Mals temps pel català, també a les administracions públiques. Un jutge del contenciós de Barcelona ha aplicat un rigorós test de proporcionalitat a l’exigència del nivell B2 de català per fer d’operari de cementiri a Vic, tot i que es tracta d’un nivell intermedi-alt (o intermedi avançat), la qual cosa vol dir, segons el Marc Europeu (MECR), que ets apte per expressar-te amb fluïdesa en situacions quotidianes i professionals, entendre textos complexos i participar en converses sense grans dificultats. Es tracta del mateix requeriment que fixen les bases de la convocatòria de dues places de xofer polivalent del Parlament, també impugnades.
En tots dos casos, l’esca del pecat és la sentència del Tribunal Constitucional de 2010 sobre l’Estatut, que tant ha inspirat a molts òrgans judicials ordinaris, a banda d’esperonat tantíssimes entitats de signe espanyolista, que proscriu que el català sigui considerat preferent en diversos àmbits d’ús i que imposen més presència del castellà per entendre que la llengua realment marginada era el castellà, imposant un cànon d’igualtat català-castellà molt rígid, que ja s’ha vist els problemes que ha plantejat en diferents àmbits com l’ensenyament o la funció pública. A partir d’aquí, moltes normes i actes administratius adoptats per governs autonòmics amb llengües oficials pròpies en mans de la drets i la ultradreta han eliminat o rebaixat els estàndards de protecció anteriors amb mesures regressives motivades per polítiques refractàries al pluralisme lingüístic.
Deixant de banda si aquella apreciació era de mala fe, el cert és que a 2025 als jutges ja els consta quina és la llengua feble i marginada. Segons l’Enquesta d’usos lingüístics de la població, l’ús habitual del català ha caigut del 36,1 % al 32,6% entre 2018 i 2023. El nombre de persones que entenen, saben parlar, llegir i escriure el català segueix alt, però amb lleugers retrocessos en algunes habilitats: per exemple, el 84,1 % sabia llegir català el 2023, enfront de 85,5 % l’any anterior. El català retrocedeix també en la transmissió intergeneracional i dins de la llar, segons altres estudis.
Consti que l’ofensiva en el terreny de l’ocupació pública no és nova. Ciutadans ja va proposar fa uns anys una «clàusula antidiscriminació» —modificant l’article 56 de la Llei de l’estatut bàsic de l’empleat públic— perquè el coneixement de les llengües oficials no castellanes no fos una «barrera d’entrada», sinó un mèrit el pes del qual fos proporcional a les necessitats de cada territori i a les característiques de cadascun del lloc de treball. Els d’Albert Rivera es focalitzaven molt llavors amb els metges i venia propiciat per una altra sentència de l’alt tribunal de 2013 —tributària de la de l’Estatut— que declarà constitucional una llei balear de 2012, impulsada pe José Ramon Bauzá, amb l’objecte de suprimir l’exigència general d’un determinat nivell de coneixement de català com a requisit per a accedir a un lloc de treball a l’Administració pública balear. El TC trobà la llei justificada en un context «d’àmplia implantació del coneixement del català en la funció pública de l’àmbit territorial i en la societat [balear]», i «per la inexistència de tracte preferent del castellà sobre el català».
Parlant de metges, al Principat els indicador són demolidors: encara que segons la normativa per accedir a una plaça pública estable al sistema sanitari de la Generalitat es requereix un cert nivell de català (per exemple el C1), a la pràctica, molts professionals que accedeixen mitjançant contractació directa o com a interins no han de complir aquest requisit o hi ha excepcions. Segons Plataforma per la Llengua, un 13 % dels metges diuen directament «no entendre el català». Les denúncies de pacients catalanoparlants que no han estat atesos en català, o que el sistema no ha garantit el seu dret d’opció lingüística s’han multiplicat. El Govern ja ha reconegut la necessitat d’un pla específic per al sistema de salut per garantir el coneixement i l’ús del català.
Abans de res, cal que el TC en la seva actual configuració, i també els jutges ordinaris aterrin en la realitat i retornin al seny del passat: el caràcter de llengua oficial i pròpia de les llengües distintes del castellà és i ha de ser un factor determinant no només perquè sigui acceptada la seva validesa i eficàcia com a mitjà normal de comunicació en els poders públics (i entre ells), sinó també en la seva relació amb els privats, a més que sigui reconeguda la raonabilitat i la imprescindibilitat de valorar-ne el seu coneixement com a requisit general de capacitat per a accedir a un lloc de treball a l’Administració pública, seguint criteris d’eficàcia i d’extensió territorial del seu ús. Només així podrem assegurar que els empleats públics exerceixin adequadament la seva funció i siguin útils als ciutadans que serveixen.
Joan Ridao
Professor de Dret Constitucional a la Universitat de Barcelona
