Vagi per endavant la meva convicció que el procés de reforma de l’Estatut que va culminar ara fa un any va valer la pena. Vull dir l’intent, no tant el desenllaç. Un desenllaç que, a més, ha provocat una profunda ferida en les files del catalanisme i que tardarà a cauteritzar. L’intent era obligat: la política és un estira i arronsa, acció i reacció; la no política és sinònim d’inacció i d’inanitat. Que hauria estat millor reformar abans la Constitució, com diu Maragall? Ben segur. Però, quina reforma? Està disposada Espanya a una reforma en una direcció federal, que suposi la transferència de sobirania o el reconeixement de mecanismes per obtenir-la, com correspon al pluralisme propi del “vell món”, en paraules de Kimlika? El text inicial de la reforma hauria comportat alguns avenços indiscutibles, molts dels quals van ser anorreats posteriorment: el reconeixement de la nostra identitat com a nació; més competències i més segures; la presència institucional de la Generalitat a l’Estat i a la UE; i sobretot un finançament equitatiu, que posava fi a l’actual espoli fiscal. El resultat final, però, és que tenim un bon Estatut per a una regió d’Espanya, però no pas per a una nació d’Europa. D’aquesta forma, la via reformista que durant anys havia preconitzat el catalanisme ha quedat fulminada i una gran part del catalanisme ha quedat descol·locat, i el que és pitjor sense nous horitzons col·lectius clars de cara el futur.
S’acaba de complir el primer aniversari de l’entrada en vigor de l’Estatut. Un aniversari discret, si el comparem amb tot el brogit que va acompanyar la seva discussió. Aquesta discreció es deu potser a que, a més, el futur de l’Estatut planteja massa interrogants, pendents com estem de la sentència d’un Tribunal Constitucional que ha esdevingut la torre de Pisa de l’estat autonòmic, amb una inclinació cap a posicions uniformistes i víctima de la instrumentalització política. La situació actual doncs, ja sigui per la insuficiència del text, ja sigui per les dificultats del desplegament, manté obert el debat crònic present en tota la història constitucional espanyola de la qüestió nacional catalana. En aquest context, les institucions catalanes han de procurar desplegar l’Estatut sense esperar a Madrid. Creant espais de sobirania, ni que siguin modestos, recuperant per tots els conductes les peces de l’Estatut del 30-S: seleccions esportives, nova llei de política lingüística, gestió de les grans infraestructures, polítiques d’immigració, internacionalització de l’economia… Perquè com diu el proverbi, s’aprèn poc de les victòries i molt de les derrotes. Sabem que això no és fàcil. Persisteix la inèrcia centralista a tot nivell, i el govern del PSOE s’entrebanca continuament amb Catalunya per no perjudicar els seus interessos electorals a la resta de l’Estat.
Amb tot, exhaurida la via estatutària és hora de pensar en alternatives que tinguin com a objectiu l’exercici del dret a decidir per majoria el nostre status polític futur. Però l’exercici d’aquest dret només es pot plantejar seriosament després d’un procés històric que combini, d’una banda, les reformes encaminades al reconeixement de Catalunya com a subjecte de sobirania; i de l’altra, la construcció nacional, des d’una perspectiva socialment inclusiva, i a partir d’una majoria social favorable a l’autodeterminació que avui no hi és. Aquest procés ha de tenir en compte, a més, que els objectius polítics del sobiranisme requereixen corrents de simpatia que vagin més enllà del catalanisme actual, que incorporin, per exemple, molta de la que gent no sobiranista emprenyada amb el caos de les infraestructures i amb el maltracte secular dels governs espanyols cap a Catalunya.
