El conflicte Catalunya-Espanya: una sortida legal i legítima a l’empat infinit d’impotències

La qüestió catalana és coetània de l’Espanya contemporània. En sorgir l’estat liberal i la industrialització, el problema catalán ja va tensar les costures de les dues repúbliques i de la monarquia, i va estar en l’origen de les dues dictadures del segle XX, condicionant l’agenda política espanyola del primer terç del segle passat. En el que portem de segle XXI, aquest contenciós atàvic ha mutat: s’ha evidenciat amb l’emergència d’un moviment independentista que pretén posar fi a la conllevancia en un context de crisis econòmiques periòdiques i de deriva de les institucions de l’Estat que està soscavant els fonaments d’un règim del 1978 cimentat sobre la base de la monarquia, la reconciliació i l’autonomia.

De la Catalonia infelix al desafiament independentista

Amb tot, s’ha de dir que, contra un determinat estat d’opinió prou generalitzat, l’agudització de la qüestió catalana no té a veure, només, amb l’infeliç desenllaç de la reforma estatutària de 2006. La sentència del Tribunal Constitucional (TC) sobre l’Estatut fou el punt d’ignició, si es vol, però no la causa eficient d’un rebrot tan enèrgic del problema, per dir-ho en termes aristotèlics. Certament, el 1978 els partits catalans majoritaris (l’esquerra tradicional i el nacionalisme de centre-dreta, per simplificar) van prioritzar la democràcia després de 40 anys de franquisme. A diferència del 1931, la Generalitat provisional ni va desafiar la forma de govern a Espanya ni qüestionà el model territorial dissenyat pel constituent, fins i tot quan, poc més tard, els pactes autonòmics UCD-PSOE i la no-nata LOHPA —resposta en forma harmonitzadora a l’amenaça que comportà el cop d’estat del 23-F— van acabar imposant el cafè per a tothom. Catalunya es va conformar —fins i tot enorgullir— amb liderar el pilot de la generalització autonòmica.

Enllaç a l’article sencer.

Informe sobre les diverses qüestions que es poden plantejar derivades de l’eventual cessament del President de la Generalitat a conseqüència d’una condemna penal ferma que l’inhabiliti per a l’exercici del càrrec.

I. ANTECEDENTS DE FET

Primer. Joaquim Torra i Pla fou investit president de la Generalitat de Catalunya pel Parlament de Catalunya en la sessió celebrada els dies 12 i 14 de maig de 2018 (Resolució 17/XII del Parlament de Catalunya, per la qual és investit president de la Generalitat el M. H. Sr. Joaquim Torra i Pla. BOPC núm. 76, del 15 de maig de 2018) i nomenat per Reial decret 291/2018, del 15 de maig (DOGC núm. 7620, del 16 de maig de 2018; BOE núm. 119, del 16 de maig de 2018).

Segon. El president del Parlament va sol·licitar als Serveis Jurídics del Parlament, en data 25 de setembre de 2020, i amb caràcter urgent, un informe jurídic sobre les diverses qüestions que es poden plantejar derivades de l’eventual cessament del president de la Generalitat, Joaquim Torra i Pla, a conseqüència d’una condemna penal ferma que l’inhabiliti especialment per a l’exercici del càrrec.

 II. OBJECTE DE L’INFORME

Aquest informe s’emet per a donar a conèixer el parer jurídic sobre les diverses qüestions que es poden suscitar derivades del cessament del president de la Generalitat a conseqüència d’una condemna penal ferma que l’inhabilita per a l’exercici del càrrec. En particular, sobre l’eficàcia i l’executivitat de les sentències penals d’inhabilitació, i el moment i l’abast de la substitució interina del president cessat per aquesta via; el procediment d’investidura d’un nou president de la Generalitat, el paper del president del Parlament en aquest procés i els terminis del procés; i, finalment, sobre les possibilitats de control al Govern en funcions.

Enllaç al document sencer.

Parlament. Un any marcat per les seqüeles judicials del procés i la inestabilitat política a l’Estat.

EL CONTEXT POLÍTIC GENERAL

Els cicles electorals cada vegada més curts i el protagonisme del procés independentista i les seves múltiples derivades, especialment la celebració del judici al Tribunal Suprem (TS) entre el 12 de febrer i el 14 d’octubre, van tenir una incidència decisiva en les iniciatives, tramitacions i debats parlamentaris, però també en l’estructura organitzativa del Parlament de Catalunya. En efecte, els quatre mesos de sessions al TS, que van acabar amb una severa sentència, així com les diferents resolucions judicials no només del TS sinó també d’altres altes instancies com el Tribunal Constitucional (per la via d’incidents d’execució promoguts pel Govern de l’Estat) o d’abast europeu van connotar la política catalana. Igual que les decisions del Parlament Europeu sobre la immunitat de Carles Puigdemont o Toni Comín, que hi van estar molt presents doncs ambdós mantenien la condició de membres de la Cambra. En el pla judicial, per bé que per raons distintes però íntimament connectades, cal fer esment a la controvèrsia suscitada a finals d’any, amb la insòlita decisió de la Junta Electoral Central, avalada per la Sala Quarta del TS, de declarar la inelegibilitat sobrevinguda del diputat i president de la Generalitat, Quim Torra, que havia estat condemnat en primera instància pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya per un delicte de desobediència, per negar-se a retirar una pancarta en suport dels presos. Això havia de generar, com així va ser, una notable incertesa pel que fa a l’estabilitat del sistema institucional de la Generalitat. Mentre tot això succeïa, la polarització extrema va continuar sent la tònica dominant en l’activitat dels òrgans del Parlament.

Enllaç a l’article sencer.