El règim lingüístic de l’educació a Catalunya. Un balanç retrospectiu amb dèbits i crèdits

Article publicat a la Revista de Llengua i Dret. Reprodueixo aquí la seva introducció. L’article íntegre el podeu llegir des d’aquest enllaç: http://revistes.eapc.gencat.cat/index.php/rld/article/view/10.2436-rld.i75.2021.3543

1. Introducció: l’evolució general de la legislació i de la jurisprudència constitucional en matèria lingüística durant l’etapa d’autonomia política (1980-2020)

El balanç de l’evolució legislativa del català durant els quaranta anys d’autonomia política, tot i els indubtables avenços amb relació als períodes històrics de prohibicions i de prostració1, parteix inexorablement dels condicionants derivats del principi plurilingüístic acollit per la Constitució espanyola del 1978 (CE 1978) (art. 3), que afirma una concepció prevalent del castellà i que està en la base de la perpetuació de la incomprensió atàvica cap a la diversitat lingüística existent fora dels territoris amb llengua pròpia2. Juntament amb altres factors d’ordre polític, aquest fet ha estat, doncs, el que ha generat més dificultats a l’hora de pacificar la presència del català en àmbits com l’educació, que ens proposem examinar en aquest treball, però també en el de les indústries culturals, el consum i en l’àmbit públic, tant en l’esfera de l’Administració General de l’Estat o del Poder Judicial com dels òrgans constitucionals i no centrals de l’Estat, com les Corts Generals o el Tribunal Constitucional3.

Amb tot, és innegable que durant aquest dilatat període s’ha produït un procés de millora progressiva del coneixement i de l’extensió d’ús de la llengua catalana —en què l’escola, per cert, ha jugat un paper decisiu—, a banda de la influència innegable dels diferents instruments normatius que tindrem ocasió d’examinar en la situació sociolingüística, oimés quan aquests han gaudit del consens de les forces polítiques catalanes i sobretot quan aquestes han exercit la seva capacitat d’influència en l’arena política estatal. No debades fou en un context com el que acabem de descriure en què va sorgir la Llei de normalització lingüística del 1983 (LNL), que incorporà el disseny primari del model de conjunció lingüística en l’àmbit educatiu, i, més endavant, la més controvertida Llei 1/1998, de política lingüística (LPL). Ben al contrari, és constatable que com més adverses han sigut les circumstàncies polítiques algunes d’aquestes iniciatives —assenyaladament la reforma de l’Estatut del 2006— han esdevingut menys pacífiques en el terreny polític i de la conflictivitat davant dels tribunals.

Precisament, és molt rellevant analitzar en aquest context la trajectòria del Tribunal Constitucional (TC), i també la dels jutges i tribunals ordinaris, al llarg d’aquest període4. Així, tenim que el TC aprofità la sentència de l’Estatut del 2010 (STC 31/2010, del 28 de juny) per apartar-se de la seva doctrina tradicional, prou benèfica en els primers anys de la democràcia a partir d’un paràmetre exclusiu com era la mateixa Constitució, que conté una regulació més aviat escadussera del model lingüístic constitucional5. Per contra, molt impregnada de les vicissituds del procés polític recentralitzador a l’Estat dels darrers anys, la més recent doctrina de l’alt tribunal ha consagrat una tríada d’arguments reductius que ha fet notable fortuna, especialment en determinats àmbits executius i de la jurisdicció: l’existència d’un deure general de coneixement del castellà per part de la ciutadania, la progressiva normalització i equiparació a nivell sociolingüístic entre el castellà i el català, i el veto a qualsevol possible tractament diferenciat entre ambdues llengües per no incórrer en una discriminació dels castellanoparlants. Aquesta novíssima perspectiva, partiria de la constatació dels considerables progressos experimentats per la llengua atesa la seva presència en el model educatiu o en les institucions i els mitjans de comunicació de la Generalitat6.

El producte final d’aquesta operació ha estat posar punt i final a la primigènia distinció constitucional entre el castellà, oficial a tot l’Estat, i la resta de llengües dels territoris que en disposen, l’oficialitat de les quals depenia dels respectius estatuts d’autonomia, consagrant a la fi un dret lingüístic prioritari respecte dels castellanoparlants com a expressió de la supremacia de la seva llengua (cada cop més qualificada de «comuna» en els àmbits polítics), prescindint, a més, de la realitat sociolingüística i de l’encara molt necessària normalització del català en diversos àmbits.

