ACTUALITAT

La pugna sobre la prevalencia del estado de alarma o de los poderes de necesidad de la legislación sanitaria como expresión de las diferencias sobre el Estado autonómico

Publicat el dia 30 jun, 2021 a Actualitat | 0 comentaris

La pugna sobre la prevalencia del estado de alarma o de los poderes de necesidad de la legislación sanitaria como expresión de las diferencias sobre el Estado autonómico

Un debate más allá de la controversia entre el formalismo constitucionalista defensor de los derechos fundamentales y el pragmatismo administrativista.

Enllaç al PDF de l’article íntegre, publicat a la revista El Cronista del Estado Social y de Derecho >> ART EL CRONISTA 95 DRET CRISI COVID. En aquesta entrada del blog en publico només la seva introducció.

1. Introducción

En el contexto de la pandemia de la COVID-19, algunos sectores doctrinales han entendido que el artículo 3 de la Ley Orgánica 3/1986, de 14 de abril, de Medidas Especiales en Materia de Salud Pública (LOMESP) no cumple con la exigencia constitucional de predeterminación normativa, por lo que no puede servir como fundamento para que las Comunidades Autónomas (CCAA) puedan restringir derechos fundamentales. Esta interpretación encomienda en esta última posibilidad al estado de alarma, por lo que solo el Gobierno central puede adoptar o permitir la adopción de tales medidas, necesarias para proteger la vida de millones de personas frente a un gravísimo riesgo, o bien plantea una reforma del marco legal para precisar con detalle los supuestos habilitantes previstos en la legislación sanitaria (Javier Barnes, Ana Carmona, Miguel Presno Linera, Eva Sáenz)1. Otros sectores doctrinales, como veremos, sostuvieron lo contrario (Alba Nogueira, Francisco Velasco, Iñaki Lasagabaster, Andrés Boix, o Gabriel Domenech).

Se trata de una confrontación en la esfera del derecho público en la que, por un lado, se han expresado posiciones de carácter eminentemente formalista, aparentemente más garantista para con los derechos fundamentales, pero que, al mismo tiempo «no [tiene] suficientemente en cuenta las obligaciones positivas de protección que para el Estado se derivan del derecho fundamental a la vida, y excesivamente apegada a ideas e interpretaciones preconcebidas, que no resisten el contraste con la realidad»; y en que, por el otro, se han manifestado posiciones más pragmáticas, «atenta[s] a la realidad del tiempo en que hay que aplicar la ley, que ha[n] tratado de encontrar una interpretación que logre un justo equilibrio entre todos los bienes constitucionales en juego. Una interpretación atenta no solo a ciertas libertades afectadas (como la de circulación), sino también al derecho a la vida, que impone directamente obligaciones positivas de protección a todos los poderes públicos»2.

Hay que decir, con todo, que esta última posición no se cierra a una mejora de la actual regulación legal del derecho de crisis sanitario, advirtiendo sin embargo que mientras ello no sea posible éste debe interpretarse y aplicarse de forma que permita conciliar razonablemente todos los bienes constitucionales en juego. Cabe añadir, por lo demás, que este debate, que ha confrontado dos visiones aparentemente antagónicas en el campo del derecho público —sustancialmente entre constitucionalistas y administrativistas, respectivamente— ya emergió con especial intensidad con motivo del ejercicio de la función de tutela jurisdiccional de las medidas previsto en la Ley 29/1998, de 13 de julio, reguladora de la Jurisdicción Contencioso-administrativa (LJCA), donde se pudo constatar la existencia de aproximaciones divergentes en torno a la viabilidad jurídica de los confinamientos perimetrales decretados sobre la base de la legislación sanitaria.

A este respecto, primero sintetizaremos estas posiciones y, posteriormente, expondremos nuestro parecer.

1 Vid Javier Barnes, «Un falso dilema», El País, 14.08.2020; Ana Carmona, «El fin…», op. cit. y «Pandemia y restricción de derechos fundamentales», El País, 26.10.2020; Eva Sáenz, «Limitar derechos fundamentales durante la pandemia», https:///www.fundacionmgimenezabad.es/es/limitar-derechos-fundamentales-durante-la-pandemina [última consulta: 20.12.2020] y «Los confinamientos perimetrales son “inconstitucionales” y sin amparo legal», Radio Zaragoza, 20.10.2020; y Miguel Presno Linera, «Fortalezas y debilidades del Derecho de excepción frente al covid-19», Jueces para la democracia. Información y Debate, nº 99. diciembre de 2020.

2 Vid. «Entrevista a Gabriel Domènech. La Covid 19 y el derecho administrativo», Periferias, 21.02.2021. Puede consultarse en: https://espacioperiferias.com/2021/02/21/gabriel-domenech-la-crisis-del-covid19-y-el-derecho-administrativo/ [última consulta: 11.03.2021].

 

 

Enllaç al PDF de tot l’article >>  ART EL CRONISTA 95 DRET CRISI COVID

 

Dijous, 8 de juliol: presentació del llibre “Derecho de crisis y Estado Autonómico”

Publicat el dia 29 jun, 2021 a Actualitat | 0 comentaris

Dijous, 8 de juliol: presentació del llibre “Derecho de crisis y Estado Autonómico”

Dijous, 8 de juliol, a 1/4 de 7 de la tarda, a l’auditori del Palau Macaya de Barcelona (Passeig de Sant Joan, 108) se celebrarà la presentació del llibre “Derecho de crisis y Estado Autonómico. Del estado de alarma a la cogobernanza en la gestión de la COVID-19″, organitzada per l’Oficina del Club Roma a Barcelona i Marcial Pons Edicions.

Jaume Lanaspa, president de l’Oficina del Club de Roma a Barcelona, farà la benvinguda i presentació de l’acte. Posteriorment hi haurà un col·loqui, moderat per la periodista Sílvia Cóppulo, amb les intervencions del Conseller de Salut del Govern de la Generalitat de Catalunya, Josep Maria Argimon, i de Joan Ridao, autor del llibre.

 

 

 

 

La raó d’Estat i l’amnistia

Publicat el dia 29 jun, 2021 a Actualitat | 0 comentaris

Article publicat al diari ARA

Els indults dels presos de l’1-O ja són aquí, però subsisteix el problema dels milers de persones encausades judicialment o amb procediments de responsabilitat comptable davant del Tribunal de Comptes. Hi ha tanmateix algunes vies de solució, i una d’elles és l’amnistia. Certament, es tracta d’una via anatematitzada —es diu que per inconstitucional—, però també els indults eren inviables i il·legítims fa pocs mesos. No ens enganyem. Es tracta d’una qüestió essencialment de voluntat política. La raó d’Estat sempre troba fórmules que encaixin dins l’Estat de dret. 

Potser pocs recorden que a partir del 1992 es va descabdellar una autèntica operació d’Estat que tenia com a objectiu evitar que Terra Lliure actués durant els Jocs, i com a segona derivada, la dissolució de l’organització armada. Les coses van començar malament, però. Amb una brutal ràtzia policial i judicial de caràcter preventiu, en vigílies de les olimpíades, amb detencions i tortures per les quals el 2004 Estrasburg va condemnar Espanya. El 1995, tanmateix, 25 dels detinguts en la coneguda com a garzonada van ser jutjats, i 18 van ser condemnats per pertànyer a organització armada. La Fiscalia va demanar l’indult total o parcial per a la majoria dels acusats durant el judici i els condemnats (15) van ser alliberats el 1996 gràcies a un indult concedit pel govern de José María Aznar (BOE del 8 d’agost). A finals del mateix 1992 es van produir noves detencions, que no van arribar a judici, perquè aquesta vegada l’Audiència Nacional (el mateix Garzón i el jutge Carlos Bueren) van aplicar l’article 57 bis b) del Codi Penal de 1973, que va permetre al cap d’un temps “el sobreseimiento libre y espontáneo” de les seves causes. Punt final.

Tornant a l’amnistia, cal reconèixer que la Constitució no esmenta explícitament l’amnistia. Només indica que correspon al Rei exercir el dret de gràcia, que no es poden autoritzar indults generals, ni exercir la iniciativa legislativa popular en aquests casos, ni aplicar-los als supòsits de la responsabilitat criminal de president i altres membres de Govern. Ara bé, aquest silenci constitucional, combinat amb la prohibició dels indults generals, ha portat a alguns sectors polítics i jurídics —i a la Mesa del Congrés dels Diputats— a sostenir que la Constitució exclou l’amnistia, amb l’argument que, si el text constitucional prohibeix com a mínim l’indult general, amb més motiu prohibeix l’amnistia. Aquesta interpretació, de signe prohibicionista, ha estat contradita per nombrosos constitucionalistes i penalistes, que han defensat la seva admissibilitat. El mateix Tribunal Constitucional (STC 63/1983 i 147/1986) ha confirmat això al no qüestionar l’actuació del legislador quan al seu dia va aprovar una llei d’amnistia, afirmant, a més, que s’ha d’entendre com «una raó derogatòria retroactiva d’unes normes i dels efectes lligats a les mateixes»(STC 63/1983, FJ 2). 

En resum, l’Estat pot dictar disposicions retroactives favorables (art. 9.3 CE), i això, junt amb l’absència de prohibició expressa ha de permetre una llei d’amnistia. Tant és així que segueix com a causa d’extinció de la responsabilitat penal a l’article 666.4 de la Llei d’enjudiciament criminal. A banda, si un dels valors constitucionals com és la “justícia” —a banda de l’interès públic— ha estat present en la concessió dels indults, també es pot projectar sobre l’amnistia, en el sentit que és indubtable que l’Estat ha d’afavorir la resolució d’un conflicte polític que avui ja ningú nega ni aquí ni a Europa. En darrer terme, cal tenir present que altres Constitucions històriques espanyoles tampoc no preveien l’amnistia i això no va ser un obstacle. Sense anar més lluny, l’amnistia ratificada per la Diputació Permanent de Congrés dels Diputats el 1936, acordada per decret llei de 21 de febrer d’aquell any, va deixar sense efecte les penes de 30 anys de presó pel delicte de rebel·lió que el Tribunal de Garanties Constitucionals de la Segona República havia imposat a Lluís Companys i a alguns dels seus consellers arran del fets del 6 d’Octubre de 1934. L’exposició de motius de l’esmentat decret llei era molt eloqüent, per cert, en qualificar l’amnistia «d’una mesura de pacificació convenient al bé públic i a la tranquil·litat de la vida nacional, en què estan interessats per igual tots els sectors polítics». Doncs això.

Enllaç a l’article publicat al diari: https://www.ara.cat/opinio/rao-estat-amnistia-joan-ridao_129_4031013.html

El règim lingüístic de l’educació a Catalunya. Un balanç retrospectiu amb dèbits i crèdits

Publicat el dia 15 jun, 2021 a Actualitat | 0 comentaris

Article publicat a la Revista de Llengua i Dret. Reprodueixo aquí la seva introducció. L’article íntegre el podeu llegir des d’aquest enllaç: http://revistes.eapc.gencat.cat/index.php/rld/article/view/10.2436-rld.i75.2021.3543

1. Introducció: l’evolució general de la legislació i de la jurisprudència constitucional en matèria lingüística durant l’etapa d’autonomia política (1980-2020)

El balanç de l’evolució legislativa del català durant els quaranta anys d’autonomia política, tot i els indubtables avenços amb relació als períodes històrics de prohibicions i de prostració1, parteix inexorablement dels condicionants derivats del principi plurilingüístic acollit per la Constitució espanyola del 1978 (CE 1978) (art. 3), que afirma una concepció prevalent del castellà i que està en la base de la perpetuació de la incomprensió atàvica cap a la diversitat lingüística existent fora dels territoris amb llengua pròpia2. Juntament amb altres factors d’ordre polític, aquest fet ha estat, doncs, el que ha generat més dificultats a l’hora de pacificar la presència del català en àmbits com l’educació, que ens proposem examinar en aquest treball, però també en el de les indústries culturals, el consum i en l’àmbit públic, tant en l’esfera de l’Administració General de l’Estat o del Poder Judicial com dels òrgans constitucionals i no centrals de l’Estat, com les Corts Generals o el Tribunal Constitucional3.

