Article publicat al diari ARA, el dia 4 de maig de 2023.
Fa uns dies que el TC va fer públic el contingut íntegre de la llarga sentència sobre la Llei Celáa —motivada per un recurs de Vox—, que impugnava la totalitat d’aquesta llei de 2020 que modificava la Llei orgànica 2/2006, d’educació (LOE) en la redacció donada per la inefable Llei Wert. Entre els pronunciaments d’aquesta rellevant sentència hi ha tot un fonament jurídic (8è) sobre l’ús del castellà i de la resta de llegües oficials distintes d’aquest, derivat de la impugnació de la coneguda disposició addicional 38ª de la LOE, que, com es recordarà, estableix que la finalitat de la utilització de les llengües a l’ensenyament és la de garantir que qualsevol alumne sigui competent a nivell oral i escrit en qualsevol de les llengües oficials al final de l’etapa educativa, obviant la determinació de qualsevol percentatge.
Es tracta d’una sentència important, encara que no és la mare de totes les batalles: resta pendent que el mateix TC resolgui les impugnacions del PP i de Ciutadans, així com la de la mateixa Sala del Contenciós del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) —que es va “rebel·lar” contra la voluntat del legislador català, acusant-lo en una interlocutòria d’axafar-li la guitarra amb l’aprovació per consens d’un nou marc legal lingüístic educatiu, aviat farà un any—, orientat a impedir l’execució la sentència del TSJC que imposava de forma generalitzada del 25% de castellà a tot el sistema educatiu, tot prescindint de criteris pedagògics i sociolingüístics, i al marge de les decisions de la Generalitat, l’administració educativa competent.
Abans de res, cal dir que la sentència de la Llei Celáa desestima el recurs, sobre la base que el fet que el legislador bàsic estatal (la majoria del Parlament espanyol) hagi omès en la llei el criteri de la “proporció raonable” en l’ús de les llengües oficials, com feia la Llei Wert, no és inconstitucional. Això vol dir que el TC considera que no hi ha cap obligació a la Constitució que meni a haver d’establir percentatges, proporcions o paràmetres numèrics en la distribució de l’ús de les llengües a l’ensenyament per garantir-ne la seva utilització. En aquest sentit, el Constitucional, en la seva configuració actual, referma el que havia dit invariablement des de 1994, en el sentit que no hi ha cap impediment perquè les llengües oficials distintes del castellà, posem per cas el català, siguin el “centre de gravetat” d’un model educatiu bilingüe.
Amb tot, el TC passa aquest argument pel sedàs preventiu de la sentència de l’Estatut i recorda innecessàriament que aquesta opció no ha de suposar l’exclusió del castellà. I cal recordar que aquest “límit” de la no-exclusió del castellà, tributari com s’ha dit d’aquella transcendental i malaurada sentència del 2010, ja ha estat present en algunes sentències lingüístiques adverses recents del TC (en concret, la 109 i ka 114 del 2019), sobre la base de que, a parer del l’alt Tribunal, el “model lingüístic constitucional” determina la necessitat de respectar un “patró d’equilibri o igualtat entre llengües”, argument sorprenent, vista la clara supremacia del castellà que consagra precisament l’article 3 de la Constitució, el qual argument, convenientment expandit, ha estat molt utilitzat pel TSJC en les seves sentències del 25%.
Per altra part, la sentència referma el caràcter vehicular tant del català com del castellà. Recordem que la sentència de l’Estatut diu que el castellà també és vehicular, i que això, junt amb el criteri de la paritat lingüística, ha estat la causa eficient del conflicte del 25%. Ara la sentència de la Llei Celáa hi afegeix una precisió: com que aquest ús vehicular no pot consistir en una “fórmula buida” i ha de ser un ús “real i efectiu”, tot i que ho diu d’una manera prou críptica, afirma que el castellà no només s’ha d’utilitzar per impartir les matèries de llengua i literatura castellanes. Amb tot, potser l’aspecte més preocupant de la sentència és la referència, novament producte de la desconfiança, de què l’Estat ha de garantir el dret a rebre ensenyaments “en” castellà i “en” les altres llengües oficials mitjançant l’Alta Inspecció de l’Estat i amb el control dels jutges i tribunals, el que constitueix gairebé una invitació a litigar i a portar novament la qüestió al TSJC, a banda que no fa cap esment a la funció inspectora de les comunitats autònomes, les competents ordinàries en matèria educativa.
En suma, la sentència salva la constitucionalitat de la Llei Celáa utilitzant en gran part el paràmetre tradicional i benèfic del TC dels anys 1990, però conté alguns elements que fan pensar, tots ells derivats de la sentència de l’Estatut i que malauradament han fet fortuna, com la necessitat d’haver de preservar rabiosament la igualtat de les llengües oficials i evitar l’exclusió del castellà. Els seus efectes, doncs, són prou neutres però sense deixar de ser inquietants a l’espera de la sentència decisiva sobre el vigent marc lingüístic educatiu a Catalunya, que preveu un sistema flexible basat en criteris pedagògics per determinar la distribució de les llengües oficials a l’ensenyament i que fixa l’“ús curricular i educatiu” del castellà.
Enllaç a l’article publicat al diari: https://www.ara.cat/opinio/immersio-sala-espera-tc-ridao_129_4691506.html