Arribem a finals d’any, com ja vam dir, sense una proposta de finançament seriosa, creïble i mínimament perfilada, ja que el document que ha presentat avui el ministre d’Economia i Hisenda, Pedro Solbes, està fet per salvar la cara a Zapatero, que es va comprometre a presentar una segona proposta abans d’acabar l’any. Davant d’aquest fet, ens hauríem de preguntar què ha fet el govern espanyol des de l’estiu fins ara, a banda de repartir cafè per tothom, perquè a hores d’ara encara no sabem quants diners aporta l’estat ni com els pensa repartir.
La proposta presentada avui no implica cap avenç substancial en relació al document anterior, potser és més concret ja que passa de 7 a 19 pàgines. El que sí que és segur és que la proposta dinamita l’Estatut, el deixa en paper mullat i elimina els pocs vestigis de bilateralitat, només cal veure les 70 reunions que hi ha hagut amb totes les comunitats autònomes i que el full de ruta que preveu el govern central exclou la bilateralitat amb la Generalitat. L’arquitectura bàsica del model no varia en relació a la última proposta presentada al juliol, només s’han fet canvis cosmètics perquè tot segueixi igual, ja que la suma de tots els fons que es proposa crear farà que totes les comunitats autònomes continuïn rebent finançament per tot, independentment del seu esforç fiscal. A més, tampoc es posa límit a la solidaritat.
A banda que res no varia, la proposta està plena de mines i és tramposa, perquè la major recaptació d’impostos no implica més recursos, ja que l’estat controlarà com fins ara el fons de suficiència. A més, no queda clar que es garanteixi el principi d’ordinalitat i es reconeix el criteri de població, però s’ignoren factors correctors contemplats a l’Estatut, com la immigració i el cost diferencial, i es tenen en compte altres factors correctors que beneficien altres comunitats autònomes, però no a Catalunya.
Per això, la proposta de finançament presentada avui pel ministre Solbes és inacceptable de totes totes. Necessitem un bon finançament no un millor finançament, i si aquest model s’acabés imposant posaria en perill la prestació dels serveis bàsics i seria un fre per la nostra competitivitat econòmica. Per aquest motiu, cal continuar negociant, perquè preferim un no acord a un mal acord.