Blau absolut (però menys)

S’han confirmat tots els auguris i el PP tenyeix de blau tota la pell de brau excepte Catalunya i Euskadi. Hi havia pocs interrogants en aquesta ocasió, llevat de l’empat tècnic que exhibien al Principat PSC, CiU i PP o el paper reeixit d’Amaiur. A Espanya, el mapa polític bipolar té aquestes coses: quan una força política punxa molt, l’altra assoleix la majoria absoluta. Al Principat, la mobilització d’última hora dels indecisos s’ha decantat amb un vot estratègic cap a CiU, que ha obtingut una victòria històrica i, per primera vegada, guanya unes eleccions espanyoles tot i no arribar al sostre d’escons de Miquel Roca.

A Espanya, el PP ha rendibilitzat la crisi econòmica i el descontentament general. La seva estratègia d’oposició, consistent en esperar veure passar el cadàver del PSOE per davant de la porta de Gènova també l’ha ajudat. El PSOE apareix com l’únic responsable de l’actual situació i ja se sap que el primer que para la galta és el primer que rep la bofetada, com evidencia el fet que quasi una vintena de governs europeus de tot signe han caigut a Europa els últims dos anys arran de la crisi. Caldrà veure quin programa aplica Rajoy. El PP ha tingut l’habilitat de no dir absolutament res sobre les seves intencions en aquesta campanya. No li calia. Però cal tenir present que Rajoy, més enllà de no llençar escuma per la boca com el pitjor Aznar, encapçala un partit en el que hi cap absolutament tot a la seva dreta i a qui el cazalla party li passarà factura pel seu suport, exigint-li com ha fet Vidal-Quadras una política més autoritària, més antisocial i més rabiosament centralista que la que l’exhibida per Rajoy en campanya. I no només li caldrà encert, sinó també molta sort, perquè la crisi no és privativa de l’Estat espanyol. No tardarem a veure com, paradoxalment, gran part dels seus conjunturals votants són els primers a sortir al carrer a expressar el seu disgust per les mesures doloroses que previsiblement adoptarà.

Sigui com sigui, pels qui pensen que a Catalunya la victòria del PP por reportar algun tipus de benefici, tot invocant el pacte del Majestic, no cal dir que les circumstàncies han variat. Ara el PP té majoria absoluta i l’agenda econòmica ho embafa tot. El denominat Pacte Fiscal toparà amb un pretext formal com la crisi, que servirà per emmascarar la manca de voluntat política real. Les propostes territorials del PP tampoc no auguren res de bo. En tot cas, la prova de foc imminent està en el compromís de fer efectiu el pagament del Fons de Competitivitat. Sánchez Camacho s’ha afanyat a dir que compliria la llei. Sigui com sigui, el PP continua tenint una forat negre a Catalunya, a pesar dels tres escons sumats als de 2008 i de la posició central que li ha atorgat CiU en el Parlament. El més rellevant però és que el PSC ha deixat de ser el pal de paller del catalanisme en les eleccions generals. Òbviament, el 2004 i el 2008 els socialistes foren beneficiaris del vot útil de molts votants del centre-esquerra i el centre-dreta nacional, en un context històric de dilatada col•laboració entre CiU i el PP. Però és que ara no només ha perdut el vot útil sinó també la condició de primera força que ostentava des del 1977, i això no és imputable, només, a la crisi, que ha desmobilitzat part del seu electorat i propiciat fugues cap a PP i ICV. El cas és que CiU, ICV i ERC li han arrabassat la bandera del catalanisme, per exemple, amb la defensa d’un finançament més just que, als ulls de molts, sobretot els que accepten la política de retallades de Mas, hauria d’amorosir els seus efectes. Chacón no s’ha pogut desprendre del llast que ha suposat el seguidisme del PSC a la política de Zapatero a tot nivell, també en relació a Catalunya. El problema del PSC és doncs profund i no pas conjuntural, com evidencien els resultats de tot el cicle. El catalanisme ha posat el focus després del fracàs estatutari en superar la lògica del catalanisme integrador que busca l’encaix, i aquí el PSC ha quedat descol•locat. Ara no n’hi havia prou com fa quatre anys amb la lògica esquerra-dreta per parar els peus al PP i guanyar les eleccions. CiU guanya l’eleccions i demostra una màxima inapel•lable: els partits de govern es consoliden quan no hi ha oposició. Ni amb el dia a dia del PSC ni amb una campanya protagonitzada per una ministra exercint de catalana els caps de setmana n’hi ha prou. És en aquest espai on té camp per córrer ERC, que tot i perdre 50.000 vots repeteix escons, tal i com apuntaven totes les enquestes des de fa mesos. Ara, sense urgències electorals ha de triar si vol apostar per ocupar també part del centre-esquerra catalanista orfe o reagrupar només la família independentista. La lògica indica que, per créixer, hauria de fer el primer, contribuint a eixamplar la base del sobiranisme. Mentre CiU i ERC continuïn disputant en bona part el mateix electorat no deixaran de ser complementaris i d’alternar-se periòdicament en l’hegemonia del catalanisme, deixant espai al PSC i al PP.

Joan Ridao

Deixa un comentari