Amb tot, és innegable que durant aquest dilatat període s’ha produït un procés de millora progressiva del coneixement i de l’extensió d’ús de la llengua catalana —en què l’escola, per cert, ha jugat un paper decisiu—, a banda de la influència innegable dels diferents instruments normatius que tindrem ocasió d’examinar en la situació sociolingüística, oimés quan aquests han gaudit del consens de les forces polítiques catalanes i sobretot quan aquestes han exercit la seva capacitat d’influència en l’arena política estatal. No debades fou en un context com el que acabem de descriure en què va sorgir la Llei de normalització lingüística del 1983 (LNL), que incorporà el disseny primari del model de conjunció lingüística en l’àmbit educatiu, i, més endavant, la més controvertida Llei 1/1998, de política lingüística (LPL). Ben al contrari, és constatable que com més adverses han sigut les circumstàncies polítiques algunes d’aquestes iniciatives —assenyaladament la reforma de l’Estatut del 2006— han esdevingut menys pacífiques en el terreny polític i de la conflictivitat davant dels tribunals.

Precisament, és molt rellevant analitzar en aquest context la trajectòria del Tribunal Constitucional (TC), i també la dels jutges i tribunals ordinaris, al llarg d’aquest període4. Així, tenim que el TC aprofità la sentència de l’Estatut del 2010 (STC 31/2010, del 28 de juny) per apartar-se de la seva doctrina tradicional, prou benèfica en els primers anys de la democràcia a partir d’un paràmetre exclusiu com era la mateixa Constitució, que conté una regulació més aviat escadussera del model lingüístic constitucional5. Per contra, molt impregnada de les vicissituds del procés polític recentralitzador a l’Estat dels darrers anys, la més recent doctrina de l’alt tribunal ha consagrat una tríada d’arguments reductius que ha fet notable fortuna, especialment en determinats àmbits executius i de la jurisdicció: l’existència d’un deure general de coneixement del castellà per part de la ciutadania, la progressiva normalització i equiparació a nivell sociolingüístic entre el castellà i el català, i el veto a qualsevol possible tractament diferenciat entre ambdues llengües per no incórrer en una discriminació dels castellanoparlants. Aquesta novíssima perspectiva, partiria de la constatació dels considerables progressos experimentats per la llengua atesa la seva presència en el model educatiu o en les institucions i els mitjans de comunicació de la Generalitat6.

El producte final d’aquesta operació ha estat posar punt i final a la primigènia distinció constitucional entre el castellà, oficial a tot l’Estat, i la resta de llengües dels territoris que en disposen, l’oficialitat de les quals depenia dels respectius estatuts d’autonomia, consagrant a la fi un dret lingüístic prioritari respecte dels castellanoparlants com a expressió de la supremacia de la seva llengua (cada cop més qualificada de «comuna» en els àmbits polítics), prescindint, a més, de la realitat sociolingüística i de l’encara molt necessària normalització del català en diversos àmbits.

1 Per a una panoràmica general, vegeu les obres clàssiques de: Josep Benet (1978). Catalunya sota el règim franquista: informe sobre la persecució de la llengua i la cultura de Catalunya pel règim del general Franco, volum 1. Barcelona: Blume; del mateix autor (1995). L’intent franquista de genocidi cultural contra Catalunya. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat; Francesc Ferrer i Gironès (1985). La persecució política de la llengua catalana. Barcelona: Edicions 62; Josep M. Solé i Sabaté i Joan Villaroya (1994). Cronologia de la repressió de la llengua i la cultura catalanes (1936-1975). Barcelona: Editorial Curial.

2 Sobre aquesta qüestió, vegeu Antoni Milian (2009). «El marc constitucional espanyol relatiu al plurilingüisme. Model reeixit o regulació obsoleta?». El plurilingüisme a la Constitució. Generalitat de Catalunya – Institut d’Estudis Autonòmics, Seminari, Barcelona, 18 de març de 2009; Joan Marcet (2013). «La política lingüística de l’Estat espanyol: una aproximació a la incomprensió del pluralisme cultural». Revista de Llengua i Dret, núm. 59. Generalitat de Catalunya – Escola d’Administració Pública de Catalunya; Juan C. Moreno Cabrera (2018). «El supremacismo lingüístico, la Constitución y el Estatut d’autonomia de Catalunya», Blog de la Revista Llengua i Dret, 12.04.2018. Generalitat de Catalunya – Escola d’Administració Pública de Catalunya; Ramón Punset (2013). «Nacionalismo lingüístico e ingeniería social: el plurilingüismo español entre Job y Hobbes», El Cronista del Estado Social y Democrático de Derecho, núm. 39; i Jaume Vernet (2009). «La llengua a l’Estatut d’autonomia de Catalunya. Cap a un nou paradigma?». El plurilingüisme a la Constitució espanyola, Seminari, Barcelona, 18 de març de 2009, Col·lecció Institut d’Estudis Autonòmics 65. Generalitat de Catalunya – Institut d’Estudis Autonòmics, i, del mateix autor, (2017) «El marc constitucional i estatutari del plurilingüisme». A Pla, Anna Maria (coord.), Reptes del dret lingüístic català. Reflexions per a un debat crític. Generalitat de Catalunya – Institut d’Estudis Autonòmics.

3 Vegeu el treball de Bartomeu Colom Pastor (1981). «Normalización lingüística y administración pública». Las lenguas nacionales en la Administración. A D. A. València: Diputació Provincial de València; Emili Boix-Fuster (2004). «Les llengües en els òrgans centrals de l’Estat espanyol (Un balanç de 25 anys de la Constitució espanyola)». Llengua, societat i comunicació, Revista de Sociolingüística de la Universitat de Barcelona. Centre Universitari de Sociolingüística i Comunicació – Universitat de Barcelona, núm. 2; i Institut d’Estudis Autonòmics (2011). Drets lingüístics, de debò? Els drets lingüístics en les actuacions administratives i en determinades activitats supervisades per les administracions, Seminari, Barcelona: Generalitat de Catalunya – Institut d’Estudis Autonòmics.

4 Vegeu Eva Pons (2013). «La llengua de l’ensenyament en la jurisprudència del Tribunal Constitucional i del Tribunal Suprem». Els drets lingüístics en el sistema educatiu. Els models de Catalunya i les Illes Balears. A Milian, Antoni (coord.). Barcelona: Generalitat de Catalunya – Institut d’Estudis Autonòmics.

5Segura, Lluís J. (2011). «Les llengües oficials en la doctrina recent del Tribunal Constitucional». Revista de Llengua i Dret, núm. 56. Generalitat de Catalunya – Escola d’Administració Pública de Catalunya.

6 En efecte, la STC 31/2010 afirma la paritat entre les llengües oficials, en declarar inconstitucional la «preferència» estatutària del català en les administracions i els mitjans de comunicació públics de Catalunya (art. 6.1), ja que, a parer del màxim intèrpret de la Constitució, la condició del català com a llengua pròpia no pot excusar un desequilibri ni un tracte privilegiat dins el règim constitucional de cooficialitat. Es tracta, cal no oblidar-ho, de la mateixa sentència que enalteix paradoxalment el deure de coneixement del castellà (art. 3.1 CE) i que nega la possibilitat d’un deure anàleg a nivell estatutari referit al català, concebut, és clar, com un deure imperfecte, com a garantia que no es pugui al·legar vàlidament el desconeixement del català per diluir els drets dels catalanoparlants.

CRÒNICA LEGISLATIVA DE CATALUNYA Segon semestre de 2020 «Un final de legislatura abrupte i amb la política lingüística sota mínims»

Publicat el dia 15 jun, 2021 a Actualitat | 0 comentaris

Article publicat a la Revista de Llengua i Dret 

El text recull les principals novetats normatives que afecten els usos, els drets lingüístics i el règim jurídic de la llengua aparegudes al segon semestre de 2020. Amb tot, es constata que durant aquest període no s’adoptà cap disposició de rang legal o reglamentària de significativa incidència, degut tant al final sobtat de la legislatura com als condicionants propis de un govern en funcions, com no siguin les mesures procedimentals o substantives relatives a l’activitat de foment associada a la normalització lingüística. Finalment s’afegeix un comentari crític a la sentència del TSJC que va determinar que el percentatge d’ensenyament en castellà no pot ser inferior al 25%.

1. Introducció

El propòsit d’aquesta crònica legislativa se centra, en primer terme, a analitzar, per bé que de manera molt succinta, les principals disposicions normatives publicades al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya (DOGC) durant el segon semestre de 2020, d’incidència, ja sigui directa o tangencial, en el dret lingüístic català. Segonament, el treball recull l’examen de la principal novetat jurisprudencial d’aquest període, la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) recaiguda amb motiu de la impugnació de les ordres d’inscripció de l’alumnat per part del Govern de l’Estat, i per tant d’abast general, que determina que la proporció en l’ensenyament de les dues llengües oficials a Catalunya no pot ser inferior al 25%.

D’entrada, el buidatge i l’examen detallat del marc normatiu ens permet asseverar que el DOGC publicà escasses normes amb rang o bé amb força de llei (cas dels decrets-llei) d’incidència significativa en l’estatus jurídic de les llengües. Val a dir tanmateix que el context polític i legislatiu analitzat, inclòs dins la XII legislatura del Parlament, es correspon amb el darrer període del mandat iniciat amb les eleccions de 21 de desembre de 2017, que va finalitzar de forma abrupta amb la dissolució automàtica de la cambra el 21 d’octubre de 2020, com a conseqüència de la inhabilitació del president Joaquim Torra (STS 477/2020, de 28.09.2020). A conseqüència d’això, cal tenir en compte, a més a més, que el Govern va entrar en funcions des de la promulgació del decret 114/2020, de 30 de setembre, pel qual el vicepresident del Govern, Pere Aragonès, assumí la presidència de la Generalitat per substitució (art. 6-7 de la Llei 13/2008, de la presidència de la Generalitat i del Govern).

Per això, el període d’activitat legislativa ordinària es concentrà en el període que va entre el primer de juliol de 2020 i el 21 d’octubre del mateix any, descomptant els dies inhàbils del mes d’agost, tot i que, com es veurà, la legislació d’urgència fou utilitzada amb gran profusió com a conseqüència de la crisi sanitària del Covid-19, i el Parlament hi exercí el pertinent control a través de la Diputació Permanent. Pel que fa a la condició del govern en funcions, cal tenir present que quan l’executiu es troba en aquestes circumstàncies, ha de limitar la seva actuació al despatx ordinari dels assumptes públics, inclòs l’exercici de la potestat reglamentària, i s’ha d’abstenir, llevat que ho justifiquin raons d’urgència o d’interès general degudament acreditades, d’adoptar qualssevol altres mesures. El Govern, en aquesta situació, no pot aprovar el projecte de llei de pressupostos de la Generalitat, ni presentar projectes de llei al Parlament, ni dictar decrets legislatius, per bé que pot dictar decrets-llei, de conformitat amb el procediment i en els supòsits que determinen l’Estatut i les lleis (art. 27 Llei 13/2008).

Amb tot, als efectes que aquí interessen, tot i les limitacions expressades, el Govern, com és acostumat, continuà aprovant un catàleg de disposicions que mantenen, en el seu conjunt, una línia de continuïtat amb el procés de normalització lingüística, a través de l’activitat de foment o subvencional, promogut sostingudament des dels inicis dels anys 1980, concebut per protegir la riquesa plurilingüe de Catalunya, en aquest cas connectades a l’excepcionalitat derivada de la contingència de la crisi sanitària de la Covid-19. A les pàgines que segueixen en detallarem algunes de les més significatives.

