Escampar la pudor

“Vistes les reaccions primàries d’alguns dirigents, no tinc massa fe en què els partits investiguin internament aquests casos i depurin responsabilitats abans que ho faci lentament la Justícia o l’Agència Tributària”

La setmana negra de corrupció política que acabem de viure ha suposat un fort cop per a la credibilitat de la política i del sistema de partits, que no passa per un bon moment ni a l’Estat ni a Catalunya. En això, malauradament, no hi ha distincions. Afecta polítics, empresaris, la Monarquia. Els casos Bàrcenas, Gürtel, Palma Arena, Urdangarín, Palau, Pallerols, ITV, Pokemon, l’àtic marbellí del president de Madrid i molts altres han omplert les pàgines dels diaris, junt amb episodis com el fitxatge de Rodrigo Rato per Telefónica, a pesar de la seva imputació per la maldestre i presumpta gestió fraudulenta de Bankia. Aquest últim, és un cas que s’afegeix a l’atapeïda llista d’ex-polítics que ocupen llocs en consells d’administració com a recompensa pels favors prestats mentre governaven. No és pas doncs un episodi d’amiguisme més o menys estètic o de mala praxi del que els anglosaxons denominen la “porta giratòria”, en què hagi fallat el règim d’incompatibilitats d’ex-càrrecs públics executius, sinó d’una entrada en l’escena privada en ple conflicte d’interessos.

Sempre plou sobre mullat. Aquests casos de corrupció s’afegeixen a la síndrome de la classe preferent -per dir-ho d’alguna manera-; la insuportable sensació que els polítics són receptors de tota mena de privilegis que no es corresponen amb els serveis que presten a la comunitat. O a la mediocràcia instal.lada; això és, l’evidència que no sempre els mèrits o la capacitat de les persones determinen l’accés a diferents responsabilitats o llocs públics. O a l’apropiació del que és públic, o sia, la instrumentalització partidista de les institucions, en què el que és “públic” o “polític” desapareix en favor del que és “partidari”, que és diferent.

La reacció ciutadana és d’indignació general. He sentit consideracions que van des de la necessitat d’una solució autoritària, tipus cirurgià de ferro, fins a crides a la revolta popular davant la pudor insuportable que destil.la tot això i encara més davant la grotesca doble moral exhibida per alguns dirigents polítics com la sra. Cospedal, que ha passat en poc temps d’exigir mesures contundents contra altres partits a encobrir els casos que l’afecten directament. El zel amb què el PP es va acarnissar contra alguns dirigents de CiU a partir d’esborranys dubtosos i imputacions falses ara fa feredat. Una espurna ho podria encendre tot.

Però abans de res, cal celebrar que tota aquesta porqueria vagi sobreeixint, gràcies als jutges o als mitjans de comunicació lliures, que escampen la pudor arreu. Això vol dir que el sistema funciona, encara que lentament i amb entrebancs. Quant a la manera d’eradicar aquest tipus de pràctiques, no cal dir que no és gens fàcil. La corrupció és un mal endèmic de la política i de l’esfera pública, com ho és en d’altres esferes de la vida. Té a veure amb la condició humana. A primers de desembre passat, l’ONG Transparency Internacional va presentar l’Índex de Percepció de la Corrupció 2012 en què Espanya ocupava el lloc 30 en el rànquing d’Estats corruptes i el 13 entre els de la UE. Apareix empatada amb Botswana (quina ironia!), però darrere França! Els que menys, Dinamarca, Nova Zelanda i Finlàndia. Això vol dir que hi ha elements culturals, d’idiosincràsia col.lectiva. Potser tenia raó Weber quan en “L’ètica protestant i l’esperit de capitalisme”, exposava la tesi que l’ètica puritana havia influït en el desenvolupament del capitalisme i de tantes coses en alguns països.

Ara bé, acceptant un cert determinisme biològic i cultural, la diferència entre el sector públic i el privat és que la vocació de servei dels polítics exigeix un plus de transparència, i fins i tot d’aparença d’honestedat, com la dona del Cèsar. Això obliga a extremar els controls i la transparència, a més de la possibilitat de rebre una sanció més severa perquè es manegen recursos que són de tots. A més, no tot són casos de finançament irregular de partits polítics. Això és una excusa. Hi ha casos d’aprofitament privatiu o d’enriquiment il.lícit de persones, que és més reprotxable si cap. Vistes les reaccions primàries d’alguns dirigents, no tinc massa fe en què els partits investiguin internament aquests casos i depurin responsabilitats abans que ho faci lentament la Justícia o l’Agència Tributària. Tampoc és un problema del Codi Penal. La darrera reforma va acabar amb el garantisme per als delictes vinculats a la corrupció pública i privada (suborn propi i impropi, tràfic d’influències, delictes urbanístics, contra las administracions públiques i blanqueig de capitals, etc.). Això no dissuadeix.

En aquest context de descrèdit no queda res més que la democràcia i la política. Al cap i a la fi, la democràcia és molt millor que la teocràcia o les solucions autoritàries. a la gent normal no els queda res més que la política. Però calen bons polítics, honestos i sense patents de cors. Això és el que exigeix la majoria silenciosa, que aposta per reformes possibles i necessàries per humanitzar el sistema polític i aprofundir en la qualitat democràtica: més transparència, més mitjans per la Justícia i menys partitocràcia.

Article publicat a El Singular Digital (22/01/2013)

Deixa un comentari