La moció de censura interruptus de Ripoll ha posat novament en relleu la dificultat que tenen alguns partits tradicionals per relacionar-se amb les forces polítiques emergents d’ultradreta o populistes, ja siguin islamòfobes o furguin en les frustracions provocades pel deteriorament de la prosperitat de les classes populars per culpa de l’abandonament de les elits. No vull dir amb això que algunes de les raons de Junts per no secundar la moció de censura no hagin de ser considerades, doncs van a cavall entre els dubtes que poden generar aquest tipus de situacions incòmodes i l’omnipresent càlcul partidista entre forces que fan frontera electoral, tot i que això pugui generar incomprensió. Així de crua és de la política.
No obstant, entre els arguments contraris a la moció n’hi ha un que convida a reflexionar: contra l’auge de l’extrema dreta, a Ripoll no hi caben cordons sanitaris. I això em recorda que diumenge hi ha unes transcendentals eleccions a Alemanys, on una de les qüestions més debatudes és la possibilitat de mantenir l’actual tallafocs (bradmauer) contra la ultradretana Alternativa per Alemanya (AfD). Els socialdemòcrates d’Olaf Scholz no han deixat de criticar els seus rivals conservadors de la CDU-CSU per “faltar a la seva paraula” i acceptar al Parlament els vots de l’AfD per al seu pla de restricció migratòria, erosionant el cordó sanitari vigent. Veurem què passa el 23-F. Depenent dels resultats, la dreta teutona haurà d’optar entre una Grosse Koalition amb els companys del metall de l’SPD o deixar-se endur pels cants de sirena neofeixistes, en un context global molt delicat, en què la línia que separa l’estat de dret i la democràcia social i el postautoritarisme es difumina a conseqüència de l’ascens i normalització del trumpisme i els seus aliats al món.
Els conservadors alemanys de la CDU-CSU, els socialdemòcrates de l’SPD, els Verds i els liberals de l’FDP han mantingut fins ara un tallafocs contra Alternative für Deutschland, una barrera o límit polític, ètic i institucional que mira d’evitar la influència o la propagació d’ideologies o comportaments neofeixistes que la majoria considera inacceptables perquè soscaven els fonaments de la convivència en un país amb una democràcia militant i un convulsa història recent. Però aquesta és una pràctica estesa per tota Europa. A França, el centre-dreta i tota l’esquerra van conformar un complex Pacte Republicà per impedir la victòria del Front Nacional de Lepen a les legislatives. A Suècia, durant anys, diversos partits van mantenir un gran acord per excloure els Demòcrates de Suècia. A Bèlgica, des de la dècada de 1980, els parits tradicionals han mantingut un cordon sanitaire contra el Vlaams Belang i les seves successives mutacions. En fi, a Itàlia, fins a l’inexorable ascens de la Meloni, els partits italians van evitar fer acords amb la Lega de Salvini.
I a Catalunya? Aquí, des de la irrupció de Vox al Parlament, aquest partit ha estat sotmès a l’aïllament de la resta. I això s’ha fet extensiu a Aliança Catalana. Durant la legislatura 2017-2021 es va intentar el mateix contra Ciutadans, després de la seva victòria electoral. El Pacte del Tinell de 2003 va excloure la col·laboració de l’esquerra amb el Partit Popular d’Aznar després de l’etapa de pactes CiU-PP del tardopujolisme. Més recentment, els populars s’han vist postergats pels partits catalanistes o d’esquerres en el món local i en d’altres institucions per la seva oposició al procés sobiranista o el seu rol en l’aplicació del 155. Al revés, també hi ha hagut temptatives de cordons sanitaris contra la CUP propiciats per partits constitucionalistes com el PP, Cs i Vox.
Certament, la victimització i el creixement electoral dels foragitats són arguments a valorar. També la polarització i l’augment de tensions socials i de desconfiança en les institucions democràtiques perquè alguns dels votants d’aquests partits sentin que el seu vots són menyspreats o se’ls bandeja del joc polític. Tanmateix, està demostrat que ni el diàleg controlat amb aquestes forces, per moderar-les, ni l’exigència d’uns mínims de respecte als principis democràtics i als drets humans no funciona: la ultradreta desafia els principis democràtics amb la seva intolerància. L’hostilitat contra els migrants, les minories ètniques, la comunitat LGBTQ+ o les dones és insuportable. Prevenir la normalització i la legitimació dels discursos d’odi és un imperatiu si es vol evitar que aquests partits sembrin la llavor de la divisió, la justícia independent, els mitjans de comunicació lliures, els drets de les minories o els èxits aconseguits en termes d’equitat, justícia social i integració.
Joan Ridao
Professor de Dret Constitucional UB