2. L’activitat normativa desplegada

2.1. Les normes amb rang o força de llei

Pel que fa a les normes amb rang o amb força de llei, hem de començar destacant el Decret llei 25/2020, del 16 de juny, de mesures extraordinàries en matèria social i de caràcter fiscal i administratiu2, en què es regulen els àmbits i les tipologies de subvencions per a programes de suport a la lluita contra l’exclusió social i la desigualtat agreujada per la crisi social derivada de la Covid-19 (art. 9). En concret, en l’àmbit del suport a la regularitat administrativa a través de l’accés al món laboral, s’estableixen accions com el suport a projectes de formació per a la millora de l’ocupabilitat de persones estrangeres en risc de caure en la irregularitat sobrevinguda, que han d’incloure necessàriament, la millora de les competències lingüístiques bàsiques en llengua catalana.

De la seva banda, el Decret llei 38/2020, del 3 de novembre, pel qual s’adopten mesures en l’àmbit cultural per pal·liar els efectes de la crisi generada per la pandèmia de la Covid-193, preveia que podien optar a diferents subvencions (art. 2) les persones físiques o jurídiques que tenien un encàrrec per realitzar traduccions i correccions de textos en català o aranès (a.2), i les que tenien previst organitzar activitats relacionades o vinculades amb el pa­trimoni cultural amb públic (festivals, arts escèniques o esdeveniments literaris) o de difusió de la llengua amb patrocinis o altres aportacions privades per a l’activitat (b.2).

Finalment, el Decret llei 41/2020, del 10 de novembre, de mesures extraordinàries de caràcter social en centres educatius i en l’àmbit de l’educació en el lleure i de les activitats extraescolars per fer front a les conseqüències de la Covid-194, en què s’establien (art. 2.1) les modalitats i quanties de la prestació per fer front als ensenyaments no reglats d’idiomes (b.2.2).

2.2. Les disposicions generals i els actes executius

Com ja hem avançat a manera introductòria, el buidatge de la producció normativa de rang reglamentari durant el segon semestre de 2020 permet concloure que s’ha donat continuïtat —tot i les estretors institucionals i econòmiques del període— al procés de normalització de les llengües catalana i occitana en els diferents àmbits públics competència de la Generalitat de Catalunya. En la majoria de casos, aquest procés de normalització lingüística s’articulà —de la mateixa manera en el terreny legislatiu— acudint a l’activitat de foment o subvencional. Aquesta política d’incentius no representa, com s’ha dit, cap novetat remarcable, doncs segueix una clara línia de continuïtat amb les mesures de política lingüística promogudes pel Govern de la Generalitat de Catalunya en els darrers anys i dels que ja hem donat compte en les successives cròniques legislatives incloses en aquesta publicació.

En el capítol de les normes reglamentàries més substantives, hem de començar fent referència al Decret 133/2020, de 17 de novembre, sobre l’establiment i l’ús de la toponímia i sobre la Comissió de Toponímia5, que desplegà les previsions existents sobre les formes oficials dels topònims. Cal recordar que l’establiment dels topònims s’adequa a la normativa lingüística i al corpus toponímic de la llengua catalana, d’acord amb la Llei 8/1991, de 3 de maig, sobre l’autoritat lingüística de l’Institut d’Estudis Catalans6, així com amb la normativa lingüística de l’Institut d’Estudis Aranesi – Acadèmia aranesa dera lengua occitana pel que fa als topònims aranesos, d’acord amb la Llei 35/2010, d’1 d’octubre, de l’occità, aranès a l’Aran7.

Així mateix, el decret regula el Nomenclàtor oficial de toponímia de Catalunya, que és el catàleg de topònims de Catalunya aprovat tant per la Generalitat com per les entitats locals competents i que ha esdevingut un instrument de referència. Com es recordarà, correspon al Govern aprovar el Nomenclàtor i garantir-ne la publicitat mitjançant el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya i a través de la seu electrònica de la Generalitat. Pel que fa als topònims de fora de Catalunya, el Decret estableix l’ús de les formes catalanes dels topònims de l’àrea lingüística catalana i també l’ús de les formes tradicionals catalanes, quan n’hi ha, d’exònims d’arreu del món, sens perjudici d’utilitzar-ne també formes oficials o en altres llengües de cada territori. Així mateix, també s’impulsa l’ús de formes originàries de topònims de l’àrea lingüística occitana, atès el caràcter oficial de la llengua occitana a Catalunya.

Mitjançant el Decret 139/2020, de 24 de novembre, pel qual es concedeixen els Premis Nacionals de Comunicació de la Generalitat de Catalunya en l’edició corresponent a 2020, es va preveure que aquests guardons —regulats pel Decret 223/2013, de 10 de setembre, modificat pel Decret 80/2019, de 9 d’abril—, tinguessin per objecte, entre d’altres, atorgar un reconeixement a les aportacions més rellevants en el camp de la comunicació a Catalunya en llengua catalana, realitzades de forma individual o col·lectiva per professionals o bé per qualssevulla entitats públiques o privades durant l’any anterior al seu atorgament.

El Decret 153/2020, de 29 de desembre, pel qual s’aprova el Programa anual d’actuació estadística per a l’any 2021, preveu (Annex 1) les actuacions del dit Programa per àmbits d’activitat estadística i subàmbits com el coneixement de la llengua catalana i els usos lingüístics de les persones sordes i dels usuaris de la llengua de signes catalana. Pel que fa a l’estadística del coneixement de la llengua catalana, cal tenir present que aquesta té com a objectiu proporcionar informació del coneixement de la llengua catalana de la població resident a Catalunya, a partir de la informació obtinguda del Registre estadístic de població, dels censos de població i dels registres d’alumnes i titulacions. Està previst que durant l’any 2021 es duguin a terme els treballs de recollida, classificació, codificació i integració d’aquestes dades a partir de fonts diverses com els arxius i registres administratius. Pel que fa als usos lingüístics de les persones sordes, el decret preveu la realització del projecte tècnic i del treball de camp de l’enquesta a la comunitat amb discapacitat auditiva de Catalunya per a conèixer la realitat sociolingüística de la població adulta (16 anys i més) que pateix sordesa i que usa la legislació de llenguatge de signes catalana (Llei 17/2010, del 3 de juny, de la llengua de signes catalana).

En particular, l’activitat de foment o subvencional

Com ha hem avançat, al llarg del període examinat es van convocar diferents línies d’ajuts i subvencions públiques concebuts per promoure el procés de normalització del català i l’occità en àmbits públics especialment estratègics en la política lingüística. Il·lustren l’interès polític prioritari que es concedeix a la protecció de la riquesa lingüística del Principat en una etapa política especialment convulsa. Com podrà apreciar el lector a les pàgines que segueixen, aquestes convocatòries públiques es projecten indefectiblement sobre diferents àmbits públics i s’adrecen, semblantment, a diferents destinataris.

Dit això, també es de destacar que van ser diversos els departaments de la Generalitat, en els seus respectius àmbits competencials, els que van promoure, directament o tangencial, mesures de normalització lingüística, per bé que calgui destacar en aquest apartat el Departament de Cultura, habitual titular de les accions de suport i difusió de la llengua, primordialment per mitjà de la Direcció General de Política Lingüística, del Consell d’Administració de l’Oficina de Suport a la Iniciativa Cultural o l’Institut Català de les Empreses Culturals. També es consignen al final de la relació els principals ajuts concedits per l’Institut Ramon Llull. Com és sabut, el Consorci de l’Institut Ramon Llull és una entitat de dret públic de caràcter associatiu dotada de personalitat jurídica pròpia i sense ànim de lucre integrat per l’Administració de la Generalitat de Catalunya, a la qual resta adscrit, l’Administració de la comunitat de les Illes Balears i l’Ajuntament de Barcelona, que té com a finalitat la projecció i difusió exterior de la llengua i la cultura catalanes en totes les seves expressions.

Així doncs, cal fer esment a l’Ordre TSF/121/2020, de 10 de juliol, per la qual s’aproven les bases reguladores que han de regir els Premis de Civisme del Departament de Treball, Afers Socials i Famílies, que preveia la possibilitat d’optar al Premi Serra i Moret a les obres i els treballs en llengua catalana que tractin del civisme, en qualsevol de les seves vessants.

De la seva banda, l’Ordre PDA/161/2020, de 22 de setembre, per la qual s’aproven les bases reguladores per a la concessió de subvencions, en règim de concurrència competitiva, a empreses de base tecnològica liderades per dones, va establir entre els criteris de valoració l’impacte lingüístic dels projectes, i en concret el compromís amb la promoció i l’ús de la llengua catalana en l’àmbit digital.

L’Ordre JUS/221/2020, de 18 de desembre, per la qual s’aprovaven les bases reguladores per a la concessió d’ajuts a projectes de recerca en matèria d’afers religiosos, va establir les referides bases amb l’objecte de regular els ajuts a projectes de recerca originals i inèdits que aportin un coneixement nou en matèria de llibertat religiosa i l’exercici d’aquest dret, així com el fet religiós i la seva diversitat, que permetin obtenir resultats científics i crear un coneixement nou amb propostes d’intervenció aplicables i amb impacte en la societat catalana. Els projectes, així com els materials i la documentació que s’hi relacioni, s’han de presentar almenys en llengua catalana.

La Resolució CLT/1956/2020, de 30 de juliol, per la qual es dona publicitat a l’Acord del Consell d’Administració de l’Institut Català de les Empreses Culturals pel qual s’aproven les bases específiques que han de regir la concessió de subvencions per col·laborar amb sales privades de Catalunya per donar suport a l’exhibició d’espectacles d’arts escèniques, establí els requisits i condicions per optar a aquestes subvencions, els requisits que han de reunir les persones sol·licitants (base general 3), així d’altres com l’exhibició durant la temporada d’un percentatge de representacions en català o en occità no inferior al 50% de la programació total de la temporada. En cas de no utilitzar cap llengua en les representacions, el percentatge mínim esmentat es refereix a les representacions d’obres d’autoria catalana (a.3).

La Resolució EXI/1856/2020, de 27 de juliol, per la qual s’aproven les bases reguladores de les subvencions a projectes de desenvolupament i d’educació per al desenvolupament, preveia que, sempre que les mesures de seguretat no ho desaconsellin, s’inclogui en tota informació, publicitat, obres i material editat resultat de la subvenció atorgada el logotip de l’ACCD (l’Autoritat Catalana de Cooperació al Desenvolupament) tant la llengua catalana com la llengua del país d’implementació del projecte.

L’Ordre TSF/218/2020, de 16 de desembre, per a la provisió dels serveis de la Xarxa de Serveis Socials d’Atenció Pública, preveia (ap. 3.1.3) preveu que la selecció del personal d’atenció directa tingui en compte, a més de la capacitat personal i formació tècnica, el seu coneixement de la llengua catalana, per permetre’ls comunicar-se, almenys oralment, amb les persones usuàries catalanoparlants. D’acord amb la LPL es planteja que els impresos i comunicacions que utilitzin els serveis amunt dits, la seva retolació interior i exterior, la documentació interna i les comunicacions per megafonia emprin el català quan vagin adreçades a persones físiques o jurídiques residents en l’àmbit lingüístic català, incloent-hi les factures i altres documents tràfic mercantil o de caràcter administratiu, sens perjudici del dret dels ciutadans i ciutadanes de rebre-les en castellà si ho demanen.

