No hi ha cap Harmagedon lingüístic

Article publicat a La Vanguàrdia, el dia 31 de maig de 2022.

Ni la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) sobre el 25% de castellà a l’escola (ni tampoc la data del 31 de maig!) és el nostre Harmaguedon lingüístic, ni dues paraules o eufemismes serviran per eludir-la. La cosa és més seriosa. Sense fixar percentatges, l’acord parlamentari per regular per llei l’ús de les llengües a l’ensenyament, juntament amb el decret-llei que disciplina l’aprovació i validació dels projectes lingüístics, plasmen la realitat jurídica i fàctica de fa tres dècades: sota un mateix model, no existeix un règim lingüístic homogeni. Per això, la nova normativa, respectant l’autonomia dels centres, incorpora dos elements que han de donar més seguretat jurídica: criteris objectius sobre el règim d’utilització de les llengües i una intervenció de l’administració educativa en dues fases: de suport inicial per fixar els projectes i d’avaluació dels resultats per impulsar els canvis escaients, assumint-ne tota la responsabilitat jurídica.

L’ordenament i la jurisprudència no emparen el català com a única llengua vehicular. El contrari és una pretensió basada en el fet que algunes lleis ometen la referència al castellà. Però això no ha estat mai la interpretació del TC, que ha vingut sostenint des de fa trenta anys que el català és el «centre de gravetat» del sistema, però que el castellà no pot ser privat de la seva condició de llengua d’aprenentatge. La darrera ocasió en la sentència sobre l’Estatut de 2010. Per tant, l’opció de no fer res i pensar que el castellà pot restar absent de les normes mentre és present a les aules, o afirmar que el català és l’única llengua d’ús, a més de col·lidir amb la realitat, no té recorregut jurídic i hagués fet inevitable que el TSJC executés forçosament la seva sentència, que, com és d’eficàcia general, ara per ara es tradueix en una exigència al departament d’Educació per instruir als centres de fixar el 25% de castellà. Un percentatge que, per seguir amb els termes bíblics, és una «creació» d’aquest tribunal, que ho justifica no perquè estigui previst així en cap llei, sinó per la seva exasperació davant el que considera una «inacció» de la Generalitat a l’hora de regular la proporció dels usos lingüístics.

Certament, això evidencia un activisme indesitjable en la configuració de polítiques públiques competència de la Generalitat. Per això, el nou marc legal ha servir per reconduir la situació a la normalitat: les eleccions configuren les majories que legitimen els models lingüístics i controlen democràticament els governs. A més, les lleis no estan condicionades pel que diuen les sentències dels jutges ordinaris. Aquests han de limitar-se a aplicar la llei. En aquest cas, la regulació correspon a la Generalitat, competent en educació i llengua pròpia. No fa massa el Tribunal Suprem va donar la raó a la Generalitat quan va fixar per llei la quantia de les subvencions als ajuntaments per les escoles bressol, contra una sentència del TSJC que fixava una quantia determinada.

Per això, les noves normes no posen fi a l’actual model de conjunció lingüística, com s’ha dit des d’alguns sectors. Al contrari, es manté intacte sobre els pilars de la llei de normalització lingüística de 1983, reiterats a la llei de política lingüística de 1998, i a la llei d’educació de 2009. El model, validat com s’ha dit pel TC des de 1994, exclou l’elecció de llengua i la separació dels alumnes, i fixa justament l’objectiu que avui consagra la mateixa legislació bàsica estatal (la LOE reformada), en el sentit que l’alumnat sigui competent en totes les llengües al final del seu ensenyament.

Certament, les dades sociolingüístiques evidencien que la utilització del català ha minvat entre l’alumnat i en general entre els joves. Però això no és un motiu per desautoritzar les futures lleis: la realitat sociolingüística no és conseqüència del model vigent, ni pot ser redreçada únicament a través de l’ensenyament. Hi ha una realitat molt complexa, sense que ens haguem de posar novament apocalíptics, en la que concorren molts altres fenòmens com els nous mitjans audiovisuals o les indústries culturals, en què l’ús del català és residual, així com les migracions o la manca d’assumpció d’un principi plurilingüistic fort per part de l’Estat. Això sí que se sembla més al lloc descrit en l’Apocalipsi on els reis s’apleguen per preparar-se per a la batalla.

Enllaç a l’article publicat al diari: https://www.lavanguardia.com/encatala/20220531/8305247/hi-cap-harmagedon-lingueistic.html

Deixa un comentari