Canvi d’època i de polítiques públiques a Catalunya. Capítol 2. De l’autonomia al dret a decidir

DE L’AUTONOMIA AL DRET A DECIDIR

1. Evolució del catalanisme polític durant el període 1980-2010. De l’autonomisme al “dret a decidir”

El darrer terç del segle XIX va veure l’aparició del catalanisme polític modern (coincidint amb el Sexenni Democràtic, 1868-1874), posteriorment al rellançament cultural i lingüístic que comportà la Renaixença. El període republicà, després del breu parèntesi de la Mancomunitat de Catalunya, suposà la institucionalització de les primeres estructures d’autogovern des de la Nova Planta borbònica del 1716. El conflicte entorn de les diferents concepcions d’Espanya i la qüestió de la plurinacionalitat va semblar que podia entrar en una via de resolució, a pesar de les greus tensions viscudes entre la Generalitat i l’Estat. La victòria de Franco suposà l’adveniment d’un règim autoritari, la supressió de la Generalitat i la repressió cultural i lingüística durant prop de quaranta anys.

A la fi del règim franquista, el catalanisme ressorgí amb tanta o més intensitat que en el període anterior a la contesa bèl·lica. El rol integrador de forces d’esquerres com el PSUC (sota la divisa “Catalunya un sol poble”) i iniciatives aglutinadores com l’Assemblea de Catalunya van evitar una eventual deriva neolerrouxista de les classes populars d’origen immigrant com en els anys 1930. En aquest context, el 1978 la majoria dels partits catalans van donar suport a una Constitució espanyola que, malgrat els dèficits democràtics de la Transició a la democràcia, volia ser un text obert, dinàmic i capaç d’encaixar les aspiracions catalanes d’autogovern mitjançant l’obtenció d’un Estatut d’autonomia anàleg al de la Segona República, en absència de plantejaments autodeterministes majoritaris. Amb tot, la singularitat catalana fou reconeguda amb la Restauració preconstitucional de la Generalitat (a través d’un reial decret llei, a penes tres mesos després de les primeres eleccions democràtiques del 15 de juny de 1977), el retorn del president de la Generalitat a l’exili, Josep Tarradellas (1977), la distinció constitucional entre les nacionalitats i les regions (art. 2 CE) i les distintes vies d’accés a l’autonomia per a les comunitats històriques (que havien plebiscitat estatuts durant la Segona República) i la resta. L’Estatut del 1979 comportà la implantació d’institucions polítiques i administratives encarregades de la gestió d’importants serveis, així com l’inici d’una intensa activitat normativa en àmbits de dret públic i privat rellevants.

Enllaç al capítol sencer

 

LA LLENGUA CATALANA AL PRINCIPAT DESPRÉS DE QUARANTA ANYS D’AUTONOMIA POLÍTICA. UN BALANÇ DES DE LA PERSPECTIVA JURÍDICA

Resum
La reforma de l’Estatut amplià la regulació lingüística en el context de l’objectiu de millora de l’autogovern, tot i no comportar una innovació especial en l’estatus jurídic de les llengües i en el catàleg de drets i deures ja presents a la legislació lingüística i sectorial. Amb tot, cal reconèixer que l’Estatut dotà les garanties legals preexistents de major rang, tutela i estabilitat. La STC 31/2010 avalà a grans trets la constitucionalitat d’aquest règim juridicolingüístic, encara que algunes interpretacions del TC han concitat intensos debats hermenèutics i pronunciaments posteriors tant d’aquest tribunal com de la jurisdicció ordinària sobre àmbits com el model de conjunció lingüística a l’escola catalana que posen de manifest la transcendència política del fet lingüístic i el seu caràcter evolutiu.

Enllaç a l'article sencer

LA TRAMITACIÓN DIRECTA DE LAS LEYES: EL PROCEDIMIENTO DE LECTURA ÚNICA A REVISIÓN

RESUMEN: La lectura única constituye un procedimiento excepcional para la aprobación de leyes caracterizada por la supresión de fases determinantes del procedimiento legislativo ordinario en el caso de que su naturaleza o la simplicidad de su formulación lo permitan. Tradicionalmente, sin embargo, al margen de exigirse la concurrencia de esos presupuestos habilitantes se ha considerado que su uso debería quedar restringido a supuestos de amplio consenso parlamentario o regulaciones de escasa entidad que deben prosperar por razones de interés general o de favorecimiento de algún bien jurídico a través de la acción normativa. No obstante, a la vista está que estos requerimientos tanto normativos como convencionales se compadecen muy poco con la experiencia desarrollada en los últimos tiempos, en los que por la via de este procedimiento se ha operado la modificación de leyes de gran calado político e institucional e incluso una reforma constitucional. En este contexto, la doctrina del Tribunal Constitucional se ha mostrado entre oscilante y en extremo deferente para con el legislador de urgencia. Enllaç a l’article sencer.