LOS GRUPOS DE PRESIÓN

Análisis de la regulación del lobby en la UE y España

 

En los últimos años, los lobbies se han multiplicado y ganado terreno en el diseño e implementación de políticas públicas en Europa y en España. Con todo, solo la UE y una decena de Estados miembros han tomado la iniciativa en la esfera regulatoria. Y en España se reduce al ambito autonómico. Por ello, hasta ahora, la mayor parte de estudios sobre la cuestión, de cariz eminentemente politológico, se han centrado en la interacción entre los grupos de interés y los gobiernos, para analizar su capacidad de influencia en las decisiones públicas.
La reciente regulación en el seno de la UE, las iniciativas en curso a nivel estatal y la regulación en el ámbito autonómico revelan sin embargo la existencia de una tendencia creciente a adoptar una regulación semejante a la establecida en los países anglosajones, con una configuración pluralista de las relaciones entre Estado y sociedad. Sin duda, ello va a contribuir a una mayor transparencia e integridad formal en el sistema de relaciones entre actores públicos y privados de cara a la influencia en la elaboración de políticas públicas y, tal vez, un sistema de mayor equilibrio de oligarquías en el campo de juego.
El presente trabajo sistematiza y analiza dichas regulaciones en el nivel europeo y español.  Enllaç al sumari del llibre.

Les comunitats autònomes com a actores internacionals: la reformulació del seu espai a la recent legislació i jurisprudència constitucional

RESUM: Amb la STC 228/2016 es va cloure un cicle particularment intens de pronunciaments doctrinals i de producció legislativa sobre l’acció exterior tant autonòmica com estatal, el resultat final del qual s’analitza en aquest treball. D’una banda, les lleis estatals 2/2014, de l’acció i del servei exterior de l’Estat, i 25/2014, sobre tractats i acords internacionals, van abordar una inèdita regulació integral de la qüestió, mentre que la Llei catalana 16/2014, d’acció exterior i de relacions amb la Unió Europea, va pretendre al seu torn un desenvolupament de les previsions estatutàries, en paral·lel amb la primera de les lleis esmentades. De l’altra, el Tribunal  Constitucional, des de la STC 31/2010, ha anat ratificant i perfilant, en allò substancial, la seva doctrina plasmada en la rellevant STC 65/1994, amb pronunciaments com les STC 80/2012, 110/2012, 46/2015, 85/2016 i 228/2016. Amb tot, aquesta activitat normativa i interpretativa ha tingut lloc en un context polític en què la tendència predominant ha estat la acionalització de la despesa pública, i en el cas de l’Estat ha adquirit un fort component recentralitzador i preventiu davant les iniciatives en aquest àmbit procedents de les institucions catalanes, en un escenari marcat per les tensions provocades pel denominat “procés català”.  Enllaç a l’article sencer.

La inconstitucionalitat de la prohibició de les corrides de toros a Catalunya

La STC 117/2016: una «faena de aliño» que arrana les competències autonòmiques en matèria de cultura, d’espectacles i de protecció animal

En un dels pronunciaments més polèmics dels darrers temps, el TC va declarar inconstitucional i nul l’art. 1 de la Llei catalana 28/2010, del 3 d’agost, de modificació del Text refós de la Llei de protecció dels animals (LC 28/2010), que prohibia la celebració de curses de braus i altres espectacles taurins a Catalunya.

En essència, el procediment analític del TC passa per enquadrar d’entrada el precepte qüestionat dins les competències de la Generalitat sobre protecció dels animals (art. 116.1.d EAC) i sobre espectacles (art. 141.3 EAC), per, seguidament, amb una argumentació totalment apodíctica, introduir la obligació de què aquestes competències es cohonestin amb els títols estatals de defensa del patrimoni cultural (149.1.28 CE) i de la seguretat pública (149.1.29). A partir d’aquí, tot i admetre que no es vulnera la competència estatal en seguretat pública, el TC sosté que es menyscaben tanmateix les facultats estatals dins la competència concurrent de l’article 149.2 CE (foment de la cooperació cultural en tant que la cultura és un deure i un servei essencial), en connexió amb la competència de l’art. 149.1.28 CE (defensa del patrimoni cultural). I ho rebla assaonant-ho amb el principi rector de preservació del patrimoni cultural comú, que l’art. 46 CE confereix a l’Estat i que, en a parer del TC, habilita l’Estat per a desplaçar les competències de la Generalitat en matèria tant de cultura com d’espectacles i protecció dels animals (FJ 7). Enllaç a l’article sencer.