L’estrany cas de l’“evolutiva” doctrina del TC sobre les funcions de qualificació de les iniciatives parlamentàries per part de les meses

Una de les qüestions més espinoses i polèmiques en l’esfera constitucional —i del dret parlamentari en particular— és la referida a l’abast de les funcions de qualificació i admissió a tràmit d’iniciatives parlamentàries per part dels òrgans rectors de les cambres i la seva relació amb el dret fonamental a la representació política de l’article 23.2 de la Constitució (CE). Es tracta, a més, d’una problemàtica que ha aflorat recentment vinculada a les vicissituds de l’anomenat «procés», atès que la derivada en termes parlamentaris d’aquests fets es troba en íntima connexió amb algunes decisions de la Mesa del Parlament de Catalunya, que són actualment objecte d’enjudiciament per part del Tribunal Constitucional (TC), però que també han servit de base per a la imputació de diferents il·lícits davant el Tribunal Suprem (TS) i el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) d’alguns membres d’aquest òrgan governatiu parlamentari. Enllaç a l’article sencer.

 

El humor y la cultura política en la España contemporánea. Capítulo 5. La sátira y las periferias: el tratamiento humorístico de la cuestión territorial en la prensa española del primer tercio del siglo XX

 

1.       Introducción

El presente capítulo analiza el tratamiento informativo sobre la llamada cuestión territorial desarrollado por la prensa satírica durante los períodos de la dictadura de Primo de Rivera (1923-1931) y de la II República (1931- 1939). Las publicaciones objeto de nuestro examen son, preferentemente, aquellas que presentan características particulares y representan realidades culturales, tradicionales y lingüísticas propias en territorios como Cataluña, el País Vasco y Galicia, con una larga tradición política asociada a la reivindicación de instituciones propias de autogobierno, sin olvidar el contrapunto necesario de algunas publicaciones con sede en Madrid y de ámbito estatal. Se trata de las revistas humorísticas L’Esquella de la Torratxa (Cataluña, 1889-1932); La Campana de Gràcia (Cataluña, 1870- 1934); El Buen Humor (Madrid, 1921-1931); Vida Gallega (Galicia, 1909-1963); Zeruko Argia (País Vasco, 1921-Actualidad); El Bé Negre (Cataluña, 1931-1936); D.I. C-Defensa dels Interessos Catalans (1931-1935), Gutiérrez (1927-1935) y Gracia y Justicia (Madrid, 1931-1936).

Enlace al capítulo entero

Canvi d’època i de polítiques públiques a Catalunya. Capítol 2. De l’autonomia al dret a decidir

DE L’AUTONOMIA AL DRET A DECIDIR

1. Evolució del catalanisme polític durant el període 1980-2010. De l’autonomisme al “dret a decidir”

El darrer terç del segle XIX va veure l’aparició del catalanisme polític modern (coincidint amb el Sexenni Democràtic, 1868-1874), posteriorment al rellançament cultural i lingüístic que comportà la Renaixença. El període republicà, després del breu parèntesi de la Mancomunitat de Catalunya, suposà la institucionalització de les primeres estructures d’autogovern des de la Nova Planta borbònica del 1716. El conflicte entorn de les diferents concepcions d’Espanya i la qüestió de la plurinacionalitat va semblar que podia entrar en una via de resolució, a pesar de les greus tensions viscudes entre la Generalitat i l’Estat. La victòria de Franco suposà l’adveniment d’un règim autoritari, la supressió de la Generalitat i la repressió cultural i lingüística durant prop de quaranta anys.

A la fi del règim franquista, el catalanisme ressorgí amb tanta o més intensitat que en el període anterior a la contesa bèl·lica. El rol integrador de forces d’esquerres com el PSUC (sota la divisa “Catalunya un sol poble”) i iniciatives aglutinadores com l’Assemblea de Catalunya van evitar una eventual deriva neolerrouxista de les classes populars d’origen immigrant com en els anys 1930. En aquest context, el 1978 la majoria dels partits catalans van donar suport a una Constitució espanyola que, malgrat els dèficits democràtics de la Transició a la democràcia, volia ser un text obert, dinàmic i capaç d’encaixar les aspiracions catalanes d’autogovern mitjançant l’obtenció d’un Estatut d’autonomia anàleg al de la Segona República, en absència de plantejaments autodeterministes majoritaris. Amb tot, la singularitat catalana fou reconeguda amb la Restauració preconstitucional de la Generalitat (a través d’un reial decret llei, a penes tres mesos després de les primeres eleccions democràtiques del 15 de juny de 1977), el retorn del president de la Generalitat a l’exili, Josep Tarradellas (1977), la distinció constitucional entre les nacionalitats i les regions (art. 2 CE) i les distintes vies d’accés a l’autonomia per a les comunitats històriques (que havien plebiscitat estatuts durant la Segona República) i la resta. L’Estatut del 1979 comportà la implantació d’institucions polítiques i administratives encarregades de la gestió d’importants serveis, així com l’inici d’una intensa activitat normativa en àmbits de dret públic i privat rellevants.

Enllaç al capítol sencer