L’endemà del 25-N a Madrid van llegir entre eufòrics i alleujats els resultats electorals passant-los pel sedàs dels resultats de CiU, tot expedint el certificat de defunció del procés sobiranista. Des d’un reduccionisme pueril van parlar d’un “órdago fracasado”, d’una “sobreactuació (de Mas) no rentable electoralment”. Amb tot, a manca d’estudis demoscòpics postelectorals seriosos, tot apunta que les pèrdues electorals de CiU són per diversos motius, però en l’eix nacional no pas per aparèixer com a massa radical als ulls de molts electors, sinó més aviat com a poc fiable. No pas per perpetuar la seva entesa amb el PP sinó per fer possible l’exercici del dret a decidir en aquesta legislatura que està a punt d’iniciar-se. Gran part de l’electoral fronterer entre CiU i ERC s’ha decantat pels republicans doncs com a garants que el gir sobiranista tindrà continuïtat amb la mateixa audàcia i determinació que des de la Diada ençà. Comptat i debatut, el perímetre sobiranista al Parlament es manté inalterat, fregant els dos terços, i la diferència entre independentistes i a favor de la unió arriba al milió de vots. Al capdavall, això és que importa.
Però a Catalunya, alguns sectors econòmics i polítics, aquests últims encapçalats per Duran Lleida, no difereixen massa amb aquella lectura esbiaixada dels resultats dels 25-N i volen posar el fre de mà impulsant un cert revisionisme en les malmeses relacions entre CiU i el PP. Analitzen el fet que Artur Mas no obtingués la majoria “excepcional” que reclamava i la pèrdua de 12 diputats com una derivada radical i aïllacionista que ha estat avortada i castigada a les urnes, com una estocada al procés sobiranista. A més, no cal dir, que contemplen amb autèntic paor la possibilitat d’una aliança del centre-dreta catalanista amb ERC. Anatema! A Catalunya, a més, hi ha un espanyolisme polític, i també econòmic, de baixa intensitat, més intel.ligent i dúctil que estaria encantat amb estendre un pont de plata entre PP i CiU i Mas. A Madrid això té una tímida correspondència en alguns sectors de la dreta que s’han caracteritzat aquests dies per reclamar prudència i no humiliar a CiU en aquests moments. Veurien una entesa Rajoy-Mas com una reconciliació a l’estil Felipe-Pujol després del contenciós Banca Catalana el 1984. La propaganda per preparar l’estat d’opinió necessari ja estava en marxa, amb la complicitat d’algun mitjà de comunicació, servint-se, a més, de la volubilitat dels estats d’ànim pendulars a casa nostra.
Però vet aquí que hi ha un espanyolisme barroer, desacomplexat i de matriu falangista, que estaria encantada de desfilar ara mateix per la Diagonal amb la baioneta calada, igual que el 1939, que percep el que està passant a Catalunya com una declaració de guerra i utilitza l’aparell de l’Estat per difamar o per espanyolitzar els nens a les escoles catalanes com el senyor Wert. Per això, no hi ha mal que per bé no sigui. Amb aquests amics no els calen enemics al Cercle d’Economia, el Foment del Treball o a Unió. En aquest escenari, qualsevol entesa CiU-PP faria que Mas hi sortís perdent, que tot plegat es veiés com una monumental estafa, sobretot ara que el President ha fet de la consulta bona part de la raó de ser de la seva trajectòria política.
Ara bé, superat aquest escenari, el moment és tan delicat i l’horitzó col.lectiu tan il.lusionador que fa dies que molts venim alertant de la necessitat d’un govern fort, no de concentració, però sí de front ampli, a l’estil dels que hem vist a Alemanya entre la CDU i SPD o de l’aliança entre liberals i socialdemòcrates a Holanda o Portugal. No és pot posar tota la pressió sobre ERC i 50 diputats de CiU són una majoria minoritària molt precària pels reptes del dia a dia, més enllà dels pressupostos. El 1980, Jordi Pujol va fer un govern monocolor amb 43 diputats, amb el suport d’UCD i ERC, però amb presència en el seu govern de consellers vinculats tàcitament a les forces de l’oposició. És comprensible que alguns sentin vertigen de ser al govern en les actuals circumstàncies, i més després de l’estigmatització del tripartit i dels discursos anti-poltrones. També s’entén que altres tinguin prou feina en reconstruir la seva identitat i aspirar a capitalitzar l’oposició d’aquí a poc temps. Però els legítims càlculs partidistes i electoralistes tenen el seu moment, i no és precisament aquest.
Article publicat a El Singular (11/12/2012)