La Resolució de l’Institut Ramon Llull de 4 de setembre de 2020, per la qual es dona publicitat a l’Acord del Consell de Direcció del Consorci de l’Institut Ramon Llull, pel qual s’aproven les bases reguladores dels procediments per a la concessió de subvencions en règim de concurrència pública. En concret, la Resolució regula les bases per la concessió de subvencions per al finançament de les despeses de desplaçament del professorat d’estudis catalans a universitats de l’exterior, fins a una localitat del domini lingüístic de la llengua catalana.

La Resolució de l’Institut Ramon Llull de 9 de setembre de 2020, per la qual es dona publicitat a l’Acord del Consell de Direcció del Consorci de l’Institut Ramon Llull, pel qual s’aproven les bases reguladores dels procediments per a la concessió de subvencions en règim de concurrència pública, regeix la concessió de subvencions per a la mobilitat d’artistes per a actuacions i/o gires fora del domini lingüístic del català en l’àmbit de les arts escèniques i la música que contribueixin a la presència de la creació cultural catalana a l’exterior. També inclouen actuacions i/o gires dins del domini lingüístic del català, sempre que siguin fora de la comunitat autònoma de l’artista o grup.

La Resolució de l’Institut Ramon Llull de 6 de novembre de 2020, per la qual es dona publicitat a les subvencions d’import igual o superior a 3.000,00 euros concedides pel Consorci de l’Institut Ramon Llull durant l’any 2019, regula la concessió de subvencions per a la traducció d’obres literàries i de pensament originals en llengua catalana i aranesa i tenen la consideració d’ajuts a universitats de fora del domini lingüístic de la llengua catalana per contribuir al manteniment de la docència d’estudis catalans durant el curs 2019.

La Resolució de l’Institut Ramon Llull, de 21 de desembre de 2020, per la qual es dona publicitat a l’Acord del Consell de Direcció de l’Institut pel qual s’aprova la modificació de les bases que han de regir la concessió de subvencions per a la mobilitat d’artistes per a actuacions i/o gires en l’àmbit de la música i les arts escèniques, té per objecte regir la concessió de subvencions per a la mobilitat d’artistes per a actuacions i/o gires fora del domini lingüístic del català en l’àmbit de les arts escèniques i la música que contribueixin a la presència de la creació cultural catalana a l’exterior. També inclouen actuacions i/o gires dins del domini lingüístic del català, sempre que siguin fora de la comunitat autònoma de l’artista o grup.

Finalment, farem menció de la Resolució de l’Institut Ramon Llull, de 24 de novembre de 2020, per la qual es modifica la Resolució de 14 de maig de 2020, per la qual s’atorguen ajuts a universitats de l’exterior per contribuir al manteniment de la docència d’estudis catalans durant el curs 2020-2021 i de la Resolució del mateix Institut, de 15 de desembre de 2020, per la qual s’atorguen ajuts a universitats de l’exterior per contribuir al manteniment de la docència d’estudis catalans durant el curs 2020-2021.

Altres resolucions

Resolució CLT/1637/2020, de 6 de juliol, per la qual es publiquen termes normalitzats pel Consell Supervisor del TERMCAT.

Resolució JUS/1954/2020, de 28 de juliol, per la qual s’inscriuen al Registre de col·legis professionals de la Generalitat de Catalunya els Estatuts del Col·legi de Veterinaris de la Província de Girona.

Resolució OAC/ADM/314/2020, de 5 d’agost, per la qual s’aprova la modificació de la relació de llocs de treball de l’Oficina Antifrau de Catalunya i la seva refosa.

Resolució JUS/2164/2020, de 7 de setembre, per la qual es fa pública la relació dels convenis de col·laboració signats pel Departament de Justícia durant l’any 2019.

Resolució PRE/2161/2020, de 8 de setembre, per la qual es regula la borsa de treball per a la cobertura amb caràcter interí de llocs de treball reservats a funcionaris de carrera de la subescala secretaria intervenció, de l’escala de funcionaris d’Administració local amb habilitació de caràcter nacional, de les entitats locals a Catalunya.

Resolució de selecció de professorat d’estudis catalans en universitats de l’exterior per al curs acadèmic 2020-2021.

Resolució CLT/2548/2020, de 13 d’octubre, sobre el Cens d’entitats de foment de la llengua catalana.

Resolució TSF/2794/2020, de 22 d’octubre, per la qual es disposa la inscripció i la publicació del VIII Conveni col·lectiu de treball per a empleats de finques urbanes de Catalunya (codi de conveni núm. 79001735012001).

Resolució EDU/2636/2020, de 26 d’octubre, per la qual es declaren aptes a la fase de pràctiques i aprovades en el procediment selectiu corresponent les persones aspirants nomenades funcionàries en pràctiques de diversos cossos docents.

Resolució PRE/2692/2020, de 28 d’octubre, de determinació del nombre de vocalies i designació dels membres del jurat per a la concessió dels Premis Nacionals de Comunicació de la Generalitat de Catalunya corresponents a l’edició de 2020.

Resolució EDU/2738/2020, de 29 d’octubre, per la qual s’aproven les plantilles de personal docent dels centres i dels serveis educatius dependents del Departament d’Educació per al curs 2020-2021.

Resolució CLT/2742/2020, de 30 d’octubre, per la qual es concedeixen els premis Pompeu Fabra, en la seva vuitena edició, de l’any 2020.

Resolució JUS/2787/2020, de 30 d’octubre de 2020, per la qual s’inscriuen al Registre de col·legis professionals de la Generalitat de Catalunya els Estatuts del Col·legi d’Enginyers Tècnics Industrials de Girona.

Resolució JUS/2834/2020, de 5 de novembre, per la qual s’inscriuen al Registre de col·legis professionals de la Generalitat de Catalunya els Estatuts del Col·legi d’Ambientòlegs de Catalunya.

Resolució CLT/2845/2020, de 6 de novembre, de modificació de la Resolució CLT/2548/2020, de 13 d’octubre, sobre el Cens d’entitats de foment de la llengua catalana.

Resolució de l’Institut Ramon Llull, de 6 de novembre de 2020, per la qual es dona publicitat als convenis de col·laboració subscrits pel Consorci de l’Institut Ramon Llull durant l’any 2019.

Resolució CLT/2880/2020, de 10 de novembre, per la qual es publiquen termes que ha normalitzat el Consell Supervisor del TERMCAT.

Resolució d’11 de novembre de 2020, per la qual es dona publicitat a l’Acord del Consell de Direcció d’1 de setembre de 2020, pel qual s’aprova la modificació de les bases de subvencions per a la seva adaptació a l’Ordre VEH/79/2020, de 9 de juny, per la qual es modifica l’article 4 de l’Ordre ECO/172/2015, de 3 de juny, sobre les formes de justificació de subvencions.

Resolució EMC/3374/2020, de 18 de desembre, d’implantació, de reconeixement de la implantació i d’autorització d’inici d’activitats de diversos estudis de grau a universitats públiques i privades de Catalunya per al curs 2020-2021.

 3. Comentari jurisprudencial

 Com es recordarà, el Govern de l’Estat, en l’etapa en què regentava el Ministeri d’Educació el ministre José Ignacio Wert, va impugnar (Recurs Contenciós Administratiu 168/2015) la Resolució ENS/280/2015, del 18 de febrer, per la qual s’aproven les normes de preinscripció i matrícula d’alumnes als centres del Servei d’Educació de Catalunya i altres centres educatius, en els diversos ensenyaments sostinguts amb fons públics, per al curs 2015/2016; la Resolució ENS/505/2016 preinscripció curs 2016-2017; i la Resolució de preinscripció del curs 2017-2018. Els susdits recursos es fonamentaven en la inactivitat normativa de l’Administració educativa catalana al no preveure, en desplegament de la DA 38a LOE, en la redacció donada per la polèmica LOMQE (Llei orgànica 8/2013, de 9 de desembre, per a la millora de la qualitat educativa), l’ús del castellà com a llengua vehicular en una «proporció raonable».

La STJC del 16 de desembre de 2020 de la Sala 5a del contenciós-administratiu va resoldre finalment el recurs, donant la raó a l’Advocat de l’Estat i obligant a la Generalitat a adoptar mesures per garantir que tots els alumnes rebin l’ensenyament de manera «efectiva i immediata» en les dues llengües oficials, tot determinant que el percentatge d’ensenyament no pot ser inferior al 25% en un i altre cas, a partir —segons raona la resolució— de l’anàlisi del marc jurídic, de la jurisprudència constitucional i de «les dades reals d’ús d’ambdues llengües», de les que es desprendria que l’ús del castellà és «residual».

Aquesta greu circumstància —doncs es tracta d’una sentència d’efectes generals i no es limita a resoldre un cas en particular—, així com els dubtes que suscita tant l’eventual protecció de la LOMLOE (Llei orgànica 3/2020, de 29 de desembre, per la que es modifica la Llei orgànica 2/2006, de 3 de maig, d’Educació) com la praxi que pugui seguir en el futur tant el legislador bàsic estatal com l’Administració educativa de l’Estat ha obert un debat sempre complex entorn a la possibilitat de regular la utilització de les llengües vehiculars a Catalunya, vinculada als projectes educatius de cada centre que preveu la Llei 12/2009, de 10 de juliol, d’Educació de Catalunya.

2 DOGC 8157 de 18.06.20 p. 1. Publicació de la iniciativa (BOPC 633 de 30.06.20 p. 23); Validació (DSPC-P 100 de 08.07.20 p. 84); Acord de no tramitació com a projecte de llei (DSPC-P 100 de 08.07.20 p. 84); Publicació de la validació en el DOGC (DOGC 8176 de 14.07.20 p. 1); i Publicació de la validació en el BOPC (BOPC 646 de 14.07.20 p. 6).

3 DOGC 8264 de 05.11.20 p. 1. Publicació de la iniciativa (BOPC 737 de 23.11.20 p. 12); Publicació de la validació en el DOGC (DOGC 8290 de 09.12.20 p. 1); i Publicació de la validació i tramitació com a projecte (BOPC 753 de 09.12.20 p. 7).

4 DOGC 8268 de 11.11.20 p. 1. Publicació de la iniciativa (BOPC 737 de 23.11.20 p. 22); Publicació de la validació en el DOGC (DOGC 8290 de 09.12.20 p. 1); i Publicació de la validació en el BOPC (BOPC 753 de 09.12.20 p. 8)

5 DOGC núm. 8275, de 19.11.2020.

6 DOGC núm. 1440, del 8.05.1991.

7 DOGC núm. 5745, del 29.10.2010.

 

Enllaç a l’article publicat: http://revistes.eapc.gencat.cat/index.php/rld/article/view/10.2436-rld.i75.2021.3608

L’estrés territorial i institucional de Catalunya i el fet regional metropolità de Barcelona

Publicat el dia 15 jun, 2021 a Actualitat | 0 comentaris

Article publicat al portal RETHINK BCN de la Societat Barcelonina d’Estudis Econòmics i Socials de Foment del Treball

Primera providència: cal reprendre la qüestió pendent de l’organització territorial i administrativa interna de Catalunya

Catalunya ha intentat diverses vegades disposar d’una organització regional pròpia per superar l’esquema vuitcentista de les diputacions provincials i de pas racionalitzar un mapa institucional en què encara se superposen fins a set nivells administratius. La praxi de l’Estatut de 1979 va evidenciar al cap de poc temps que el panorama en matèria d’organització territorial i de règim local seria complex, perquè la Generalitat no disposava del mateix marge de decisió política que el 1932 i per la intangibilitat constitucional de les diputacions provincials, tret del cas de les comunitats autònomes uniprovincials. Això darrer és rellevant perquè per bé que les lleis territorials de 1987 van arribar a plantejar la conversió de Catalunya en província única, això es va acabar descartant perquè el Principat hauria perdut representació institucional en les eleccions generals, però sobretot perquè la Generalitat hagués esdevingut un ens massa poderós sense el contrapoder provincial.

