Aquesta setmana que deixem enrere ha estat especialment densa políticament parlant: negociació pressupostària a Madrid; Montilla i el líder de la patronal catalana, Joan Rossell, dient a l’Estat que ja n’hi ha prou; presentació de la nostra campanya en aquest sentit de denúncia; l’anunci d’una manifestació de la societat civil per reclamar que hem de tenir dret a decidir sobre les nostres infraestructures; el congrés nacional de les JERC en què Pere Aragonès -una gran jove promesa que ja porta un molt bon bagatge a les esquenes- dóna el testimoni a Gerard Coca, etcètera.
Almenys, després del viatge a Madrid del President Montilla sembla que en el diagnòstic de la situació tots remem en la mateixa direcció. Fins i tot la patronal que durant anys va flirtejar amb el Partit Popular. Aquest anàlisi ens porta a concloure que Espanya ens escanya i que no podem tenir uns serveis bàsics que funcionin amb normalitat. Però a l’hora de les solucions ja topem: a Madrid m’expliquen els companys del Congrés que el PSOE i en particular la diputada catalana Teresa Cunillera va donar ordres de vetar qualsevol esmena d’Esquerra en els Pressupostos de l’Estat. Fins i tot la que reclama la creació d’un fons de 250 milions d’euros per indemnitzar empresaris i treballadors pel mal causat pel desgavell ferroviari. El motiu d’aquest sectarisme no és altre que, segons els diputats del PSC a Madrid, ‘vam estar molt durs’ en el Ple en què Zapatero compareixia al Congrés per parlar del caos de Rodalies. Vaja, que ser coherent i reclamar solucions per a Catalunya sembla que molesta als diputats catalans del PSC-PSOE. Trist paper el seu. 21 diputats i potser que algú els hi pregunti què han fet per Catalunya en aquests quatre anys. El que és segur és que els vuit d’Esquerra si que han estat patejant-se el país i aportant esmenes i demandes del territori als Pressupostos i en totes les negociacions en què hi hem estat.
I després pressions de tota mena perquè els consellers d’Esquerra no votin una resolució del seu grup parlamentari en què, entre moltes altres coses, es demanen responsabilitats polítiques a l’Executiu espanyol pel desastre ferroviari. I responsabilitats polítiques en qualsevol país normal és sinònim d’anar-se’n cap a casa. En aquest cas de la titular espanyola de Foment, Magdalena Álvarez, que encara té la barra de dir que ‘dorm molt tranquil·la’. Abans de dir una ximpleria com aquesta hauria de ser conscient que la seva mala gestió no deixa dormir amb normalitat milers i milers de catalans. Com no podia ser d’altra manera i en coherència, els consellers d’Esquerra votaran el que el seu Grup al Parlament proposa.
Esquerra, a banda de solucions com la proposta del fons de compensació de 250 milions i un pla de xoc per a rodalies que garanteixi el seu finançament per posar la xarxa al dia, també hem decidit fer sentir la nostra veu a peu de carrer. Per això aquesta setmana vam presentar la primera fase d’una campanya que recull aquell clam que, com recordareu, ja vam anunciar que faríem nostre a primers de juliol durant l’apagada de Barcelona. L’esperit era allò de ‘farts de mals serveis. Que l’Estat pagui el que ens deu’ i girava al voltant de la denúncia del dèficit fiscal i de la desinversió de l’Estat a Catalunya en infraestructures bàsiques. La primera fase de la campanya la vam presentar a l’Hospitalet, a l’avinguda del Carrilet, ben a prop d’on hi ha hagut part del desastre en les obres de l’Alta Velocitat. Hi eren presents molts quadres, alcaldes i regidors del Baix Llobregat del partit. Em vaig sentir molt ben acompanyat amb tots aquests companys que fa anys i anys que piquen pedra amb molts bons resultats en una comarca on Esquerra era inexistent fa només 10 anys i on ara és present en àrees de govern en moltes institucions i ajuntaments. Aquesta campanya recull un fet malauradament tan quotidià com el ‘he tornat a arribar tard a la feina per culpa de la RENFE. Per això vull la independència’.
