Falten dos dies perquè es doni el tret de sortida de la campanya de les eleccions espanyoles del 20-N. L’ambient és d’una gran desmobilització. El pessimisme col.lectiu que ho embafa tot i l’agenda centrada en la crisi omple tot l’escenari. No hi ha dubte de qui guanyarà les eleccions a Espanya. La gran incògnita és el resultat a Catalunya, únic territori on sembla que els socialistes poden salvar els mobles. Una eventual victòria del PSC pot catapultar Carme Chacón al lideratge del socialisme hispànic si el candidat Rubalcaba experimenta el desastre electoral que li auguren les enquestes.
Els partits catalans, a excepció del PP, es troben en un moment delicat: CiU ha d’evitar l’erosió de les retallades i taponar les fugues del seu votant d’ordre i moderadament catalanista que s’inclina ara per Rajoy. Els socialistes es troben desnortats, sense projecte ni autoritat, amb una organització que abans del seu Congrés s’ha convertit en un circ de quatre pistes sense un lideratge clar i, en el millor dels casos, amb la perspectiva d’una precària bicefàlia i sense cartell de moment pel 2014. D’entrada, els de Montilla tenen prou feina a evitar una nova deriva neolerrouxista i la fuga dels electors de segona o tercera generació de la vella immigració, els joves ni-ni del Baix Llobregat temptats de votar PP com alternativa al seu estèril present. En qualsevol cas, l’esquerra en el seu conjunt, i el PSC-PSOE en particular, hauran de lluitar contra la temptació d’inhibir-se per part del seu electorat en les eleccions que li són més propícies, tendència que ja es va observar en les passades municipals i autonòmiques. ICV-EUiA mirarà de consolidar o augmentar les seves expectatives a costa del naufragi de la resta de l’esquerra i de treure rendiment a la seva visualització com a única oposició de minories al govern d’Artur Mas. Esquerra estrenarà la seva nova estratègia consistent en reconstruir l’espai independentista.
Els resultats, però, escó amunt escó avall són bastant previsibles. L’important és el the day after. És d’esperar que el PP se centri en l’atapeïda agenda socioeconòmica, mirant d’atendre els nous requeriments dels mercats i de la UE. Rajoy farà de Cameron i tirarà del seu programa ocult: més retallades antidèficit i nous sacrificis dolorosos en forma d’una reforma laboral com la que fa temps exigeix la patronal. Això potser li restarà energia per abordar el debat de costums, aparcant la compromesa reforma de la llei de l’avortament. Dependrà de si el líder popular es deixa arrossegar pels falcons de FAES i si continua sense emancipar-se del tot de l’ombra allargada i poderosa d’Aznar, que ara pot cobrar-se la factura pel seu suport i per haver mantingut la cohesió en les files de la dreta espanyolista. Aquest sector, no s’oblidi, és el mateix que planteja una reforma del model d’Estat i obrir el meló constitucional per afavorir el rescat de competències autonòmiques amb coartada de la crisi i de la unitat de mercat.
Més incògnites: què passarà amb el pacte fiscal que aprovi el Parlament? Si fracassa a Madrid, com totes les iniciatives modernes del catalanisme polític, què farà CiU? Es deixarà portar per la inèrcia històrica de mantenir pactes amb tots els governs espanyols del signe o color que sigui, sublimant un pacte a la baixa? Mantindrà la seva estratègia de rehabilitació del PP a Catalunya, amb tal d’arrabassar l’hegemonia metropolitana al PSC i situar-lo en l’epicentre de la política catalana? El centre-dreta nacional s’enrocarà a Catalunya amb Esquerra, contra els designis de l’establishment econòmic del país? Fins quan durarà l’hàbil tàctica de gesticular i buscar PSC i ERC com a crosses, amb el PP com a principal soci parlamentari? La resposta, per més endavant.