La sentència de l’Estatut de 2010 desactivà tanmateix l’intent de superar aquesta cotilla i de posar en marxa les vegueries, doncs el règim local no figura a la Constitució com a competència exclusiva de l’Estat i les competències exclusives de l’Estat que hi tenen incidència (el règim jurídic de les administracions, la Hisenda general o el règim electoral general) no són específiques de l’àmbit local. Però el TC va impedir aquest darrer intent d’«interioritzar» l’organització territorial a favor de la Generalitat i d’adequar-ne la planta administrativa. Aquest aspecte fou una de les víctimes col·laterals de l’hostilitat amb què fou rebut l’Estatut, ja que la jurisprudència constitucional havia avalat aquesta possibilitat en admetre la presència de règims singulars com les comarques, evocant fins i tot els trets històrics de l’organització territorial anterior a la Nova Planta de 1716. A més, L’Estatut no va caure en l’error de no suprimir els consells comarcals, per pressions polítiques de qui n’ostentava l’hegemonia en aquest àmbit aleshores. La supressió recent del Consell del barcelonès ha estat una sàvia decisió que s’hauria d’estendre a tots aquells ens que actuen en àmbits densament poblats.

Pel que fa a les àrees metropolitanes, tot i que la Constitució (CE) no reconeix expressament aquesta figura, però l’art. 141.3 preveu que «[e]s podran crear agrupacions de municipis diferents de la província», i l ‘art. 152.3 CE que «[e]ls Estatuts podran establir circumscripcions territorials pròpies que gaudiran de plena personalitat jurídica mitjançant l’agrupació de municipis limítrofs». I això ens proporciona l’avantatge que aquests potencials ens locals no estan dotats de la garantia constitucional de la província –i per tant són potestatius–, i que una llei del Parlament pot regular els òrgans de govern, el règim econòmic, els serveis i obres a prestar. Amb tot, el problema és que la regulació d’aquests ens ha de respectar la Llei de Bases de Règim Local, que els preveu expressament (art. 43). I això, no cal dir, és sempre una font potencial de conflictes.

Segona providència: repensar la regió metropolitana de Barcelona

No hi ha dubte que la ciutat de Barcelona configura, amb els municipis situats en la seva zona d’influència immediata, un fenomen urbà d’enorme importància demogràfica, social, cultural i econòmica, que requereix que es plantegin en aquest nivell moltes de les funcions típiques dels ajuntaments que l’integren, a banda que s’hi abordin —també des d’una perspectiva singular— les funcions de la Generalitat o del mateix Estat. Això va fer precisament que durant anys es plantegés periòdicament el debat sobre el reconeixement jurídic i institucional d’aquest àmbit, amb voluntat de prestar serveis i resoldre els problemes d’abast supramunicipal com l’urbanisme, els transports, les aigües o les infraestructures.

Com és sabut, durant el franquisme (1974) es creà la Corporació Metropolitana de Barcelona (CMB), integrada per vint-i-set municipis, amb competències en els àmbits damunt citats i amb condició d’entitat local de caràcter territorial. Fins a la seva polèmica desaparició el 1987, la CMB va esdevenir un important ens planificador i prestador de pràcticament tots els serveis supramunicipals. A partir d’aquí, la història és ben coneguda. La Llei 7/1987, en el context de la regulació general de l’organització territorial de Catalunya, la suprimí a favor de dues entitats funcionals i no territorials especialitzades: l’Entitat Metropolitana del Transport (18 municipis), i l’Entitat Metropolitana de Serveis Hidràulics i de Tractament de Residus (33 municipis). Les competències urbanístiques van passar a mans de la Generalitat, i les restants van ser redistribuïdes entre els municipis i les comarques afectades.

L’any 1988, com a rèplica, Barcelona i vint-i-tres municipis més del seu entorn van constituir voluntàriament la Mancomunitat de Municipis de l’Àrea Metropolitana de Barcelona. El contenciós polític es va estendre fins al moment d’aprovar-se el nou Estatut. Aquest, que no menciona expressament el fet metropolità de Barcelona, sí preveu que «els altres ens locals supramunicipals es fonamenten en la voluntat de col·laboració i associació dels municipis i en el reconeixement de les àrees metropolitanes» (art. 93), i afegeix que «la creació, la modificació i la supressió, i també l’establiment del règim jurídic d’aquests, són regulats per una llei del Parlament». Finalment, amb aquesta habilitació, s’aprovà la Llei 31/2010, del 3 d’agost, de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (LAMB), pocs dies després de la desastrosa sentència de l’Estatut.

El resultat global és tanmateix descoratjador. A conseqüència de la rigidesa del TC i de la no posada en pràctica de la divisió regional, avui, a la província de Barcelona, les institucions supramunicipals són la Diputació, l’AMB, l’Autoritat del Transport Metropolità –organisme on l’AMB comparteix Consell d’Administració amb la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona i que gestiona un voluminós pressupost– i els consells comarcals. Es clar que el fet metropolità no es resoldrà de forma coherent si no es resol el problema de la regionalització de tot el país. Només cal pensar en la situació a què pot arribar.se si es crea –com alguns plantegen– un ens més en forma de Regió de Barcelona, seguint l’esquema delimitat per les successives corones. Tindríem la capital amb llei pròpia (Carta Municipal), l’AMB, la Regió de nova creació, la Diputació i la Generalitat. A banda, la regionalització hauria de coincidir amb el sistema de representació al Parlament i ara com ara no disposem encara de llei electoral.

Tercera providència: revisar la governança i el sistema de presa de decisions de l’ÀMB en nom de la transparència la participació política

L’AMB és la gran desconeguda de les administracions, tot i actuar sobre 36 municipis i uns tres milions de persones, manejar un pressupost similar al de la Diputació de Barcelona, i disposar de 500 funcionaris, 50 empreses o ens subsidiaris i de competències en urbanisme, residus, aigua i transports. En aquest desconeixement hi té molt a veure la seva configuració a la LAMB i el Reglament orgànic metropolità (2013) com a ens supralocal de segon grau, en què els seus membres –com els de les diputacions– no són elegits directament i no està sotmès a mecanismes de control tan evidents com en altres administracions. Això es veu reflectit en la composició del Consell Metropolità com a òrgan rector i en la potent estructura gerencial existent.

Per altra banda, l’AMB és un gran poder polític i econòmic encara que aparegui revestit d’òrgan de mera gestió. No en va l’AMB té influència o participació totalment o parcial en una xarxa de 50 empreses, consorcis i organismes diversos. Les seves filials més grans i conegudes són Transports Metropolitans de Barcelona (TMB), l’Institut Metropolità del Taxi, diverses empreses de sanejament i residus (EMSSA i TERSA), l’Institut Metropolità de Promoció del Sòl i Gestió Patrimonial (Impsol), el Consorci del Parc de Collserola, i els think tanks metropolitans Barcelona Regional i Pla Estratègic Metropolità (PEMB), per posar només alguns exemples. En aquest marc, no cal dir que s’han pres decisions rellevants els darrers anys: la gestió del cànon de l’aigua, les polítiques d’augment tarifari del transport públic o les múltiples iniciatives de revisió del planejament urbanístic metropolità (PGM), vigent des de l’època porciolista (1976) –i apedaçat més d’un miler de vegades–, la clau de volta de la importància del poder decisional actual de l’AMB, doncs de les seves determinacions en depenen les plusvàlues de sòl, amb tot el que això comporta. Ara bé, essent això important, l’AMB mereix un impuls i una revisió que –superant velles i antagòniques inèrcies polítiques– contribueixi a articular millor Barcelona amb la seva àrea, la doti d’una renovada governança, i contribueixi a la creació d’una potent infraestructura urbana i metropolitana de projecció internacional, a més de participar activament en la construcció de xarxes globals de grans territoris metropolitans.

Enllaç a l’article publicat: https://rethinkbcn.cat/joan-ridao-lestres-territorial-i-institucional-de-catalunya-i-el-fet-regional-metropolita-de-barcelona/

 

El accidentado final del estado de alarma: entre el rol «regulatorio» de los tribunales y las dudas sobre el alcance de la legislación sanitaria para adoptar medidas restrictivas de derechos en la gestión de la COVID-19

Publicat el dia 15 jun, 2021 a Actualitat | 0 comentaris

Article publicat al blog de la Revista Catalana de Dret Públic 

El dilema entre perpetuar o poner punto final al estado de alarma. La opción por aplicar la legislación sanitaria para seguir adoptando medidas restrictivas de derechos

Las aglomeraciones en las calles a partir del 10 de mayo de 2021, tras finalizar el segundo estado de alarma, hizo revivir la por otra parte incesante confrontación política —y por supuesto jurídica— entorno al marco legal necesario para afrontar la pandemia1, en buena parte zanjado con la relevante sentencia del Tribunal Supremo de 21 de mayo de 2021 a la que más tarde nos referiremos. No en vano, algunos sectores políticos y doctrinales que ya se habían opuesto a la prolongación del estado de alarma exigieron al Gobierno la reforma del marco legislativo sanitario —en parecidos términos a los expresados por algunos órganos judiciales y el Consejo de Estado— para, a su parecer, dar mejor cobertura a las restricciones que iban a adoptar las comunidades autónomas (CCAA) en ausencia de estado de alarma, clarificando sus términos, a la vista de la experiencia acumulada, o incluso adoptando una ley ad hoc de epidemias como la existente en Alemania, Austria o Dinamarca.

El Gobierno apostó, en cambio, por esperar a que el Tribunal Supremo (TS) se pronunciase sobre el alcance de las restricciones autonómicas, por la vía de un recurso de casación para la unificación de la doctrina de nueva creación —al que más adelante haremos referencia— y sostuvo que las CCAA contaban con «instrumentos jurídicos suficientes» para hacer frente a la enfermedad, en alusión a las cláusula general prevista en la Ley Orgánica 3/1986, de 14 de abril, de Medidas Especiales en materia de Sanidad Pública (LOMESP) (art. 3), y a las medidas estándar de la Ley 14/1986, de 25 de abril, General de Sanidad (LGS) (art. 26) y la Ley 33/2011, de 4 de octubre, General de Salud Pública (LGSP) (art. 54), sin descartar, sin embargo, que las comunidades pudieran «solicitar» un estado de alarma territorial2.

Sobre esto último, hay que tener presente que la competencia para declarar el estado de alarma corresponde en exclusiva al presidente del Gobierno, que debe determinar tanto sus efectos como su ámbito territorial. Y que es precisamente en relación con este supuesto de alarma a escala subestatal al que se vincula la posibilidad, prevista por la Ley Orgánica 4/1981, de 1 de junio, de los estados de alarma, excepción y sitio (LOEAES), de que los presidentes autonómicos soliciten su declaración. Además de que tal solicitud aparece despojada de efectos vinculantes, puesto que el Ejecutivo central conserva en todo caso la última y decisiva palabra. Y, aun para el caso de que tales «peticiones» fueran acogidas, el presidente del Gobierno mantiene intactas sus facultades para fijar el espacio territorial concernido y las medidas específicas, pudiendo optar incluso por una gestión centralizada, como aconteció con el primer estado de alarma o, mantener el modelo de «cogobernanza» de la segunda y conferir la responsabilidad a las CCAA, designando como autoridades competentes delegadas a sus presidentes.

En todo caso, lo relevante es que, desde el decaimiento del estado de alarma, los tribunales superiores de justicia —llamados junto a la Audiencia Nacional a aprobar o ratificar las medidas restrictivas de derechos adoptadas por los gobiernos autonómicos al amparo de los art. 8.6 y 10.8 de la Ley 29/1998, de 13 de julio, reguladora de la Jurisdicción Contencioso-administrativa (LJCA)—3 adoptaron decisiones bien dispares. En concreto, los tribunales superiores de la Comunidad Valenciana, Illes Balears y Extremadura avalaron esas restricciones (señaladamente, el confinamiento nocturno o «toque de queda» y el límite a las reuniones)4, mientras que los del País Vasco, Canarias y Castilla-León las rechazaron, y en Cataluña y Cantabria pusieron objeciones a los horarios de cierre de la hostelería.

