Brussel.les, any zero

Ara sembla que Brussel·les calcula la possibilitat de donar-nos un respir per arribar a l’objectiu d’estabilitat del 3% el 2014. No és d’estranyar: amb 5,6 milions d’aturats, acabats d’entrar en recessió després de predir equivocadament un creixement de l’1,3% enguany, amb un calendari frenètic de retallades…

S’imposa un canvi de guió, a causa de l’excessiu rigor demostrat per Rajoy, que ha actuat com un bon minyó acatant els diktat de Merkozy, però també a causa dels canvis polítics que s’apropen a la mateixa Europa després de la victòria d’Hollande a França, amb un discurs contrari a l’austeritat masoquista, predicat fins ara per la inefable parella francoalemanya.

Una cosa és que Merkel insisteixi en mantenir el rigor del Tractat d’Estabilitat, que per ella ha esdevingut innegociable. Què ha de dir, després d’anys de ser el paladí de les retallades. I una altra és que les perspectives macroeconòmiques empitjoren i cal buscar alternatives. Espanya a banda, Europa té 25 milions d’aturats, un consum estancat i retalls del benestar per tot arreu. A més, les eleccions franceses, i també les gregues, han donat un cop mortal potser irreversible a la creuada ideològica a favor de l’austeritat prussiana de frau Merkel.
Hem arribat a un nou punt de partida, a l’any zero europeu?”

Això no vol dir que les coses es girin com un mitjó. Hollande, monsieur normal, no s’ha passat la campanya dient que refundaria el capitalisme com va fer Sarkozy el 2008. Però està compromès a retocar el Pacte d’Estabilitat de la UE i a incorporar un annex a favor de mesures de creixement econòmic. Certament, els socialistes francesos actuals no venen d’una tradició dogmàtica o marxista com els seus predecessors.

El centre-esquerra gal vol complir amb l’objectiu de dèficit, però a diferència de Rajoy ho pretén escometre reduint poc la despesa i incrementant sobretot els ingressos via fiscalitat: 42.000 MEUR més. I encapçala un programa socialdemòcrata per Europa, que incorpora propostes com els eurobons, un mandat al BCE perquè prioritzi el creixement per damunt de la inflació, una taxa Tobin que gravi les grans transaccions financeres, a més d’apostar per majors inversions a través del BEI i dels pressupostos de la Unió. Hollande és doncs el nostre millor aliat (i paradoxalment, el de Rajoy), per poder-nos treure la camisa de força que ens va col·locar Berlín fa temps.

Amb aquest programa, a més, Hollande ha guanyat unes eleccions i encapçala l’alternativa econòmica d’Europa. És clar que quatre anys de crisi passen factura a qualsevol govern, i no només en l’estigmatitzada Europa meridional. A Sarkozy, de poc li han valgut les seves complicitats i manyacs afectuosos amb la ultradreta de Lepen, ni intentar simular una grandeur perduda, estant com està en mans d’una Alemanya reina i senyora d’Europa. Merkel faria bé de prendre nota, sobretot si el diktat alemany continua.

Ara bé, el trànsit de l’austeritat al creixement no serà tan ràpid com desitjaríem. Els reiterats missatges revisionistes que reclamen aparcar el rigor de l’austeritat i proclamen la injecció d’estimuls fa que Hollande no hagi de clamar des d’ara en el desert. Però Alemanya és molta Alemanya i el BCE està segrestat pel Bundesbank i els banquers alemanys, i els alemanys, en el seu conjunt, estan fatigats de sufragar els excessos d’altri.

Però lent o no, el canvi serà inexorable si més no per altres raons més preocupants. Només cal veure com triomfa l’antipolítica. Els partits antisistema, a Grècia i al Nord d’Itàlia, s’obren pas perquè la gent sublima el seu cabreig col·lectiu davant de les urnes. I això, a més, comporta el desplom dels partits tradicionals. Els feixistes grecs d’Aurora Dorada, sota aquest nom que invoca una idíl·lica residència d’ancians, exhibeixen un rostre autoritari i violent, de camises pardes, botes militars, cascos resplendents, testosterona a dojo… Han obtingut el 7% i 21 escons amb un programa tan simple com feixista: Grècia pels grecs i fora els estrangers, ni que sigui a base de minar les fronteres.

A Itàlia, Berlusconi i la Lliga Nord han patit un daltabaix incommensurable. En uns comicis per la renovació de quasi mil ajuntaments, no només ha baixat la participació electoral sinó que els electors han fet costat a partits agrupats a l’entorn del simpàtic moviment del còmic Beppe Grillo. Encara que la nova esquerra de la coalició Syriza, una barreja de partits homologables a Esquerra Unida, hagi superat l’històric partit socialista i capitalitzi la protesta contra el rescat europeu. Hem arribat a un nou punt de partida, a l’any zero europeu?

Article publicat a Tribuna.cat (10/05/2012)

Deixa un comentari