Informe sobre les diverses qüestions que es poden plantejar derivades de l’eventual cessament del President de la Generalitat a conseqüència d’una condemna penal ferma que l’inhabiliti per a l’exercici del càrrec.

I. ANTECEDENTS DE FET

Primer. Joaquim Torra i Pla fou investit president de la Generalitat de Catalunya pel Parlament de Catalunya en la sessió celebrada els dies 12 i 14 de maig de 2018 (Resolució 17/XII del Parlament de Catalunya, per la qual és investit president de la Generalitat el M. H. Sr. Joaquim Torra i Pla. BOPC núm. 76, del 15 de maig de 2018) i nomenat per Reial decret 291/2018, del 15 de maig (DOGC núm. 7620, del 16 de maig de 2018; BOE núm. 119, del 16 de maig de 2018).

Segon. El president del Parlament va sol·licitar als Serveis Jurídics del Parlament, en data 25 de setembre de 2020, i amb caràcter urgent, un informe jurídic sobre les diverses qüestions que es poden plantejar derivades de l’eventual cessament del president de la Generalitat, Joaquim Torra i Pla, a conseqüència d’una condemna penal ferma que l’inhabiliti especialment per a l’exercici del càrrec.

 II. OBJECTE DE L’INFORME

Aquest informe s’emet per a donar a conèixer el parer jurídic sobre les diverses qüestions que es poden suscitar derivades del cessament del president de la Generalitat a conseqüència d’una condemna penal ferma que l’inhabilita per a l’exercici del càrrec. En particular, sobre l’eficàcia i l’executivitat de les sentències penals d’inhabilitació, i el moment i l’abast de la substitució interina del president cessat per aquesta via; el procediment d’investidura d’un nou president de la Generalitat, el paper del president del Parlament en aquest procés i els terminis del procés; i, finalment, sobre les possibilitats de control al Govern en funcions.

Enllaç al document sencer.

Parlament. Un any marcat per les seqüeles judicials del procés i la inestabilitat política a l’Estat.

EL CONTEXT POLÍTIC GENERAL

Els cicles electorals cada vegada més curts i el protagonisme del procés independentista i les seves múltiples derivades, especialment la celebració del judici al Tribunal Suprem (TS) entre el 12 de febrer i el 14 d’octubre, van tenir una incidència decisiva en les iniciatives, tramitacions i debats parlamentaris, però també en l’estructura organitzativa del Parlament de Catalunya. En efecte, els quatre mesos de sessions al TS, que van acabar amb una severa sentència, així com les diferents resolucions judicials no només del TS sinó també d’altres altes instancies com el Tribunal Constitucional (per la via d’incidents d’execució promoguts pel Govern de l’Estat) o d’abast europeu van connotar la política catalana. Igual que les decisions del Parlament Europeu sobre la immunitat de Carles Puigdemont o Toni Comín, que hi van estar molt presents doncs ambdós mantenien la condició de membres de la Cambra. En el pla judicial, per bé que per raons distintes però íntimament connectades, cal fer esment a la controvèrsia suscitada a finals d’any, amb la insòlita decisió de la Junta Electoral Central, avalada per la Sala Quarta del TS, de declarar la inelegibilitat sobrevinguda del diputat i president de la Generalitat, Quim Torra, que havia estat condemnat en primera instància pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya per un delicte de desobediència, per negar-se a retirar una pancarta en suport dels presos. Això havia de generar, com així va ser, una notable incertesa pel que fa a l’estabilitat del sistema institucional de la Generalitat. Mentre tot això succeïa, la polarització extrema va continuar sent la tònica dominant en l’activitat dels òrgans del Parlament.

Enllaç a l’article sencer.

 

Torna la guerra de banderes (ara als tribunals). La doctrina de la STS de 26 de maig de 2020 sobre l’exhibició de símbols polítics no oficials o com voler tapar el sol amb la mà.

Introducció


La Sala Contenciosa Administrativa del Tribunal Suprem (TS) va dictar el 26 de maig passat una sentència que fixa doctrina i que determina que no és compatible ni amb la Constitució (CE) ni amb el marc legal i, en particular, amb el deure d’objectivitat i neutralitat de les administracions públiques, la utilització, fins i tot ocasional, de banderes no oficials a l’exterior dels edificis i espais públics, tot i que aquestes no substitueixin la bandera d’Espanya i les altres banderes legalment o estatutàriament instituïdes, sinó que hi concorrin.

