Gobiernos de coalición

Conseguir la investidura es un problema político, no constitucional. Los cambios propuestos no solventarán nada.
Habrá que esperar hasta el 23 de septiembre para ver si es posible la formación de un Gobierno en España. Por lo pronto, una de las principales lecciones que puede extraerse es que la investidura fallida de Pedro Sánchez ha evidenciado, una vez más, las dificultades para formar Ejecutivos de coalición después de 40 años de democracia. Estas son, sin duda, tributarias de la falta de acomodo al tránsito entre el bipartidismo y un sistema de partidos fragmentado, de la aparición de nuevos actores —y con ello una compleja y nueva red de relaciones interpartidistas e interpersonales—, así como de la decisiva, aunque no insólita, interacción de la arena política estatal con la catalana. Por el contrario, no son debidas, y ello es revelador, a factores ambientales que acostumbran a rebasar el control de los dirigentes políticos, como el papel de los medios de comunicación y de los agentes sociales y económicos, o de las reacciones de otros Gobiernos o de la propia Unión Europea. Enlace al articulo entero

La sentència del Tribunal Constitucional sobre la Llei d’educació de Catalunya. Entre la intranscendència i l’efecte «parada i fonda» en l’àmbit lingüístic

El Tribunal Constitucional (TC) va dictar fa poc la sentència per la qual es resolia, al cap de deu anys, el recurs d’inconstitucionalitat plantejat pel Grup Popular al Congrés dels Diputats contra diversos preceptes de la Llei 12/2009, del 10 de juliol, d’educació (LEC). Aquesta llei, nascuda d’un notable consens polític i sectorial, regula el conjunt del sistema educatiu català, qualsevol que sigui la titularitat dels centres, i també el seu sistema de finançament. Així, inclou aspectes cabdals com el disseny curricular, el règim lingüístic, l’organització dels centres i la funció pública docent. Enllaç a l’article sencer.

El rei, el TC i la raó d’estat

La sentència del TC sobre la declaració del Parlament de rebuig a la monarquia diu textualment que “la ‘inviolabilitat’ preserva el rei de qualsevol tipus de censura o control dels seus actes”. Em frego els ulls. Rellegeixo incrèdul. Em recorda el principi monàrquic preliberal, basat en el dret diví. No en va, mentre a Europa la Il·lustració i les revolucions liberals van instaurar nous contractes socials (monàrquics o republicans) que van definir una manera d’entendre la política entorn d’institucions democràtiques i representatives, els hereus estamentals d’Espanya no havien tingut mai cap impediment fins a la Constitució del 1978 per seguir responent dels seus actes només davant Déu nostre senyor. Enllaç a l’article sencer.