La responsabilitat no equival a un xec en blanc

Responsabilitat és el que ens reclamen, dia sí dia també, des de les files de CiU per aprovar els pressupostos, els primers pressupostos del Govern dels Millors. I la responsabilitat, com tantes altres virtuts, no es predica, es practica. Em pregunto quin exercici de responsabilitat és actuar exhibint una prepotència pròpia d’una majoria absoluta i amenaçar amb la convocatòria d’unes noves eleccions si no es troba un aliat amb qui negociar els pressupostos més enllà del xec en blanc que exigeix CiU com a justipreu. Si aquesta és l’actitud de la que pensa fer bandera CiU al llarg de tota la legislatura els hi auguro no poques dificultats i una progressiva dependència del PP.

De moment, és clar que CiU ha triat un camí de la mà del PP, pactant els ingressos i una regressió fiscal, i en matèria de despesa ha imposat una retallada indiscriminada del 10% lineal, que afecta en un 56% a polítiques socials. Són dades objectives, són fets. I és també tota una declaració d’intencions que mentre es reunien Mas i Puigcercós, el ple del Parlament aprovava l’eliminació de l’impost de successions amb el suport entusiasta del PP.

Cada intent renovat d’allargar la mà a CiU per aprovar els pressupostos –i no defallim– ha estat en va; bo i admetent que estem disposats a assumir l’adopció de mesures d’estalvi però alhora discernint què és i què no és sostenible. Estem disposats a parlar del tancament d’algun quiròfan, tota vegada que hem de poder debatre si aquestes mesures són conjunturals per fer front a la crisi o si són estructurals. Però si la veritable intenció és llogar- el quiròfan a una mútua que finalment acabarem pagant tots, que no hi comptin. Perquè al final ens trobaríem donant cobertura a una política de privatitzacions i d’afebliment de la sanitat pública que no podem compartir i que amaga tota una declaració d’intencions de caràcter molt ideològic.

El relat pel que està optant CiU és el mateix que podem sentir a Madrid, donant cobertura a un discurs pervers que culpa les autonomies de malbaratament. D’altra banda, és obvi que en moments difícils cal un esforç d’austeritat, però cal saber-ho explicar i buscar complicitats. Però, en canvi, ens trobem que CiU basa la seva estratègia per carregar tots els neulers en l’anterior govern en lloc d’apuntar com a responsables la disminució d’ingressos públics, l’incompliment flagrant de les obligacions de l’estat amb Catalunya i un saldo fiscal negatiu.

Responsabilitat, tota; però convé recordar que la primera responsabilitat és de qui governa.

Deixa un comentari