El debat sobre la no legitimitat del Tribunal Constitucional a l’hora de pronunciar-se sobre l’Estatut de Catalunya té dues vessants, de contingut i de forma. Avui, vull parlar sobre aquesta manca de legitimitat sobretot en el contingut. Un dels motius que ens han portat a fer la proposta de reforma de la Llei Orgànica del Tribuna Constitucional.
Primer de tot. és evident que una sentència declarativa que anul•li alguns preceptes, i sobretot alguna paret mestra del text estatutari suposarà marcar uns límits clars de l’estat autonòmic i clausurarà la possibilitat del seu futur desenvolupament. Es tractaria d’una via de reforma indirecta de la Constitució.
Igualment, una sentència interpretativa constituiria una castració química, això és una desnaturalització del text estatutari per la porta del darrere, defugint el conflicte en camp obert. Podria, també, donar-se el cas d’una sentència híbrida, en què al mateix temps es produïssin efectes declaratius i interpretatius perniciosos.
No cal dir que l’Estatut ja va ser retallat i que l’aprovació per part de les Corts Generals atorga una presumpció indiscutible de constitucionalitat. El més rellevant és però, que el pacte polític Generalitat-Estat i el posterior referèndum de la ciutadania hauria d’impedir qualsevol modificació per part del TC.
L’alteració d’aspectes clau de l’Estatut com la llengua o la justícia suposarien, a més, una clara involució en relació a la doctrina mateixa del Tribunal Constitucional (TC), atès que la particular tècnica d’elaboració de l’Estatut suposà un aprofundiment no només del potencial de la Constitució (CE) sinó de tota la jurisprudència favorable a l’autogovern emanada del TC al llarg dels anys.