Les dues sentències del Tribunal Suprem (TS), de 23 i 28 d’abril de 2015, relatives a sengles procediments iniciats per alguns pares contra el model lingüístic educatiu a Catalunya, confirmen la posició adoptada abans pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) –arran de l’incident d’execució de dues sentències del mateix TS de 2010– que fixava en un 25% el nombre d’hores lectives a impartir en castellà en l’àrea, matèria o assignatura lingüística corresponent al seu aprenentatge i, com a mínim, en una altra àrea, matèria o assignatura no lingüística troncal o anàloga.
El més rellevant és que aquestes sentències afirmen que la llengua castellana és «també vehicular a Catalunya», a més d’obligar la Generalitat de Catalunya a adoptar les mesures pertinents per complir les resolucions del TSJC en què es rebutjava el sistema d’atenció individualitzada en llengua castellana que preveu l’article 11 de la Llei d’educació de Catalunya (LEC), amb l’argument que genera una «situació de discriminació pràcticament idèntica a la separació en grups per raó de la llengua habitual».
Amb tot, no podem desconèixer que aquests pronunciaments arrenquen, igual com ho fa la Llei orgànica per a la millora en la qualitat educativa (LOMCE), a la qual després ens referirem, de la STC 31/2010, de 28 de juny, sobre l’Estatut d’autonomia de Catalunya (EAC). Com es recordarà, en aquesta sentència, a través d’una tortuosa i confusa interpretació conforme, el TC assenyalà l’obligació d’estatuir l’ensenyament en castellà, independentment que es constatés que n’hi havia prou amb l’ensenyament d’aquest per garantir-ne el coneixement i l’ús. A més, sense qüestionar en aparença els dos pilars bàsics de la seva mateixa doctrina, concretament la que conté la STC 337/1994 (la inexistència d’un dret de l’alumne o dels seus progenitors a triar l’escolarització en una llengua oficial determinada i la competència de la comunitat autònoma en el marc de la legislació bàsica estatal per determinar el model lingüístic), el Tribunal determinà, paradoxalment, que «[les prescripcions de l’article 35 EAC] no impiden el libre y eficaz ejercicio del derecho a recibir la enseñanza en castellano como lengua vehicular y de aprendizaje en la enseñanza» (FJ 24).
Això explica precisament perquè el legislador ha declarat recentment el seu propòsit, explicitat a la LOMCE, de garantir el dret dels alumnes a rebre l’ensenyament en castellà i en les altres llengües cooficials en els seus territoris respectius, asseverant que tant l’un com les altres són llengües vehiculars a tot l’Estat i en les respectives comunitats autònomes, d’acord amb els seus estatuts i la normativa aplicable. Per això mateix, la norma esmentada disposa que, en finalitzar l’educació bàsica, tots els alumnes han de comprendre i expressar-se de forma oral i per escrit en la llengua castellana i en la llengua cooficial, i que el fet d’utilitzar-la no pot ser font de discriminació en l’exercici del dret a l’educació.
A aquest efecte, la LOMCE estableix dues opcions alternatives per garantir el dret dels alumnes a rebre l’ensenyament en ambdues llengües oficials (aspecte aquest desenvolupat ulteriorment pel RD 591/2014): o bé la implantació de sistemes que garanteixin que les assignatures no lingüístiques s’imparteixen tant en llengua castellana com en la llengua cooficial en les etapes obligatòries (amb la possibilitat d’incloure llengües estrangeres) i atorgar a les administracions educatives la facultat de determinar la «proporció raonable en cada cas», que pot variar en funció de les circumstàncies de cada territori; o bé l’establiment de sistemes en què les assignatures no lingüístiques s’imparteixin només en una de les llengües cooficials, sempre que es garanteixi una oferta alternativa d’ensenyament, sostinguda amb fons públics, en què s’utilitzi la llengua castellana com a vehicular en una proporció raonable.
A partir d’aquí, no sembla que es pugui dubtar que assistim al naixement d’un dret que el mateix TC havia negat reiteradament que existís en la seva jurisprudència: el dret dels progenitors i dels tutors a triar el castellà com a llengua vehicular de l’educació dels seus fills en els territoris amb més d’una llengua oficial. A més del fet que la locució «proporció raonable», nuclear per fer recognoscible aquest dret de nova planta, tampoc no apareix en cap sentència constitucional referida a la utilització de la llengua vehicular, qüestionada, per cert, per la seva foscor, tant pel Consell d’Estat (DCE 172/2013, VI I) com pel Consell de Garanties Estatutàries (DCGE 21/2014 FJ 3.3). No debades, la LOE no preveu paràmetres objectius i hàbils per ponderar aquest quantum de raonabilitat, fins a tal grau que el RD 591/2014 atribueix aquesta singular tasca als òrgans del Ministeri d’Educació i no a l’Administració educativa catalana, a qui hauria de correspondre d’acord amb les seves competències (art. 131 EAC).
