“Si no varien les directrius de la política econòmica europea la recessió es perpetuarà i la misèria anirà en augment”
Un dur editorial del New York Times de la setmana passada (“Una sobredosi de dolor”) culpava Merkel de la situació econòmica al sud d’Europa a causa de la mala gestió de la crisi del deute. Segons el prestigiós rotatiu americà, cap Estat pot pagar els seus deutes asfixiant el creixement econòmic, de manera que cal preconitzar una política econòmica menys austera i donar més suport al creixement. No en va, la cura de cavall prescrita per Merkozy no està funcionant enlloc. A Europa, després de setmanes d’una calma enganyosa als mercats a causa de la inundació de liquiditat per part del BCE, tothom va de cap a la recessió segons els indicadors avançats que vaticinen que l’atur augmentarà, que les previsions de dèficit es desbocaran. Els mercats del deute ja evidencien el seu histerisme, es dispara la prima de risc…
Conclusió: si no varien les directrius de la política econòmica europea, en mans d’una dreta neoliberal encara hegemònica (cal veure que passarà en breu a les presidencials franceses), la recessió es perpetuarà i la misèria anirà en augment. No cal ser un Einstein precisament per veure que cal flexibilitzar la política de consolidació fiscal que emana del vigent Pacte d’Estabilitat de la UE quan tots els analistes coincideixen en que no serà possible assolir objectius de dèficit del 5,3% el 2012 o del 3% el 2013, tenint en compte que l’economia es continuarà contraient i baixant els ingressos de forma paorosa.
Caldria doncs un canvi de paradigma europeu, començant per assajar a curt termini un canvi de prioritats que passi per estimular el creixement i restaurar la competitivitat amb reformes estructurals que modifiquin el nostre patró de creixement econòmic sense obsessionar-se amb el dèficit públic. Exactament el contrari del que està fent el correligionari espanyol de frau Merkel, Mariano Rajoy, que actua al seu dictat i del dels mercats. Igual que el que, de retruc, es veu obligada a fer el govern de Catalunya, que, deixant de banda el debat sobre les prioritats en les retallades i les seves aliances polítiques, apareix encara més encotillada a causa de l’incompliment sistemàtic de les obligacions financeres de l’Estat i l’espoli fiscal descomunal que pateix. En definitiva, retallar brutalment la inversió, disminuir les partides en polítiques actives d’ocupació, escapçar la despesa en sanitat i educació ens empobrirà cada dia més i ens portarà al col.lapse. Temps al temps.
A casa nostra, el debat que es va viure al Parlament sobre les retallades va ser un agre enfrontament entre un Mas que va donar la cara com no ho fa un Rajoy sumit en els seus silencis mourinhistes, però en el que no hi va haver concessions a l’hora de cercar grans acords de país a favor de la reactivació econòmica. Només es va presentar el caos (el naufragi o l’enfonsament en els mariners termes habituals) com a única alternativa a l’actual política econòmica.
Certament, mentre no canviïn les polítiques a Europa, el Govern té un marge discret. Però seria necessari el consens per consensuar almenys les prioritats en les retallades i plantejar els termes de la negociació del Pacte Fiscal. El resultat del debat, a més, ha evidenciat cruament que sense majoria absoluta CiU no es pot controlar l’agenda política. La geometria variable té les seves limitacions: els pressupostos hauran de tornar a passar d’una o altra forma pel Parlament. Ésclar que això alimenta encara més les ànsies dels qui desitgen una convocatòria electoral anticipada perquè CiU reforci encara més la seva actual majoria, especialment en un moment en què no té cap adversari polític que li faci la més mínima ombra. Una altra cosa és si les eleccions són bones per un país que malfia més que mai de la política i de les seves institucions. Un excés de càlcul partidista pot ser mal entès i contraproduent.
Article publicat a El Singular (17/04/2012)