La disparidad de criterios judiciales en la función de aprobación o ratificación de las medidas adoptadas por las comunidades autónomas

La STSJ del País Vasco sostuvo que el articulo 3 LOMESP no permite restringir derechos a personas sanas, aunque se viva una situación de pandemia, sino solo a enfermos o sus contactos más estrechos: «A quien no se dirige [el art. 3 LOMESP] es a un colectivo de ciudadanos indeterminado y que no pueda afirmarse que sean enfermos o personas que estén o hayan estado en contacto con los mismos». Con esta interpretación, los magistrados no entraron siquiera a examinar si medidas como el «toque de queda», el cierre perimetral de la comunidad o el límite a las reuniones sociales podía modularse en función de factores como la incidencia de la enfermedad (el Ejecutivo autonómico lo pedía para cuando la tasa de contagios fuera superior a 200 por cada 100.000 habitantes) o la ocupación de las camas hospitalarias. A criterio del Sala de lo Contencioso-administrativo del TSJ del País Vasco, la restricción de derechos fundamentales tampoco podía ampararse en la LGS ni en la LGSP, las otras dos normas invocadas por el Gobierno Vasco: «En definitiva, nuestro actual ordenamiento jurídico no permite que las comunidades autónomas puedan acordar, fuera del estado de alarma, medidas restrictivas de derechos fundamentales con carácter general no individualizado»5. En el extremo opuesto, el TSJ de la Comunidad Valenciana avaló el «toque de queda» de 0.00 a 6.00, la limitación a 10 del número de personas que podían reunirse en espacios públicos o privados y del 75% en el caso del aforo en los lugares de culto. Con todo, al contrario que el Gobierno vasco, el valenciano no había condicionado estas medidas a que se superara una incidencia concreta, sino a la situación existente en aquel momento en la Comunidad, argumentando que, a pesar de que el riesgo general era bajo, seguía habiendo una alta incidencia en algunos municipios6.

La diferencia de criterio fundamental entre ambos tribunales —cuyas diferencias permiten ilustrar sobre la disparidad de criterios evidenciada por otros tribunales— estaba cifrada, pues, en la interpretación del art. 3 LOMESP (las autoridades sanitarias podrán adoptar «las medidas que se consideren necesarias»). Donde los magistrados vascos vieron «un cajón desastre carente de precisión», los valencianos apreciaron «un precepto adaptable a las circunstancias particulares de cada caso y a la situación epidemiológica […]. Otro entendimiento dejaría vacío de contenido el artículo tercero, lo que no puede entenderse factible». Por lo que, seguidamente, la Sala del TSJ valenciano entró a analizar pormenorizadamente las tres medidas solicitadas por el gobierno autonómico, concluyendo que eran necesarias y proporcionadas, además de constatar que ya se habían revelado eficaces.

Las resoluciones opuestas de los tribunales valenciano y vasco se adoptaron, en ambos casos, por unanimidad, algo que no ocurrió en el caso del TSJ de les Illes Balears, que se dividió en dos al debatir las medidas solicitadas («toque de queda» de 23.00 a 6.00, control perimetral de entrada en las islas, límite de seis personas en reuniones en espacios públicos y privados y 50% de aforo en lugares de culto). Las discrepancias se extendieron en este caso al propio tribunal: tres avalaron las restricciones y los otros dos las rechazaron. Las dos magistradas contrarias a las restricciones redactaron un voto particular para explicar las razones de su decisión, que no eran las mismas que había argumentado el tribunal vasco para oponerse a medidas similares planteadas en esa comunidad. Así, y ello es de destacar, estas magistradas admitieron que las leyes sanitarias sí permiten limitar derechos fundamentales ante situaciones excepcionales derivadas de crisis sanitarias, pero ese presupuesto legal era válido en los inicios de la pandemia, pero no un año después. Asimismo, lamentaron que las medidas adoptadas por el Ejecutivo autonómico formasen parte de «un modus operandi previsible y de alcance general, que afecta a derechos y libertades fundamentales revestidas con la máxima protección constitucional».

Así pues, el «toque de queda» y el cierre perimetral fueron, como se ha visto, las dos medidas menos pacíficas en los tribunales, al igual que entre los juristas. Pero también la potestad autonómica para limitar las reuniones sociales en espacios públicos y, sobre todo, en los privados. De hecho, esta última opción ya no fue adoptada por comunidades como Illes Balears, Comunidad Valenciana y País Vasco, que apostaron por prolongar la mayoría de las medidas vigentes durante el estado de alarma, y en Cataluña, ante el temor de un revés judicial, se optó por renunciar al confinamiento nocturno o al cierre de la comunidad. En general, los tribunales coincidían en que se trataba de una restricción de un derecho fundamental, aunque algunos establecieron una distinción: con el límite a las reuniones en espacios públicos se estaría restringiendo el derecho de reunión (art. 21.1 CE) —que todos, menos el vasco, coincidieron en que se podía limitar con las leyes sanitarias vigentes—, mientras que las reuniones en domicilios, que, para algunos órganos judiciales suponía una restricción a la libertad (art. 17.1 CE) y a la intimidad personal y familiar (art. 18.1 CE), generaba más dudas. Con todo, el tribunal valenciano, el catalán y el balear lo consideraron también justificado, aunque, en el caso balear, las dos magistradas discrepantes ya citadas se mostraron favorables a limitar a un máximo de seis personas las reuniones en espacios públicos, aunque rechazaron restringir las reuniones privadas.

Otras Comunidades, como Madrid o Andalucía, que también renunciaron a adoptar medidas severas como las restrictivas de la movilidad nocturna, apostaron por insistir en la necesidad de reformar la LOMESP. Y el Gobierno de Canarias anunció que recurriría ante el TS el auto de la Sala de lo Contencioso-administrativo del TSJ de Canarias que rechazaba el mantenimiento del «toque de queda» en el archipiélago, convirtiéndose la comunidad insular en la primera que obligaba al alto tribunal a pronunciarse, como después veremos. El auto del tribunal superior canario recurrido no admitió la limitación de entrada y salida de personas en aquellas islas situadas en los niveles 3 o 4 de alerta por coronavirus, pero sí la limitación de un número máximo de personas no convivientes en encuentros en espacios de uso público y privado, tanto cerrados como al aire libre: seis en Gran Canaria, Tenerife y Lanzarote y 10 en el resto.

El núcleo del debate: la suficiencia del marco legal sanitario en ausencia de estado de alarma

En línea con el intenso debate —planteado sobre todo en el interregno entre el primer y el segundo estado de alarma (de junio a octubre de 2020)—, algunos sectores doctrinales vaticinaron un auténtico «abismo jurídico» y denunciado la «incertidumbre» creada tras la decisión de no prorrogar el estado de alarma y de no modificar la LOMESP (o en su caso, como hemos visto, adoptar una ley de pandemias)7.

Desde estas posiciones, muy características de algunos sectores constitucionalistas8 —y contrapuestas al criterio de la mayoría de administrativistas—, se descartaba que el Estado o las CCAA pudieran establecer confinamientos perimetrales, «toques de queda» o restringir las reuniones familiares o sociales, por tratarse, en los dos primeros casos, de restricciones al derecho de libertad de circulación (art. 19 CE), y en el último del derecho de reunión (art. 21 CE), cuya restricción exigiría una ley orgánica o una habilitación como la contendida en la LOEAES. Y, para el caso de «limitar aforos y horarios, establecer obligaciones de desinfección y distancias, suspender el ejercicio de actividades, cerrar empresas e instalaciones o intervenir medios materiales y personales»9, medidas que afectaban a derechos no reservados a ley orgánica, como el derecho de propiedad (art. 33 CE) o la libertad de empresa (art. 38 CE), obviando la cláusula general de poderes de necesidad del art. 3 LOMESP, cuestionada por su escasa definición, se invocaba la virtualidad de las cláusulas estándar de los arts. 26 LGS y 54 LGSP y las competencias autonómicas en materia de comercio interior y de gestión sanitaria, sin descartar que el Ministerio de Sanidad, en virtud de su competencia de coordinación sanitaria (art. 149.1.16 CE), pudiera tomar decisiones («actuaciones coordinadas»), unilateralmente en casos de urgente necesidad, o a propuesta mayoritaria de las CCAA en el seno del Consejo Interterritorial del Sistema Nacional de Salud (arts. 151.2.a) LRJSP y 65 de la LCCSNS).

A nuestro parecer, contrariamente, las leyes sanitarias vigentes, aunque puedan no ser del todo claras, permiten restringir derechos fundamentales para combatir el virus si se justifica bien la necesidad y proporcionalidad de las medidas. Ciertamente, en el caso de que el Gobierno central hubiese optado por aprobar un nuevo estado de alarma estatal (o en determinadas comunidades), la LOEAES hubiera autorizado inequívocamente la adopción de medidas como el «toque de queda», previa justificación del por qué a esas horas y en esos sitios. Aunque, no se olvide, algunos jueces y tribunales también respaldaron los cierres perimetrales antes del primer estado de alarma y el «toque de queda» entre el primero y el segundo. No en vano, la LOMESP es una ley orgánica, como lo es la LOEAES, si bien su utilización está limitada en cada caso concreto por los principios de necesidad —a la vista de la concurrencia de una situación de emergencia sanitaria que exija una medida restrictiva de derechos— y del principio de proporcionalidad —que las medidas limitativas concretas de naturaleza sanitaria sean adecuadas, lo menos lesivas posible, y cuyos efectos negativos para los derechos de las personas no estén manifiestamente fuera de proporción con respecto a los beneficios provocados para la vida de las personas y para la salud del conjunto de la población10. Cosa distinta es que hubiese de valorarse la necesidad y la proporcionalidad de las medidas a la luz de las nuevas circunstancias (la fase de vacunación actual), de modo que las autoridades sanitarias se viesen obligadas a un esfuerzo mayor de motivación, a la vista de los datos disponibles.

En cualquier caso, la disparidad de criterios judiciales —al margen del incomprensible posicionamiento en algunos casos— se explica en buena parte porque la reforma operada con la Ley 3/2020, por la que se modificó la LJCA para distinguir entre la anterior ratificación ex ante de medidas individuales (que se mantuvo en órganos judiciales unipersonales) y la nueva ratificación de medidas generales (atribuida a los TSJ autonómicos), no surtió los efectos esperados. Así, si bien la regulación primigenia no estaba concebida para las medidas de alcance general, sino para actos administrativos sanitarios limitadores de derechos fundamentales de personas específicas, con la reforma, los órganos judiciales se convirtieron no tanto en unos meros «ratificadores» de medidas, sino en unos verdaderos poderes «coreglamentadores», con un rol participativo preventivo en la adopción de medidas generales en materia de protección de la salud, como puso de relieve la cuestión de inconstitucionalidad planteada al respecto por el TSJ de Aragón. No en vano, el «anómalo activismo judicial de algunas autoridades judiciales (por ejemplo, el País Vasco) y la falta de deferencia hacia las decisiones administrativas motivadas por grave y evidente emergencia epidemiológica»11 llevó al cabo al Gobierno a aprobar una nueva reforma procesal por la vía de urgencia (el ya citado Real Decreto-ley 8/2021 de 4 de mayo de 2021), justo antes del final del segundo estado de alarma (9 de mayo de 2021).

