Article publicat al diari ARA.
Amb el final de l’estat d’alarma i la recent sentència del Tribunal Suprem a partir d’un recurs del govern canari i de la fiscalia ja podem fer balanç de l’activitat de jutges i tribunals amb relació a les mesures restrictives de drets aplicades per les autoritats sanitàries durant la pandèmia. Com es recordarà, l’alt tribunal, tot i no entrar a valorar el toc de queda, ha declarat, ni que sigui amb relació a la llibertat de circulació, que la legislació sanitària extraordinària, interpretada conjuntament, autoritza limitacions puntuals de drets en absència d’estat d’alarma sempre que l’Administració acrediti l’existència d’una malaltia transmissible greu que posi en perill la salut i la vida de les persones i justifiqui que aquesta limitació és imprescindible per impedir aquesta transmissió quan no existeixin altres mitjans més eficaços per aconseguir-ho, fixant el temps indispensable en què s’ha de mantenir la limitació per impedir la difusió de la malaltia.
Deixant de banda que molt probablement la sentència del Tribunal Suprem vingui motivada per no crear més incomoditats al govern de Pedro Sánchez, que havia sostingut que les autonomies podien seguir restringint drets un cop aixecat l’estat d’alarma, el cert és que les lleis sanitàries, encara que podrien ser més clares, permeten restringir drets fonamentals per combatre el virus si es justifica bé la necessitat i proporcionalitat de les mesures. Certament, si el govern espanyol hagués optat per un nou estat d’alarma (estatal o en alguna comunitat), la llei que regula els estats excepcionals (1981), que permet limitar els moviments de les persones a certes hores i en determinats llocs, haguera emparat inequívocament mesures polèmiques com el «toc de queda», prèvia justificació del perquè de les hores i els llocs. Però, com es recordarà, en el passat, alguns tribunals van autoritzar les mesures restrictives adoptades en aplicació de la legislació sanitària estatal i autonòmica. En concret, abans del primer estat d’alarma, i entre el primer i el segon (País Valencià, octubre de 2020)–, a partir d’una clàusula general que conté l’article 3 de la Llei Orgànica de Mesures Especials de Salut Pública, que habilita a les autoritats sanitàries a prendre les mesures «que es considerin necessàries en cas de risc de caràcter transmissible».
Aquesta llei, de 1986, és orgànica, com ho és la llei que regula l’estat d’alarma, requisit que alguns sectors polítics i jurídics que es pretenen garantistes amb els drets fonamentals anaven exigint a l’hora de limitar drets. Una altra cosa és que, com ara ha reconegut el Tribunal Suprem, la seva utilització ha de limitar-se en cada cas a la concurrència d’una situació d’emergència sanitària (principi de necessitat), i al fet que les mesures restrictives siguin adequades, en el sentit del menys lesives possible (principi de proporcionalitat). I això, avui dia, amb un procés de vacunació en marxa i amb indicadors epidemiològics favorables, ha de menar als tribunals a fer una ponderació molt estricta, igual que les autoritats sanitàries s’han d’esforçar encara més si cap per justificar-les amb totes les dades al seu abast. Tot això, al marge que el govern espanyol hauria pogut ser més diligent i perfilar més aquella norma o fins i tot adoptat una llei de pandèmies, vigent, per cert, en països com Alemanya, Àustria o Dinamarca.
Sigui com sigui, ara ja es pot dir: l’activisme judicial d’alguns jutges i tribunals –erigits en epidemiòlegs professionals– i, en general la manca de deferència cap a les decisions administratives preses –motivades, no ho oblidem, per una greu i evident emergència sanitària–, va portar al govern central a aprovar una nova reforma processal urgent, just abans de la fi del segon estat d’alarma, perquè fos el TS, com així ha estat, l’encarregat de resoldre el disbarat creat per la disparitat de criteris judicials. Així, el TS ha desfet l’empat provocat per sentències favorables a les mesures al País Valencià (toc de queda inclòs), Galícia o Illes Balears, i contràries al País Basc, Extremadura, Cantàbria o Catalunya.
Amb tot, cal tenir en compte que, tot i aquest pronunciament favorable del TS, insistim en què mot probablement guiat per la voluntat de no blocar el sistema ideat pel govern espanyol, no deixa de presentar alguns problemes. D’una banda, el recurs de cassació creat té una funció d’unificació doctrinal, quelcom difícil de realitzar, ja que el TS ha de prendre les seves decisions en presència de mesures autonòmiques adoptades en funció de diferents factors epidemiològics. De l’altra, el canvi legal tot just emmascara la confusió que subsisteix sobre el paper dels tribunals, que, normalment, hauria de consistir a avaluar preventivament la idoneïtat de les mesures i normatives generals només en cas que un particular o un col·lectiu adduís que se li han vulnerat els seus drets fonamentals. Ben al contrari, per sortir del pas davant la «revola judicial», les reformes legals de Pedro Sánchez han conferit als tribunals noves funcions: no només els ha convertit en una mena d’òrgans consultius de les autoritats sanitàries, sinó que ara, amb les seves decisions, ja participen dels processos regulatoris en validar-los o rebutjar-los. I això, si més no, és dubtós en aplicació del principi de separació de poders. Cosa que hauria estat comprensible fins a cert punt fa un any en fase de desconcert, però no avui on el que calia era una resposta cabal i ordenada.
Enllaç a l’article publicat al diari: https://www.ara.cat/opinio/tribunal-superior-epidemiologia-joan-ridao_129_4000575.html