La sentència es referia a un acord del Ple de l’Ajuntament de Santa Cruz de Tenerife, del 30 de setembre de 2016, que reconeixia l’ensenya de set estrelles verdes com un dels símbols del poble canari, i que acordava la seva hissada el 22 d’octubre de 2016 —en commemoració del seu 52è aniversari— a la vorera exterior de l’edifici, davant de la façana de la corporació, i en un pal auxiliar. El TS raona l’anul·lació d’aquell acord perquè la Llei 39/1981, de 28 d’octubre, per la qual es regula l’ús de la bandera d’Espanya i el d’altres banderes i ensenyes, estableix la forma com ha de col·locar-se no només la bandera d’Espanya sinó també la de les comunitats autònomes i els ens municipals, i perquè, encara que l’acord fos adoptat per un òrgan col·legiat i amb el vot de la majoria dels grups polítics, no s’incardinava en el marc competencial fixat per la Llei 7/1985, de 2 de abril, reguladora de les bases del règim local.

Enllaç a l’article sencer.

Virtualizando el Parlamento (hasta donde se puede). El régimen de contingencia del Parlamento de Cataluña durante la crisis de la COVID-19 y las reformas tecnológicas y reglamentarias operadas para regular la actividad no presencial en el futuro.

I. INTRODUCCIÓN

Es un mantra derivado de la crisis sanitaria de la COVID-19 que las cosas no volverán a ser iguales. Tampoco en nuestros Parlamentos, pues es claro que el ejercicio de poderes excepcionales por parte del Ejecutivo en circunstancias tan graves como las vividas con la crisis sanitaria de la COVID-19, en un contexto de estado de alarma y de confinamiento general, no debe impedir la actividad del resto de poderes, especialmente del Legislativo, encargado de controlarlo. Pero, claro está, la realidad ha puesto de relieve, como en tantas otras esferas de la vida, que nuestras asambleas apenas estaban preparadas para este tipo de eventualidades, y no solo eso, sino que la actividad parlamentaria no presencial –excepto el voto telemático en determinadas circunstancias– no solo no estaba prevista en ninguna parte, sino que en algunos casos incluso estaba prohibida.

En efecto, sabido es que los reglamentos de las cámaras exigen determinados quórums de asistencia para celebrar sus sesiones y adoptar válidamente acuerdos. Y que los parlamentarios tienen el deber de asistir al pleno y a las comisiones, e incluso que el orador debe hablar desde la tribuna o desde el escaño («los discursos se pronunciarán personalmente de viva voz», reza el art. 70.2 del Reglamento del Congreso de los Diputados). Excepcionalmente, el Parlamento de les Illes Balears prevé la celebración de sesiones a distancia de sus comisiones, excepto para los debates legislativos, pero debido a que la meteorología acostumbra a cerrar el espacio marítimo y terrestre del archipiélago (art. 49).

Enlace al artículo completo

La STC 132/2019 sobre el llibre sisè del Codi civil de Catalunya en matèria d’obligacions i contractes (I). Un miratge enmig d’incerteses i amenaces d’involució

La recent STC 132/2019, de 13 de novembre, sobre diversos preceptes de la Llei del Parlament de Catalunya 3/2017, de 15 de febrer, del llibre sisè del Codi civil de Catalunya, relatiu a les obligacions i els contractes, i de modificació dels llibres primer, segon, tercer, quart i cinquè, presenta un indubtable interès. No només des de la perspectiva del dret civil sinó també des de la talaia del dret constitucional, i el dret públic de Catalunya en particular, per l’afectació que té —i pot tenir— sobre la distribució competencial entre la Generalitat i l’Estat en matèria de dret civil.(1) Es podria dir, fins i tot, que es tracta de la sentència més rellevant sobre l’article 149.1. 8a CE, les complexes regles de la qual han derivat fins ara en una jurisprudència constitucional entre oscil·lant i torturada.

Enllaç a l’article sencer

Las pautas de funcionamiento del gobierno de coalición PSOE-Unidas Podemos

En particular su estrategia de comunicación política

LOS GOBIERNOS DE COALICIÓN EN ESPAÑA Y EL ESTUDIO DEL FENÓMENO COALICIONAL

Todos los partidos políticos aspiran a gobernar en solitario. Pero lo cierto es que, en democracia, en todo el mundo, los gobiernos de coalición son mucho más probables como demuestran los datos científicos. En España, con la llamativa excepción hasta ahora de los gobiernos estatales, los gobiernos de coalición han sido una realidad incontestable desde la restauración democrática, tanto en la arena autonómica como local. Uno de los objetivos centrales de los estudiosos de este fenómeno en los diferentes niveles político-territoriales es el análisis de las estrategias desarrolladas por los partidos políticos durante los procesos de negociación. Pero, junto al reparto del poder político, como ha puesto de relieve recientemente el profesor Jordi Matas, también se examina el balance de su ejecutoria durante la legislatura, su grado de longevidad, y sobre todo las herramientas previstas para garantizar la supervivencia político-parlamentaria del gobierno, señaladamente los protocolos o acuerdos de funcionamiento del gobierno plural, incluida su estrategia comunicativa.

Enlace al artículo completo