1 Per a una panoràmica general, vegeu les obres clàssiques de: Josep Benet (1978). Catalunya sota el règim franquista: informe sobre la persecució de la llengua i la cultura de Catalunya pel règim del general Franco, volum 1. Barcelona: Blume; del mateix autor (1995). L’intent franquista de genocidi cultural contra Catalunya. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat; Francesc Ferrer i Gironès (1985). La persecució política de la llengua catalana. Barcelona: Edicions 62; Josep M. Solé i Sabaté i Joan Villaroya (1994). Cronologia de la repressió de la llengua i la cultura catalanes (1936-1975). Barcelona: Editorial Curial.

2 Sobre aquesta qüestió, vegeu Antoni Milian (2009). «El marc constitucional espanyol relatiu al plurilingüisme. Model reeixit o regulació obsoleta?». El plurilingüisme a la Constitució. Generalitat de Catalunya – Institut d’Estudis Autonòmics, Seminari, Barcelona, 18 de març de 2009; Joan Marcet (2013). «La política lingüística de l’Estat espanyol: una aproximació a la incomprensió del pluralisme cultural». Revista de Llengua i Dret, núm. 59. Generalitat de Catalunya – Escola d’Administració Pública de Catalunya; Juan C. Moreno Cabrera (2018). «El supremacismo lingüístico, la Constitución y el Estatut d’autonomia de Catalunya», Blog de la Revista Llengua i Dret, 12.04.2018. Generalitat de Catalunya – Escola d’Administració Pública de Catalunya; Ramón Punset (2013). «Nacionalismo lingüístico e ingeniería social: el plurilingüismo español entre Job y Hobbes», El Cronista del Estado Social y Democrático de Derecho, núm. 39; i Jaume Vernet (2009). «La llengua a l’Estatut d’autonomia de Catalunya. Cap a un nou paradigma?». El plurilingüisme a la Constitució espanyola, Seminari, Barcelona, 18 de març de 2009, Col·lecció Institut d’Estudis Autonòmics 65. Generalitat de Catalunya – Institut d’Estudis Autonòmics, i, del mateix autor, (2017) «El marc constitucional i estatutari del plurilingüisme». A Pla, Anna Maria (coord.), Reptes del dret lingüístic català. Reflexions per a un debat crític. Generalitat de Catalunya – Institut d’Estudis Autonòmics.

3 Vegeu el treball de Bartomeu Colom Pastor (1981). «Normalización lingüística y administración pública». Las lenguas nacionales en la Administración. A D. A. València: Diputació Provincial de València; Emili Boix-Fuster (2004). «Les llengües en els òrgans centrals de l’Estat espanyol (Un balanç de 25 anys de la Constitució espanyola)». Llengua, societat i comunicació, Revista de Sociolingüística de la Universitat de Barcelona. Centre Universitari de Sociolingüística i Comunicació – Universitat de Barcelona, núm. 2; i Institut d’Estudis Autonòmics (2011). Drets lingüístics, de debò? Els drets lingüístics en les actuacions administratives i en determinades activitats supervisades per les administracions, Seminari, Barcelona: Generalitat de Catalunya – Institut d’Estudis Autonòmics.

4 Vegeu Eva Pons (2013). «La llengua de l’ensenyament en la jurisprudència del Tribunal Constitucional i del Tribunal Suprem». Els drets lingüístics en el sistema educatiu. Els models de Catalunya i les Illes Balears. A Milian, Antoni (coord.). Barcelona: Generalitat de Catalunya – Institut d’Estudis Autonòmics.

5Segura, Lluís J. (2011). «Les llengües oficials en la doctrina recent del Tribunal Constitucional». Revista de Llengua i Dret, núm. 56. Generalitat de Catalunya – Escola d’Administració Pública de Catalunya.

6 En efecte, la STC 31/2010 afirma la paritat entre les llengües oficials, en declarar inconstitucional la «preferència» estatutària del català en les administracions i els mitjans de comunicació públics de Catalunya (art. 6.1), ja que, a parer del màxim intèrpret de la Constitució, la condició del català com a llengua pròpia no pot excusar un desequilibri ni un tracte privilegiat dins el règim constitucional de cooficialitat. Es tracta, cal no oblidar-ho, de la mateixa sentència que enalteix paradoxalment el deure de coneixement del castellà (art. 3.1 CE) i que nega la possibilitat d’un deure anàleg a nivell estatutari referit al català, concebut, és clar, com un deure imperfecte, com a garantia que no es pugui al·legar vàlidament el desconeixement del català per diluir els drets dels catalanoparlants.

Comenta