La relevante sentencia del Tribunal Supremo de 21 de mayo de 2021

Al fin, fueron dos los recursos finalmente interpuestos. El único Ejecutivo autonómico que recurrió la resolución emanada de su TSJ fue Canarias, si bien desistió de poner sobre la mesa la ratificación del «toque de queda», limitándose a la de los cierres perimetrales, por lo que el TS debía ser congruente y no entrar a dilucidar la cuestión, dejando vía libre para que, por el momento, el resto de tribunales superiores siguiera adoptando las decisiones que consideren oportunas. Además de este recurso, tanto la Fiscalía como la Junta de Andalucía presentaron sendos recursos contra la resolución del TSJ de Andalucía por la que se rechazaba el confinamiento del municipio granadino de Montefrío, en que el tribunal determinó que «no es posible amparar interpretaciones extensivas que dieran cobertura jurídica a una limitación de derechos fundamentales de forma indiscriminada y masiva». En su escrito, el ministerio público advertía del hecho de que «la falta de previsibilidad y certeza [del art. 3 LOMESP] constituye un problema constitucional cuyo enjuiciamiento corresponde al Tribunal Constitucional».

Al fin, al Tribunal Supremo no llegó ningún recurso para examinar la proporcionalidad del «toque de queda» nocturno. Como hemos visto, tribunales superiores como el del País Vasco, Canarias o Navarra se opusieron a esa medida al considerar que el ordenamiento jurídico no permite que las comunidades autónomas puedan acordar, fuera del estado de alarma, medidas restrictivas de derechos fundamentales con carácter general no individualizado. Por su parte, los TSJ de Cataluña y de Cantabria estimaron las medidas cautelares urgentes solicitadas por asociaciones profesionales de hostelería de ambas comunidades suspendiendo el horario de cierre de establecimientos acordado y rechazando que tal medida pudiera modificarse no solo para dulcificar las restricciones sino incluso para acrecentarlas e indurarlas en atención a la evolución de la pandemia. Por el contrario, el TSJ de la Comunidad Valenciana autorizó el mantenimiento del «toque de queda» nocturno y el de Galicia permitió los cierres perimetrales en determinadas partes de su territorio.

La Sección Cuarta de la Sala Tercera del Tribunal Supremo desestimó el recurso de casación interpuesto por el Gobierno de Canarias. El parecer del TS —expresado mediante una sentencia que sin duda tuvo en cuenta razones de oportunidad como la necesidad de evitar un mayor desaguisado político y jurídico— fue que el control efectuado por la Sala de Santa Cruz de Tenerife no era contradictorio con el de otras Salas territoriales al no constar que las circunstancias contempladas por ellas fuesen las mismas que las de Canarias. Así como que se ajustaba a los parámetros señalados en la propia sentencia recurrida —el canon de proporcionalidad a seguir—, al haber comprobado razonadamente la insuficiencia de la motivación ofrecida para justificar la limitación y la inconsistencia de la medida con las excepciones previstas.

Sobre las medidas denegadas por el tribunal de instancia —el recurso de casación combatió solamente la limitación de la entrada y salida en las islas que se encontraban en niveles de alerta 3 y 4—, el TS declaró, y ello es relevante, que el art. 3 LOMESP ha de interpretarse conjuntamente con los arts. 26 LGS y 54 LGSP y que, así entendido, autoriza limitaciones puntuales de derechos —en este caso la libertad de circulación— «siempre que la Administración acredite la existencia de una enfermedad transmisible grave que ponga en peligro la salud y la vida de las personas»; justifique que esa limitación es «imprescindible para impedir dicha transmisión por no haber otros medios eficaces para lograrlo»; determine en función del número de enfermos y de su localización la extensión subjetiva y territorial de la limitación; y fije fundadamente el tiempo indispensable en que ha de mantenerse la limitación para impedir la difusión de la enfermedad. Con todo, como ya se ha dicho, la sentencia del alto tribunal no abordó la posibilidad de la limitación de movimientos en horario nocturno («toque de queda»), sino solo la permisividad de entrada y salida de las islas. Con esta sentencia, el TS zanjó por lo pronto el debate sobre la imperiosa necesidad del estado de alarma y la insuficiencia del marco legislativo sanitario, centrado en un derecho fundamental relevante como el de la libertad deambulatoria, fácilmente extensible a otros derechos sobre la restricción de otros derechos sobre los que no tuvo ocasión de pronunciarse. Queda pendiente —junto a los dos recursos sobre los dos estados de alarma— que el TC se pronuncie sobre el papel de los tribunales en el control de las medidas restrictivas, esto es, la pieza de cierre de un derecho de crisis sanitario que, pese a todo, se ha revelado razonablemente útil.

Este apunte está vinculado a la monografía Derecho de crisis y estado autonómico. Del estado de alarma a la cogobernanza en la gestión de la COVID-19. Marcial Pons, 2021.

1 Vid. «El fin del estado de alarma aviva el choque político por el marco legal», El País, 11.05.2021. Puede consultarse en: https://elpais.com/espana/2021-05-11/el-fin-del-estado-de-alarma-revive-el-choque-politico-por-el-marco-legal.html y en «Las comunidades rechazan el estado de alarma territorial que les ofrece el Gobierno», El País, 11.05.2021. https://elpais.com/espana/2021-05-11/el-fin-del-estado-de-alarma-revive-el-choque-politico-por-el-marco-legal.html [última consulta: 13.05.2021].

2 Vid. «Sánchez cree que la derrota de Madrid “es una gran oportunidad para aprender”. El presidente del Gobierno insiste en que las comunidades autónomas tienen “instrumentos jurídicos suficientes” para hacer frente a la pandemia», El País, 10.05.2021 y «Darias reitera que CCAA tiene “instrumentos jurídicos a su alcance” tras el estado de alarma», 20 Minutos, 7.05.2021.

3 La LJCA ha sido reformada dos veces para atribuir la competencia del control de las medidas generalizadas a los TSJ y para prever un recurso de casación de unificación doctrinal. Vid. la Ley 3/2020, de 18 de septiembre, de medidas procesales y organizativas para hacer frente al COVID-19 en el ámbito de la Administración de Justicia, por la que se modifica la Ley 29/1998, de 13 de julio, reguladora de la Jurisdicción Contencioso-administrativa y el Real Decreto-ley 8/2021, de 4 de mayo, por el que se adoptan medidas urgentes en el orden sanitario, social y jurisdiccional, a aplicar tras la finalización de la vigencia del estado de alarma declarado por el Real Decreto 926/2020, de 25 de octubre, por el que se declara el estado de alarma para contener la propagación de infecciones causadas por el SARS-CoV-2.

4 Ya en octubre de 2021 la Generalitat valenciana aprobó el «toque de queda» días antes de que el Consejo de Ministros aprobara el segundo estado de alarma y el TSJ de la Comunidad Valenciana ratificó la decisión, si bien la incidencia acumulada en octubre estaba muy por encima de la de mayo de 2021, 40 casos por cada 100.000 habitantes. Vid. M. A. Presno y Agustín Ruíz Robledo, «Toque de queda: un confinamiento nocturno viable con respaldo jurídico», El País, 20.10.2010. Puede consultarse en: https://elpais.com/espana/2020-10-20/toque-de-queda-un-confinamiento-nocturno-viable-con-respaldo-juridico.html [última consulta: 13.05.2021].

5 Auto Sección Tercera núm. 21/2021, de 7 de mayo de 2021. Puede consultarse en: https://www.noticiasdenavarra.com/elementosWeb/gestionCajas/NAV/File/2021//auto-euskadi.pdf [última consulta: 15.05.2021].

7 Vid. Ana Carmona, «Mejor prorrogar la alarma que la incertidumbre», El País, 13.05.2021.

8 Con todo, Vicente Álvarez cuestionó que ello tuviera encaje tan siquiera con el estado de alarma, pues ello supone forzar la letra del art. 11.a LOEAES: «[...] el decreto de declaración del estado de alarma, o los sucesivos que durante su vigencia se dicten, podrán acordar las medidas siguientes: a) Limitar la circulación o permanencia de personas o vehículos en horas y lugares determinados, o condicionarlas al cumplimiento de ciertos requisitos». Vid. «Un nuevo capítulo en el desconcierto jurídico de la lucha contra la pandemia de COVID-19: ¿la rebelión de los jueces?», Iustel, Diario del Derecho, 7.05.2021.

9 Vid. Eva Sáenz, «Ya es 10 de mayo, ¿Ahora qué?», Agenda Pública, 10.05.2021. Puede consultarse en: https://agendapublica.es/ya-es-10-de-mayo-ahora-que/ [última consulta: 10.05.2021]. Esta misma posición era sostenida, entre otros, por Josefa Ridaura, Antonio Montiel y Lorenzo Cotino.

10Como ha referido S. Muñoz Machado, la LOMESP fue producto en su día (1986) de un desgaje de la LGS, precisamente para que hubiese una cobertura legal suficiente —a la vista del rango orgánico de la ley— en aras a que, en caso de enfermedades infecciosas, las autoridades sanitarias pudiesen adoptar medidas restrictivas de derechos fundamentales.

11 Vid. Alba Nogueira, «Court as co-legislators Courts as co-legislators in Spain: a problematic procedural reform to control health restrictions», Lex – Atlas, 5.05.2021. Puede consultarse en: https://lexatlas-c19.org/courts-as-co-legislators-in-spain-a-problematic-procedural-reform-to-control-health-restrictions/ [última consulta: 13.05.2021].

 

Enllaç a l’article publicat: https://eapc-rcdp.blog.gencat.cat/2021/06/09/el-accidentado-final-del-estado-de-alarma-entre-el-rol-regulatorio-de-los-tribunales-y-las-dudas-sobre-el-alcance-de-la-legislacion-sanitaria-para-adoptar-medidas-restrictivas-de-de/

La alargada sombra de Estrasburgo

Publicat el dia 8 jun, 2021 a Actualitat | 0 comentaris

article publicat al diari La Vanguardia el 8 de juny de 2021

1300 kilómetros en línea recta separan el Palacio de Europa de Estrasburgo de la madrileña Puerta del Sol, centro neurálgico de la capital española donde tienen su sede el Tribunal Supremo (TS) y el Tribunal Constitucional (TC). Una distancia tan larga como la sombra que proyecta el Consejo de Europa sobre la justicia española, ahora con un informe del comité de derechos humanos de su Asamblea parlamentaria sobre los condenados por el 1-O, y mañana con el examen de los recursos que estos mismos presenten ante el Tribunal Europeo de Derechos Humanos (TEDH), otro de los órganos que dependen de esa organización internacional que engloba los 47 estados europeos —todos menos Bielorusia— y que está lejos de ser el club solidario y confortable de la UE. 

Por lo pronto, el informe no puede tacharse de sesgado o partidario, pues su autor, un socialista letón, no entra en la crítica de las sentencias judiciales y se centra en la conveniencia de reformar el delito de sedición y evitar penas desproporcionadas o interpretaciones judiciales que hagan renacer el derogado delito de convocatoria de referéndums ilegales. Además, parte de la premisa de que España es una democracia plena y de que los condenados —a los que evita tildar de presos políticos— actuaron ilegalmente. Ahora bien, el mero hecho de estar incluido en un informe junto con Turquía ya da que pensar. Además, aunque provisional porque debe ser aprobado por la Asamblea parlamentaria, el informe propone instar a España a liberar a los presos, retirar las euroórdenes de extradición y reformar el Código Penal para que organizar un referéndum inconstitucional no sea delito, esto es, no considera que los hechos sean merecedores de castigo penal severo a la luz de los principios y derechos fundamentales europeos. Y establece que la Fiscalía y el TS vieron una sedición inexistente al cuestionar la “innovadora” interpretación de que hubo “violencia sin violencia” o incluso “coerción psicológica”. Y ello es relevante porque, tan solo hace unos días, el TC ha venido a justificar la condena por sedición a Sánchez y Cuixart porque con su actuación obstaculizaron la actuación policial y judicial y neutralizaron las decisiones del propio TC, desbordando el derecho de manifestación. 

