El Rope-a-dope Català

Ha passat un 12 d’octubre més, però aquest cop, tot i el tens context polític, ho ha fet sense pena ni glòria. Per motius pressupostaris, la parada militar del castís Paseo de la Castellana ha durat just mitja horeta i els concentrats a la Plaça de Catalunya de Barcelona no han superat els pocs milers, en un acte de normalitat democràtica que substitueix les habituals concentracions ultres de cada any. Nogensmenys, enguany, el Dia de la Hispanitat català s’ha vist convenientment amplificat per les autoritats locals del PP i per l’afany dels seus convocants, entestats en mesurar les forces de la denominada “majoria silenciosa” que no es va manifestar l’11 de setembre.

La Hispanitat és una celebració que sorgí amb el 98 espanyol, filla del desencís històric per la pèrdua de l’imperi colonial i suposà un intent de recuperar l’orgull patri, tot negant la llegenda negra que acompanyava els descobridors d’Amèrica. Intel.lectuals com Miguel de Unamuno o Ramiro de Maeztu es van encarregar de donar cobertura ideològica al “nos duele España” i el franquisme hi va afegir una hilarant component racial. Però la Hispanitat no ha calat perquè ni les ex-colònies transatlàntiques viuen aquest sentiment d’exaltació de la mare pàtria com a cosa pròpia -sinó més aviat com un genocidi- ni la pluralitat nacional de l’Estat espanyol està per orgues. Aquest fet demostra la ineficiència del nacionalisme espanyol modern, que mai no ha reeixit en l’intent de configurar una autèntica Nació espanyola ni en temps de la Constitució de Cadis, el 1812, quan l’esclat de les revolucions liberals hauria pogut ser el millor aliat dels espanyols a l’hora de confegir un Estat-nació a imatge i semblança de la tan jacobina República francesa.

Això no treu que els esgarips espanyolistes acompanyin i pugin de to a mesura que el debat sobiranista avanci a Catalunya. Aquests dies hi ha hagut moltes expressions i molts editorials que han fet rebrotar la catalanofòbia de la manera més grotesca, superant per moments els excessos ultres viscuts durant el debat estatutari. La medalla d’or en el podi de les bestieses se l’ha endut el ministre d’educació espanyol, José Ignacio Wert. El personatge més doctrinari del govern de Mariano Rajoy, que fa uns dies comparava les escoles catalanes amb les madrasses islàmiques, on es fabricarien nens rabiosament nacionalistes, ha afirmat amb claredat que l’objectiu del PP és “espanyolitzar Catalunya”. De fet, fa 300 anys d’aquest intent i no se’n surten. És una vella aspiració latent que ara apareix sense complexos. S’agraeix tanta claredat. S’han acabat les consignes a l’estil José Patiño, en temps de Felip V: “que se consiga el efecto sin que se note el cuidado”.

Es veu, segons Wert, que a Catalunya s’exagera fins a la caricatura els “elements històrics”, i per la qual cosa toca promoure l’ensenyament de la Història “comuna”, que no és altra que la castellana. Sembla ser que cap nen de Toledo o Càceres coneix els Reis Catòlics, tan ocupats en aprendre les cròniques de Jaume I o dels almogàvers… Aquesta obsessió s’afegeix a la de la llengua. Ja va dir Unamuno a primers de segle que si l’Estat no imposava el castellà, els “dialectes” s’acabarien imposant. Però tot i les invectives contra l’ensenyament en català del Consejo de Castilla, després del Decret de Nova Planta, passant per Carles III o Isabel II, res ha pogut fer desaparèixer una minoritzada, però que avui parlen onze milions d’ànimes.

Calma. Ni l’adulteració delirant dels curricula, educatius, ni les sentències hostils contra el model lingüístic de l’escola catalana aconseguiran aquest objectiu. Mai no ha estat així. Es tracta de les habituals reaccions químiques en cadena. L’important és el gran canvi que estem vivint els catalans, que hem deixat al descobert la nostra tàctica pugilística del rope-a-dope que tan bons fruits va donar Casius Clay: encaixar els cops fins a desfonar l’adversari, contraatacant quan ja no li resta energia.

Article publicat a El Singular Digital (16/10/2012)

Deixa un comentari