A aquest efecte, s’autoritza aquell òrgan estatal a regular un procediment administratiu de comprovació de les situacions dels alumnes als quals suposadament no se’ls garanteix una oferta docent raonable sostinguda amb fons públics, on el castellà s’utilitzi com a llengua vehicular, i es confereix a l’Alta Inspecció la potestat de vetllar per la utilització de la llengua vehicular en els ensenyaments bàsics, tot preveient que les despeses efectives d’escolarització dels alumnes en centres privats en què hi hagi aquesta oferta, amb les condicions i el procediment que es determinin reglamentàriament, vagin a càrrec, aquí sí, de l’administració competent. La qual cosa no només vulnera els drets lingüístics dels ciutadans i les competències lingüístiques i educatives de les comunitats amb llengua pròpia i cooficial, sinó també l’autonomia financera i de despesa d’aquestes.
En suma, fins fa poc, d’acord amb el repartiment competencial, corresponia a les comunitats autònomes que disposen de llengües distintes del castellà l’organització de l’ensenyament i la llengua en què aquest s’imparteix, i això és el que havia legitimat l’existència de diferents models lingüístics educatius constitucionalment vàlids com el de conjunció lingüística present a Catalunya, en què el català era, d’acord amb el TC, el «centro de gravedad» del sistema i la llengua vehicular de l’ensenyament, sempre que això no comportés l’exclusió del castellà com a llengua docent i es garantís el seu ús i coneixement a l’acabament de l’ensenyament bàsic, a banda de l’adopció de mesures flexibles per atendre situacions personals especials. Aquesta era, en substància, la raó per la qual fou desestimada l’existència d’un dret dels representants legals dels menors a escollir lliurement la llengua d’escolarització dels fills o pupils en tot el territori de l’Estat.
Per contra, els recents pronunciaments del TC (la críptica reinterpretació de la seva mateixa doctrina de la mà de la STC 31/2010, en el sentit d’establir un estatus d’igualtat o fins i tot de superioritat del castellà respecte de la resta de llengües oficials) i de la jurisdicció ordinària (que ha establert una proporció del 25% d’hores lectives a impartir en castellà), juntament amb les previsions de la LOMCE i del RD 591/2014, han comportat un canvi molt notable en la situació precedent. Fins al punt d’introduir el dret dels pares i les mares que els seus fills o pupils rebin ensenyament en castellà en les comunitats autònomes amb més d’una llengua oficial, habilitar l’Estat per substituir les comunitats quan estimi que aquestes no el garanteixin i disposar no només l’escolarització dels alumnes afectats en centres privats que tinguin aquesta oferta, sinó també traslladar-ne a la comunitat autònoma el cost corresponent.
I això no solament contravé, com s’ha dit, el règim lingüístic i l’ordenació competencial vigent en matèria educativa, sinó que respon a un deliberat intent de configurar, per aquesta via, un dret l’existència del qual, com s’ha dit repetidament, havia estat negat per la jurisprudència constitucional. Per aquests motius no sembla difícil concloure que les principals característiques del model lingüístic de l’escola catalana no es mantenen incòlumes, com podria sostenir-se en una primera impressió, basant-se en el fet que les sentències del TS reiteren alguns aspectes de la doctrina clàssica del TC en matèria lingüística educativa i pel fet que es tracta de pronunciaments que donen resposta a casos concrets i que, per aquest motiu, han de cedir davant el monopoli interpretatiu del TC. Això no deixa de ser un miratge. Perquè, en la pràctica, el TC ja fa temps que va prendre un altre camí, i el TS, el TSJC i el legislador orgànic no han fet més que seguir-lo.
En conclusió, el model de conjunció lingüística, amb predomini del català, consagrat per l’article 35 EAC i per la LEC, que estableix l’obligació de conèixer les dues llengües oficials en finalitzar l’etapa educativa obligatòria, ha quedat sensiblement tocat, i pot quedar enfonsat, en funció del que estableixin en el futur les esperades sentències del TC sobre la LEC o la LOMCE. Temps al temps.
Joan Ridao
Professor de dret constitucional (acreditat) de la Universitat de Barcelona