Y no es esta la única decisión relevante de una instancia europea estos días. Ahí está la decisión insólita del Tribunal General de la Unión Europea de restituir la inmunidad a Puigdemont, Comín y Ponsatí. Ciertamente, no deja de ser una medida cautelar, recaída en un procedimiento de medidas provisionales todavía irresuelto y que no entra en el fondo del asunto. En este, se discute si la inmunidad abraza hechos anteriores a su condición de europarlamentarios y si hubo irregularidades en la tramitación del suplicatorio que contravinieron la imparcialidad y confidencialidad de los trabajos de la comisión de asuntos legales del Parlamento europeo. Ya se verá. Ahora bien, aun en el caso de que se levantase la inmunidad de los tres diputados, no puede perderse de vista el precedente de la sentencia del Tribunal de Apelación de Bruselas sobre la extradición de Lluís Puig. Esta sentencia, de la que difícilmente va a separarse la justicia belga en el futuro, ya denegó la euroorden del exconsejero, discutiéndole al TS su competencia para juzgarlo —argumento nunca atendido por el TS ni por el TC— y, lo que es más importante, fundó su decisión en el “fumus persecutionis”, esto es, la presunción de que no iba a tener un juicio justo en España. 

Muchas piedras, pues, en el camino de la justicia española y de la diplomacia española en sus esfuerzos por defenderla. Una circunstancia que da todavía más valor a la apelación al diálogo —y a la desjudicialización— como vía de solución del conflicto que formula el propio informe del comité de derechos humanos del Consejo de Europa.

Enllaç a l’article publicat al diari: https://www.lavanguardia.com/politica/20210608/7512470/alargada-sombra-estrasburgo.html

Tribunal Superior d’Epidemiologia

Publicat el dia 2 jun, 2021 a Actualitat | 0 comentaris

Article publicat al diari ARA.

Amb el final de l’estat d’alarma i la recent sentència del Tribunal Suprem a partir d’un recurs del govern canari i de la fiscalia ja podem fer balanç de l’activitat de jutges i tribunals amb relació a les mesures restrictives de drets aplicades per les autoritats sanitàries durant la pandèmia. Com es recordarà, l’alt tribunal, tot i no entrar a valorar el toc de queda, ha declarat, ni que sigui amb relació a la llibertat de circulació, que la legislació sanitària extraordinària, interpretada conjuntament, autoritza limitacions puntuals de drets en absència d’estat d’alarma sempre que l’Administració acrediti l’existència d’una malaltia transmissible greu que posi en perill la salut i la vida de les persones i justifiqui que aquesta limitació és imprescindible per impedir aquesta transmissió quan no existeixin altres mitjans més eficaços per aconseguir-ho, fixant el temps indispensable en què s’ha de mantenir la limitació per impedir la difusió de la malaltia.

Deixant de banda que molt probablement la sentència del Tribunal Suprem vingui motivada per no crear més incomoditats al govern de Pedro Sánchez, que havia sostingut que les autonomies podien seguir restringint drets un cop aixecat l’estat d’alarma, el cert és que les lleis sanitàries, encara que podrien ser més clares, permeten restringir drets fonamentals per combatre el virus si es justifica bé la necessitat i proporcionalitat de les mesures. Certament, si el govern espanyol  hagués optat per un nou estat d’alarma (estatal o en alguna comunitat), la llei que regula els estats excepcionals (1981), que permet limitar els moviments de les persones a certes hores i en determinats llocs, haguera emparat inequívocament mesures polèmiques com el «toc de queda», prèvia justificació del perquè de les hores i els llocs. Però, com es recordarà, en el passat, alguns tribunals van autoritzar les mesures restrictives adoptades en aplicació de la legislació sanitària estatal i autonòmica. En concret, abans del primer estat d’alarma, i entre el primer i el segon (País Valencià, octubre de 2020)–, a partir d’una clàusula general que conté l’article 3 de la Llei Orgànica de Mesures Especials de Salut Pública, que habilita a les autoritats sanitàries a prendre les mesures «que es considerin necessàries en cas de risc de caràcter transmissible».

Aquesta llei, de 1986, és orgànica, com ho és la llei que regula l’estat d’alarma, requisit que alguns sectors polítics i jurídics que es pretenen garantistes amb els drets fonamentals anaven exigint a l’hora de limitar drets. Una altra cosa és que, com ara ha reconegut el Tribunal Suprem, la seva utilització ha de limitar-se en cada cas a la concurrència d’una situació d’emergència sanitària (principi de necessitat), i al fet que les mesures restrictives siguin adequades, en el sentit del menys lesives possible (principi de proporcionalitat). I això, avui dia, amb un procés de vacunació en marxa i amb indicadors epidemiològics favorables, ha de menar als tribunals a fer una ponderació molt estricta, igual que les autoritats sanitàries s’han d’esforçar encara més si cap per justificar-les amb totes les dades al seu abast. Tot això, al marge que el govern espanyol hauria pogut ser més diligent i perfilar més aquella norma o fins i tot adoptat una llei de pandèmies, vigent, per cert, en països com Alemanya, Àustria o Dinamarca.

Sigui com sigui, ara ja es pot dir: l’activisme judicial d’alguns jutges i tribunals –erigits en epidemiòlegs professionals– i, en general la manca de deferència cap a les decisions administratives preses –motivades, no ho oblidem, per una greu i evident emergència sanitària–, va portar al govern central a aprovar una nova reforma processal urgent, just abans de la fi del segon estat d’alarma, perquè fos el TS, com així ha estat, l’encarregat de resoldre el disbarat creat per la disparitat de criteris judicials. Així, el TS ha desfet l’empat provocat per sentències favorables a les mesures al País Valencià (toc de queda inclòs), Galícia o Illes Balears, i contràries al País Basc, Extremadura, Cantàbria o Catalunya.

Amb tot, cal tenir en compte que, tot i aquest pronunciament favorable del TS, insistim en què mot probablement guiat per la voluntat de no blocar el sistema ideat pel govern espanyol, no deixa de presentar alguns problemes. D’una banda, el recurs de cassació creat té una funció d’unificació doctrinal, quelcom difícil de realitzar, ja que el TS ha de prendre les seves decisions en presència de mesures autonòmiques adoptades en funció de diferents factors epidemiològics. De l’altra, el canvi legal tot just emmascara la confusió que subsisteix sobre el paper dels tribunals, que, normalment, hauria de consistir a avaluar preventivament la idoneïtat de les mesures i normatives generals només en cas que un particular o un  col·lectiu adduís que se li han vulnerat els seus drets fonamentals. Ben al contrari, per sortir del pas davant la «revola judicial», les reformes legals de Pedro Sánchez han conferit als tribunals noves funcions: no només els ha convertit en una mena d’òrgans consultius de les autoritats sanitàries, sinó que ara, amb les seves decisions, ja participen dels processos regulatoris en validar-los o rebutjar-los. I això, si més no, és dubtós en aplicació del principi de separació de poders. Cosa que hauria estat  comprensible fins a cert punt fa un any en fase de desconcert, però no avui on el que calia era una resposta cabal i ordenada.

Enllaç a l’article publicat al diari: https://www.ara.cat/opinio/tribunal-superior-epidemiologia-joan-ridao_129_4000575.html

 

Indultos placebo

Publicat el dia 31 mai, 2021 a Actualitat | 0 comentaris

Article publicat al diari La Vanguardia

 

 

El Gobierno se prepara para indultar a los presos del procés, pese al previsible desgaste que ello le va a causar en manos de la derecha política y mediática. Se trata de un imperativo político para Pedro Sánchez si quiere consolidar la mayoría de la investidura y buscar un tiempo nuevo en Cataluña, presidido, como dice pretender, por la concordia y no por la revancha, tras una severa sentencia del Tribunal Supremo (TS) que mantiene en prisión a los principales dirigentes del independentismo gobernante.

Por lo pronto, el Ejecutivo va a tener que enfrentarse a la presión de los que exigen rechazar la medida de gracia con el argumento de que no cuenta con los informes favorables —aunque no son vinculantes— ni de la Fiscalía ni del tribunal sentenciador. En efecto, primero fue el ministerio público —que sigue enzarzado en su particular cruzada a favor del escarmiento— el que informó en contra, aludiendo a la ausencia de arrepentimiento, pese a admitir, a reglón seguido, que los informes penitenciarios contenían un pronóstico favorable de reinserción. Y ahora, el TS que ha hecho lo propio, pero añadiendo que no se ha vulnerado el principio de proporcionalidad de las penas y que lo que se pretende es que el Gobierno corrija su sentencia. Un previsible epílogo para quien, sin estar previsto en la ley, dio traslado de las solicitudes de indulto a los condenados para que se pronunciasen con el pretexto de que no habían sido ellos los peticionarios. Una trampa saducea puesta por quien, como se ha visto, se rebela ante el hecho de que el Ejecutivo le arrebata su ius puniendi, pues, tanto si decían que no les incumbía la petición como si la rechazaban ello iba a ser utilizado por el alto tribunal, como así ha sido, para evidenciar su nulo arrepentimiento.

Lo cierto es que la Ley de indultos de 1870 solo exige que estos no causen perjuicio a terceros y que, en caso de delitos privados —como las injurias— medie el perdón del ofendido. Cosa distinta es que la Ley prevea que el tribunal sentenciador haga constar en su informe las pruebas de arrepentimiento observadas, algo que sin duda habrán tenido en cuenta todos los jueces y tribunales a lo largo de siglo y medio… Por otra parte, se dice —y no sin cierta razón— que los indultos son cosas de la monarquía absoluta, en que el Rey legislaba, juzgaba, gobernaba y concedía «mercedes». Pero no se dice tanto que la Ley, aunque decimonónica, es fruto de la Revolución Gloriosa de 1868, un notable progreso de la Justicia demoliberal en su época, concebida para dar respuesta a atropellos judiciales como los que todavía se dan hoy en día.
Así, sin dejar de admitir la discrecionalidad que lleva aparejado cualquier indulto —sin el cual no se comprendería ese derecho—, lo relevante es que la Ley exige que su concesión se funde en razones de justicia, equidad o utilidad social, algo que es fácil de apreciar —y de motivar— en el presente caso, menos para el Supremo, por lo visto. Ciertamente, pese a que la exigencia de motivación en esas circunstancias desapareció con una reforma legal de 1988, la jurisprudencia de la Sala de lo Contencioso-administrativo del TS —la misma llamada a conocer de un previsible recurso— lo restableció al sentenciar que la discrecionalidad no equivale a arbitrariedad, algo que está vetado constitucionalmente a los poderes públicos en su proceder. Ahora bien, que deba motivarse un indulto no equivale a constatar el arrepentimiento como pronóstico de no-reincidencia, algo que no deja de ser absurdo pues llevaría a tener que valorar la sinceridad de las intenciones humanas, como si de un cristiano acto de contrición se tratase. 
Bien está lo que bien acaba. Pero debemos ser conscientes que los indultos —o la reforma del delito de sedición—, pese a su transcendencia en términos de desinflamación, no van a tener más que un efecto placebo. Los centenares de implicados en causas judiciales y en millonarios procedimientos de responsabilidad contable verán cómo la Justicia avanza de forma inexorable. La única solución definitiva —aunque improbable— sería una amnistía, cuya admisibilidad, reconocida por el propio Tribunal Constitucional, deriva de la ausencia de prohibición en la Constitución —pues esta solo proscribe los indultos generales— y de la potestad legislativa del Parlamento para aprobar normas penales con eficacia retroactiva favorable, no solo en supuestos de refundación política sino también en contextos de democracia afianzada en los que se requiere recuperar la normalidad política, como demuestran los precedentes de la Segunda República o de países como Francia.

 

Enllaç a l’article publicat al diari: https://www.lavanguardia.com/politica/20210527/7484793/indultos-placebo.html