“La presa de consciència col.lectiva a Catalunya és cada dia més transversal, i motivada sobretot per raons materials i de benestar”
Comença un altre setembre negre, el quart des de la caiguda de Lehman Brothers i l’esclat de la crisi financera global, que ha acabat derivant en una crisi del deute dels Estats que ens escanya i empobreix. Si fa no fa, podríem dir que tot està igual que abans de la treva canicular decretada pels mercats. O pitjor, esclar, si comptem la pujada de l’IVA i l’actitud del suposat bastió socialdemòcrata europeu, el francès Hollande, en hores baixes a les enquestes, que ja no parla de creixement i sembla determinat a reconstruir l’eix franco-alemany de l’austeritat. Això amenaça amb portar encara més sacrificis. Sembla doncs que avancem irremeiablement cap a una Europa totalment unidimensional, sobretot si el punyeter Banc Central Europeu, segrestat pel Bundesbank alemany no compra deute espanyol i italià, a pesar de les recomanacions de molts analistes i de la mateixa OCDE.
A Catalunya, això no l’ajuda gens, enmig d’un coll d’ampolla provocat per la baixada d’ingressos públics, la morositat de l’Estat i l’espoli fiscal. Es podien haver fet les coses millor per part de tothom, sobretot amb un model de creixement insostenible, basat, com a Espanya, en els beneficis de la bombolla immobiliària. Però això no justifica que un deute del 21% del PIB, que és una ratio molt europea i acceptable, tanqui a la Generalitat totes les portes dels mercats de capital i hagi de recórrer a demanar diners a Madrid, a un govern central erigit paradoxalment en virtuós salvador de comunitats autònomes, tot i ser responsable del 60% del dèficit total de l’Estat. La Generalitat no té marge malauradament, i Rajoy prefereix un rescat, previst, no s’oblidi a la Llei d’Estabilitat financera, que fer el que ell mateix demana a Europa: emetre hispabons per finançar les autonomies. És lògic, així pot sepultar els residus d’autonomia financera autonòmica, seguir demanant ajustos i, de pas, laminant l’autogovern amb l’objectiu de retocar el model d’Estat.
Però el tret li pot sortir per la culata. La presa de consciència col.lectiva a Catalunya és cada dia més transversal, i motivada sobretot per raons materials i de benestar. Això fa que la independència estigui en tots els papers. I no només a Catalunya, per cert. Figura fins i tot, de forma oficiosa, en les agendes d’Espanya i Europa. Ho demostren dues declaracions de signe ben oposat: les d’un coronel franquista de l’exèrcit espanyol, que ha amenaçat amb una intervenció militar en cas de secessió i les del president de la Comissió Europea, Durao Barroso, parlant dels termes d’una eventual ampliació interna de la Unió.
En aquest context, la societat civil, de la mà de l’ANC, ha convocat per l’onze de setembre d’enguany una manifestació per un nou Estat d’Europa, que es preveu multitudinària, i que a hores d’ara ja ha desbordat les intencions del govern de sortir al carrer en defensa del Pacte Fiscal. Això és senyal que, com indiquen algunes enquestes, ja es donen les condicions de maduresa per iniciar el procés sense més dilació. Si la manifestació és un èxit i l’estat de coses persisteix, caldrà un cop d’audàcia política per part dels nostres governants, desafiant l’Estat en forma d’eleccions anticipades que condueixin inexorablement a un període constituent en cas de majoria sobiranista. Si més no, caldrà intentar-ho. Com faran aviat els escocesos i potser els quebequesos, que ara hi tornen. Sense caure en el desànim. Tot comença doncs el 12 de setembre.
Article publicat a El Singular Digital (04/09/2012)
