“La història explicada pel final sempre sembla tota una altra, pròpia de l’estultícia”
Amb el pas dels dies, es pot entendre la sensació de derrota que ha escampat entre la societat catalana a la vista del tancament de la companyia Spanair. Enmig d’un allau diari de pèssimes notícies en l’àmbit econòmic, més de 4.000 persones han perdut la seva feina de cop i 22.000 més s’han vist sotmeses al trasbals d’arribar a l’aeroport i comprovar que el seu vol ja no existia… Són totes elles raons més que evidents que expliquen la inquietud social i el desànim actuals. Amb tot, el que no resulta tan comprensible és l’acarnissament amb què ha estat tractada la fallida des de determinats sectors polítics, econòmics i mediàtics, sobretot de Madrid. I, per què no dir-ho, el seguidisme caní d’alguns a casa nostra. Simplement pel fet de tractar-se d’un projecte amb una pregona implicació econòmica de les administracions catalanes i de la denominada societat civil. Amb aquella superioritat moral que dóna a alguns sentir-se amos dels grans projectes empresarials d’Estat, els únics ungits per la divinitat per a liderar-los. Han pontificat sobre les febleses del projecte, ridiculitzat les aspiracions catalanes i divulgat a tort i a dret la sospita de mala gestió. No se’n recorden tanmateix de l’infaust espectacle que va oferir, ara fa just dos anys, el tancament d’Air Comet, el màxim accionista de la qual era un prohom de la capital amb una notable adherència, com després es va veure, a les plataformes socials de l’empresariat.
Francament, sembla difícil justificar que, si els deutes reconeguts de la companyia en el concurs de creditors són 474 M€, el problema provingui del fet que el president de l’empresa, que ho ha estat una mica menys de tres anys, tingués assignat un salari anual d’uns centenars de milers d’euros. Ni tampoc que sigui just abonar-se en les dificultats que, ja d’entrada, presentava el projecte (“jo ja ho deia”). La història explicada pel final sempre sembla tota una altra, pròpia de l’estultícia. Per contra, això no és raonable, principalment perquè és una considerable manca de consideració cap als empresaris que van arriscar de bona fe en l’empresa, creient en el projecte i esmerçant un fenomenal esforç. Alguns d’ells, empresaris amb llarga i reconeguda experiència en el sector del transport o del turisme. Però sobretot perquè convé recordar que a Spanair hi van concórrer circumstàncies excepcionals diverses. La primera d’elles, la disponibilitat d’una empresa quins propietaris, els suecs de SAS, havien intentat vendre sense èxit, i això que es tractava d’un context molt més propici que l’actual. La segona, el convenciment generalitzat que calia millorar, per les seves repercussions econòmiques de tot ordre, la connectivitat intercontinental de l’aeroport de Barcelona. És això el que explica l’empenta entusiasta, que alguns qualifiquen de temerària, que va rebre el projecte a partir del maig de 2008 per part de determinades personalitats i grups de l’empresariat català, per bé que alguns, cal reconèixer que no només no hi van invertir el seu patrimoni sinó que es van aixoplugar en el consell d’administració de la companyia i en el diner públic.
En aquest escenari, la Generalitat es va involucrar en el projecte, arrossegada per una voluntat col.lectiva de la que participava decididament el principal partit de l’oposició aleshores, avui en el Govern. Per més que Artur Mas hagi arribat a dir aquests dies: “Hem fet tot el que hem pogut, però això era una cosa dels d’abans”. Certament, la participació de la Generalitat es va decidir no sense recels dictats per la més elemental prudència que imposava un projecte d’aquella magnitud, amb les dificultats que arrossegava. I és clar que es van cometre errors. El més destacat, les reserves d’algun partit del govern i d’una part de l’empresariat a canviar el nom de la companyia sobretot després del malaurat accident del vol 5022, l’agost de 2008.
Però Spanair no va ser mai un projecte patriòtic i voluntarista: va ser un projecte de país, això sí, acompanyat de la legítima aspiració dels seus participants de guanyar-hi diners. L’argument que ha fet fortuna de que es tracta d’un fracàs (l’enèsim) de la burgesia catalana, és un enfocament legítim. Però decimonònic i esbiaixat. Em recorda que en les escoles de negocis es qüestiona sovint que en aquest país es culpabilitza en excés el fracàs empresarial, i es contraposa aquest costum al d’altres països emprenedors en què l’ocàs d’un projecte econòmic, sense mala fe ni pràctiques reprotxables, forma part natural del currículum empresarial i constitueix un estímul per tornar-ho a intentar. Per això, el missatge que avui ens beneficiaria més col.lectivament seria el de reconèixer el fracàs sense embuts, i el propòsit d’esmena, si es vol. Però deixant clar que si ens hi tornem a trobar, caldrà tornar-ho a intentar. El país, el seu empresariat, la societat civil, els mitjans de comunicació han d’entendre això. En cas contrari, el futur se’ns complica.
Article publicat al Singular Digital (14/02/2012)