Em veig esperonat a respondre les declaracions del president Montilla sobre el retard, que segons la seva opinió, ha causat el debat identitari a la inversió en infraestructures. A aquestes alçades, no es pot desenfocar el debat sobre les infraestructures responsabilitzant només a anteriors governs per prioritzar el debat identitari sobre altres qüestion. Certament, durant anys CiU va basar la seva hegemonia en el debat simbòlic de cap de setmana per no enfrontar-se amb els problemes reals, mentre s’instal·lava en el conformisme de la política del peix al cove. Per cert, igual que fa en aquests moments el PSOE, el qual planteja qüestions tan insubstancials com identitàries, de marcat caràcter espanyolista, com ara posar lletra a l’himne espanyol o adoptar un logotip per a l’Estat amb el propòsit tan poc dissimulat de muscular no ja l’Estat sinó la nació espanyola. Així doncs, el PSOE fa igual que va fer Aznar, i que en ocasions fan els governs, els quals opten per vendre fum identitari per amagar els problemes reals.
Ara bé, Montilla no pot fer de Gallardón, barrejant el dèficit d’infraestructures amb el debat identitari. Sobretot perquè ell és el primer a admetre que el principal responsable del caos és la baixa inversió acumulada per l’Estat a Catalunya. Crec que el capítol de les infraestructures és bàsic si no volem que el desenvolupament econòmic de Catalunya s’estronqui i a més a més crec que aquest objectiu s’ha d’assolir amb ganes de solucionar els problemes tots junts. La situació actual reparteix les responsabilitats cap a tots els responsables polítics dels darrers anys i, per tant, cal unitat d’acció sense la demagògia que mostra CiU. Per exemple, si actualment hi ha més de 500 km de xarxa bàsica congestionada és degut a l’increment de la mobilitat, però també al baix compliment del Pla de carreteres de la Generalitat 1985-2005, del qual només es va executar una tercera part; si la xarxa ferroviària està com està és perquè ja fa més d’una dècada que es va més que doblar el trànsit a Barcelona i rodalies sense que això fos acompanyat de les inversions necessàries; i que si 30 milions de passatgers del Prat han conviscut durant anys amb un model de gestió centralista que, a més a més, ha postergat durant anys la seva ampliació, ha estat en contrast amb el creixement faraònic de Barajas.
Com ja hem dit anteriorment en altres escrits, el quid de la qüestió està doncs en les inversions de l’Estat. I, lamentablement, es digui el que es digui, en el pressupost de 2007, ja amb el nou Estatut pactat per PSOE i CiU, les inversions estatals han estat del 13,9%, la xifra més baixa dels darrers 6 anys. Cal recordar, però, que en el període 1991-2004 la mitjana va ser de l’11,9%. Per tant, a grans mals, grans remeis. Jo crec que assistim a una situació de greu emergència nacional que reclama menys crítiques dels uns cap als altres i aparcar les diferències partidistes per a altres coses. També necessitem més unitat dels partits i la societat civil (cambres, entitats representatives, usuaris) davant la imminent discussió dels pressupostos de l’Estat pel 2008, per així fixar un programa d’inversions mínimes. Estic convençut que de vegades no som conscients de la transcendència els 41 vots dels diputats catalans a Madrid. El dia que tots ells vagin a la una, Catalunya assolirà la seva edat adulta.