Torna la guerra de banderes (ara als tribunals). La doctrina de la STS de 26 de maig de 2020 sobre l’exhibició de símbols polítics no oficials o com voler tapar el sol amb la mà.

Introducció


La Sala Contenciosa Administrativa del Tribunal Suprem (TS) va dictar el 26 de maig passat una sentència que fixa doctrina i que determina que no és compatible ni amb la Constitució (CE) ni amb el marc legal i, en particular, amb el deure d’objectivitat i neutralitat de les administracions públiques, la utilització, fins i tot ocasional, de banderes no oficials a l’exterior dels edificis i espais públics, tot i que aquestes no substitueixin la bandera d’Espanya i les altres banderes legalment o estatutàriament instituïdes, sinó que hi concorrin.

La sentència es referia a un acord del Ple de l’Ajuntament de Santa Cruz de Tenerife, del 30 de setembre de 2016, que reconeixia l’ensenya de set estrelles verdes com un dels símbols del poble canari, i que acordava la seva hissada el 22 d’octubre de 2016 —en commemoració del seu 52è aniversari— a la vorera exterior de l’edifici, davant de la façana de la corporació, i en un pal auxiliar. El TS raona l’anul·lació d’aquell acord perquè la Llei 39/1981, de 28 d’octubre, per la qual es regula l’ús de la bandera d’Espanya i el d’altres banderes i ensenyes, estableix la forma com ha de col·locar-se no només la bandera d’Espanya sinó també la de les comunitats autònomes i els ens municipals, i perquè, encara que l’acord fos adoptat per un òrgan col·legiat i amb el vot de la majoria dels grups polítics, no s’incardinava en el marc competencial fixat per la Llei 7/1985, de 2 de abril, reguladora de les bases del règim local.

Enllaç a l’article sencer.

Virtualizando el Parlamento (hasta donde se puede). El régimen de contingencia del Parlamento de Cataluña durante la crisis de la COVID-19 y las reformas tecnológicas y reglamentarias operadas para regular la actividad no presencial en el futuro.

I. INTRODUCCIÓN

Es un mantra derivado de la crisis sanitaria de la COVID-19 que las cosas no volverán a ser iguales. Tampoco en nuestros Parlamentos, pues es claro que el ejercicio de poderes excepcionales por parte del Ejecutivo en circunstancias tan graves como las vividas con la crisis sanitaria de la COVID-19, en un contexto de estado de alarma y de confinamiento general, no debe impedir la actividad del resto de poderes, especialmente del Legislativo, encargado de controlarlo. Pero, claro está, la realidad ha puesto de relieve, como en tantas otras esferas de la vida, que nuestras asambleas apenas estaban preparadas para este tipo de eventualidades, y no solo eso, sino que la actividad parlamentaria no presencial –excepto el voto telemático en determinadas circunstancias– no solo no estaba prevista en ninguna parte, sino que en algunos casos incluso estaba prohibida.

En efecto, sabido es que los reglamentos de las cámaras exigen determinados quórums de asistencia para celebrar sus sesiones y adoptar válidamente acuerdos. Y que los parlamentarios tienen el deber de asistir al pleno y a las comisiones, e incluso que el orador debe hablar desde la tribuna o desde el escaño («los discursos se pronunciarán personalmente de viva voz», reza el art. 70.2 del Reglamento del Congreso de los Diputados). Excepcionalmente, el Parlamento de les Illes Balears prevé la celebración de sesiones a distancia de sus comisiones, excepto para los debates legislativos, pero debido a que la meteorología acostumbra a cerrar el espacio marítimo y terrestre del archipiélago (art. 49).

Enlace al artículo completo

La STC 132/2019 sobre el llibre sisè del Codi civil de Catalunya en matèria d’obligacions i contractes (I). Un miratge enmig d’incerteses i amenaces d’involució

La recent STC 132/2019, de 13 de novembre, sobre diversos preceptes de la Llei del Parlament de Catalunya 3/2017, de 15 de febrer, del llibre sisè del Codi civil de Catalunya, relatiu a les obligacions i els contractes, i de modificació dels llibres primer, segon, tercer, quart i cinquè, presenta un indubtable interès. No només des de la perspectiva del dret civil sinó també des de la talaia del dret constitucional, i el dret públic de Catalunya en particular, per l’afectació que té —i pot tenir— sobre la distribució competencial entre la Generalitat i l’Estat en matèria de dret civil.(1) Es podria dir, fins i tot, que es tracta de la sentència més rellevant sobre l’article 149.1. 8a CE, les complexes regles de la qual han derivat fins ara en una jurisprudència constitucional entre oscil·lant i torturada.

Enllaç a l’article sencer