“Espanya ha de demostrar que és una democràcia abans que una Constitució. I deixar d’amenaçar a i seure’s a parlar”
Després d’uns primers instants d’atordiment, l’espanyolisme ha passat a reaccionar de forma rabiosa i amenaçar-nos no només amb totes les plagues bíbliques sinó amb llençar-nos la pètria Constitució pel cap si l’intent de secessió va endavant. La poca intel•ligència política de la dreta espanyola ha transitat de tancar la porta de forma abrupta i sonora al Pacte Fiscal a invocar l’article 155 de la Constitució i totes les vies judicials imaginables, tot això al costat de grotesques estampes com les de Vidal-Quadres invocant la Guàrdia Civil. Ni tan sols ha fet el gest de demanar a Mas que deixés el paper sobre la taula, que ja se’l miraria…
L’esquerra jacobina del PSOE, al seu torn, bascula entre les promeses extemporànies de reformes federals i el tancament de files contra el dret a decidir. La tercera via federal amb la que gesticula el PSC pateix d’un greu problema de credibilitat: si no ha estat possible reformar l’Estatut, com pot ser que ara es pugui reformar la Constitució amb l’acord imprescindible del PP?
L’opinió madrilenyo-cèntrica no consent que els greuges que la societat catalana acumula respecte de l’Estat no tenen res d’imaginaris ni mítics, no són producte d’un espasme quimèric o d’un caprici d’oligarques. Paradoxalment, només cal veure els pressupostos de l’Estat per a 2013. Ni la convocatòria d’eleccions a Catalunya ni la determinació de la majoria del Parlament de convocar una consulta sobre el futur estatus de Catalunya la pròxima legislatura no ha fet tremolar el pols dels Montoro i companyia a l’hora d’incomplir novament la disposició addicional tercera de l’Estatut i castigar-nos amb una inversió paupèrrima, el no desdoblament de la N-II al seu pas per Girona o el retard secular dels accessos ferroviaris al Port de Barcelona.
Després hi ha qui s’estranya de que l’actual escenari a Catalunya tingui a veure amb tot això. I també amb la humiliació estatutària, l’espoli fiscal, la postergació del corredor mediterrani, l’amenaça sobre el fràgil model lingüístic català. No volen veure que el xoc serà inevitable si no posen el fre de mà i dialoguen. Com Suècia i Noruega, Txèquia i Eslovàquia, Escòcia i el Regne Unit o Quebec i Canadà. ¿Com pot ser que el Regne Unit i Canadà acceptin ni que sigui de mala gana un referèndum en què només votin escocesos i quebequesos, i aquí es pretén que decideixin per nosaltres tots els espanyols, des de Finisterre fins al Cabo de Gata?
Tanmateix, ara ve el més difícil. Les amenaces consistents en equiparar l’economia catalana amb la de Burkina Faso estan a l’ordre del dia. I persistiran. Han fet forat entre alguns empresaris i financers catalans que fins ara guardaven un prudent silenci. La dreta mediàtica ja va començar a fer campanya pel ‘no’ a la independència de Catalunya des de l’endemà mateix de la manifestació de l’11-S, llençant diferents titulars intimidatoris per provar d’espantar al més valent: ‘Els catalans tindrien fora d’Espanya la renda de Xipre’ (ABC); ‘El cost de l’Adéu a Espanya: 40.000 milions’ (La Razón). Ara, l’esquerra mediàtica s’ha apuntat al bombardeig.
En el fons, voldrien que Artur Mas tanqués la carpeta de la secessió com va fer amb l’Estatut de 2006. Però les circumstàncies són distintes. Ara, Mas és president i un president tossut que té tots els trumfos a la mà. El seu càlcul partidista, que hi és, no passa com amb el pacte amb Zapatero per avortar el procés i evitar els guanys de Maragall sinó esdevenir ell el president de la secessió i no el de la recessió. A més, la psicologia col•lectiva catalana, sempre tan disposada a fer concessions i a caure en el fatalisme, ara no perdonaria fàcilment una transacció vergonyant. Mas no pot tornar a evocar Francesc Macià quan alguns li deien traïdor per embeinar-se la República Catalana a canvi de restaurar la Generalitat. Però els titulars i declaracions d’aquests dies no auguren tanmateix un procés fàcil. Espanya ha de demostrar que és una democràcia abans que una Constitució. I deixar d’amenaçar a i seure’s a parlar. El trencament d’un determinat model de convivència portarà inevitablement a exaltar algunes passions, a trencar alguns llaços, a veure aflorar identitats duals… Però no té marxa enrere.
Article publicat a El Singular Digital (02/10/2012)