Estem en la recta final de legislatura. Carme Chacón, després de setmanes desapareguda amb tota la crisi de RENFE, va reapareixent amb comptagotes per recordar-nos que Zapatero ha demanat disculpes als afectats pel caos ferroviari. Només faltaria. Però amb disculpes i prou no anem enlloc. Falten compromisos en ferm. I això és el que es troba a faltar en aquests moments per part del mandatari espanyol.
Aquest cap de setmana -després de l’intent fallit de fa uns mesos pel mal rotllo que hi havia a CiU- ja han proclamat candidat de la federació a Josep Antoni Duran i Lleida. La més sincera enhorabona. I ho dic, a més, perquè no ho ha tingut fàcil amb l’oposició que ha patit en molts sectors de Convergència Democràtica que no el veien de candidat. Ara em ve al cap allò de ‘la candidatura de Duran penja d’un fil’ i allò altre de ‘s’hauran de pulir arestes i defectes del candidat’ que va dir Oriol Pujol Ferrussola fa pocs mesos.
Però hi ha coses de Duran que no entenc. Em sembla molt bé que no enganyi ningú i que digui que ell no vol una Catalunya sobirana i que en un hipotètic referèndum votaria No a la independència. Em sembla molt bé que hagi tornat a reclamar un ministeri per a Unió a Madrid; de fet ja han baixat les exigències perquè fa també pocs mesos l’exconseller d’Unió Ignasi Farreres exigia dos ministeris en un document públic d’Unió. I em sembla molt bé que Duran torni a dir que la seva opció de Govern per Catalunya és un pacte PSC-CiU.
Però el que ja no entenc de Duran és que pugui arribar a afirmar que Esquerra i Iniciativa tenim un pes en la política catalana que mai hauríem d’haver tingut. Vaja, que no ens el mereixem. Molt senzill: tenim el pes que tenim perquè la ciutadania ens va fer passar dels 12-13 escons en què estàvem instal·lats als 21-23 que hem tingut els darrers anys i d’un als vuit a Madrid. Així de fàcil, perquè la ciutadania ens ha fet confiança. Perquè tenir un suport molt més important que fa uns anys. Malgrat que a alguns els hi pugui coure, per alguna cosa serà que la ciutadania dóna més suport a uns i menys a uns altres en només uns anys de diferència.
No sé a què ve aquesta obsessió gairebé malaltissa de Duran contra Esquerra Republicana. Els sobiranistes de Convergència que intenten tendir ponts cap al nostre partit sempre es troben què, a la primera de canvi, Duran fa tots els esforços per dinamitar-los. O frases tan poc creïbles i igualment ofensives com ‘el principi d’Esquerra és no tenir principis’ que va dir en una entrevista durant la darrera campanya electoral. I ofenses seves d’aquest calibre en podríem fer un inventari de dos pàgines. La veritat és que potser deu ser la síndrome de no estar al poder, de no tocar cuixa el que provoca aquesta virulència contra Esquerra i en menor mesura contra Iniciativa.
M’agradaria parlar-ne un dia amb Duran. Fins i tot debatre’n públicament si hi estigués disposat. Així podríem explicar què hem fet els uns i altres durant aquesta legislatura a Madrid. Només un exemple: ens podria explicar per què no va votar la Llei d’Atenció a la Dependència. Cròniques periodístiques d’aquella negociació de la llei expliquen que no va fer-ho perquè no va tenir una foto en exclusiva amb el ministre Jesús Caldera. O ens podria dir si manté allò que ell mateix i Pelegrí van dir fa pocs mesos de ‘prou complexos, som tan a prop de poder governar amb el PP que amb el PSOE’.
Dic tot això perquè em sorprenen aquests atacs de Duran quan la campanya que estem fent des d’Esquerra està sent allò més neta i en positiu. Estem explicant per què hem estat l’Esquerra catalana útil a Madrid i, al mateix temps, que ens hem plantat quan ens havíem de plantar, que hem estat l’Esquerra digna de Catalunya a Madrid. Suposo que les enquestes que certifiquen que Esquerra aguanta el tipus i va a més posen nerviós a més d’un.
Per part nostra insisteixo que en aquesta esprintada final farem una campanya constructiva i en positiu. Si volen parlar-ne i debatre’n ja saben que a Esquerra sempre hem estat partidaris del diàleg. De parlar. Per a tot. Sí, en la darrera campanya a Madrid, el 2004, molts recordaran que el nostre lema era ‘Parlant la gent s’entén’. Doncs això. Queda dit.