“Cal extremar els controls de la Justícia i els òrgans fiscalitzadors dels comptes (i despolititzar-los!), a més d’imposar una transparència a la nòrdica”
Les explicacions de Rajoy i Cospedal sobre el cas Bárcenas, a més de poc convincents, constitueixen una fugida endavant i una absurda estratègia d’encobriment mutu que farà que tot acabi pitjor per a ells del que ja està. És grotesc que s’entestin en negar la major mentre el president del Senat, Pío Garcia Escudero, reconeix els fets que l’involucren, encara que digui que es tractava d’una inversemblant bestreta que va retornar. Ni negant els fets, ni disparant contra el missatger (els mitjans) o el pianista (el comptable), ni invocant vagues compromisos de transparència ni suposades autories internes, es reforça la credibilitat del PP i del conjunt del sistema polític.
Això és molt gros. Devastador. Amb raó, la gent ha sortit indignada al carrer a la vista de la magnitud dels fets, però també després de veure la reacció del PP. Demanen sobres, però no de diners sinó amb la carta de dimissió dins. No hi ha per menys. En l’actual context de crisi econòmica, institucional i territorial, l’aroma persistent de corrupció sistèmica, la insofrible sensació de viure en una cleptocràcia sense remei soscava els fonaments del sistema polític i exigeix una regeneració profunda. És aviat encara per comprovar si la força de la ciutadania forçarà una refundació del règim a la italiana, experimentada arran de la tangentopoli, o amb l’esclat d’una “primavera ibèrica”. De moment, podem donar gràcies que la justícia i els mitjans de comunicació han posat la bossa de la brossa a la vista de tothom. Ja és molt.
Ara bé, és el conjunt de la vida pública que passa per un mal moment. No és només que alguns partits polítics s’han finançat irregularment o que alguns polítics s’han enriquit il·lícitament. Es tracta que hi ha hagut gestors de bancs i caixes que han arruïnat les seves entitats, indults i tercers graus incomprensiblement ràpids i gratuïts, condemnes que sempre exoneren els màxims responsables, de males praxi de la “porta giratòria”, com el cas de Rato i Telefònica… A més, el cas Bárcenas ha posat novament al descobert la identitat no només dels corromputs, sinó també dels corruptors: empreses constructores que esperen el retorn de favors mentre fan donatius opacs a alguns partits. Recordo que el 2007 un pacte PSOE-ERC va fer possible reformar la llei de finançament de partits de 1997, per fixar un llindar i donar publicitat aquests donatius. Però feta la llei, feta la trampa. El 2010, ERC va intentar una nova reforma que vinculés també a aquestes obligacions les fundacions i associacions dels mateixos partits, en plena calor sociològica pel cas Palau. Es va aprovar, però després PSOE i PP la van deixar esllanguir a mesura que s’apagaven els focus del Palau…
És necessari un bon sistema de finançament dels partits i racionalitzar la despesa electoral per evitar la temptació de posar la mà a la caixa i que els partits siguin esclaus dels crèdits. Sóc partidari d’institucionalitzar un de públic i suficient. No la barra americana (mai més ben dit) per a milionaris i grans partits. Però, alhora, cal extremar els controls de la Justícia i els òrgans fiscalitzadors dels comptes (i despolititzar-los!), a més d’imposar una transparència a la nòrdica, fins al darrer ticket de caixa. No és qüestió, només de reformar el Codi Penal doncs. El 2010 es van endurir tots els delictes i les penes associades a la corrupció, i això no ha tingut cap efecte preventiu, per bé que bona part dels episodis que coneixem ara es remunten a l’època de l’exuberància irracional dels “pelotazos” i bombolles immobiliàries, que generaven una sensació de total impunitat, que recorda aquell governador brasiler que proclamava sense rubor: “robo mai fago”.
La corrupció és tan vella com la humanitat, està en la condició humana. També dels que no es dediquen a la cosa pública, com hem vist. N’hi ha hagut sempre: en dictadura i en democràcia, on teòricament no hauria de ser possible el lladrocini de cacics i oligarques. Els anys viscuts perillosament han accentuat la sensació que tot es pot comprar i vendre, que tothom és susceptible de ser corromput. En el passat, en alguns casos l’actuació de la justícia i la sanció en termes electorals va reforçar la democràcia (cas Filesa). Però em temo que això ara no sigui suficient. Caldrà posar límits a l’actual partitocràcia, una nova llei electoral i més participació ciutadana.
Publicat a El Singular Digital (05/02/2013)