Un de les conseqüències que té l’acord de finançament és la reducció d’un terç del dèficit que pateix Catalunya. Amb tot, l’acord de finançament no és el concert econòmic, ni tampoc el que preveia l’Estatut aprovat el 30 de setembre, és el que permet l’Estatut un cop retallat. Amb tot, s’ha buscat treure el màxim profit dins de les possibilitats que permetia l’Estatut post Mas-ZP. Però sobretot no és ni la proposta que es feia fa un any, que era de 1.200 milions, ni el que va pactar CiU en el seu moment, ja que s’obté 8 vegades més només el primer any.
Naturalment, haurem d’estar vigilants i mostrar molta cautela per veure com evoluciona la LOFCA, la Llei de cessió de tributs, la d’Economia sostenible i els Pressupostos Generals de l’Estat (PGE). Cal recordar que l’acord pel finançament és amb el Govern de Catalunya i amb Esquerra, i que els vots d’Esquerra seran determinants. Però amb tot plegat, s’ha avançat de manera important i la pregunta que molta gent es fa és com pot ser que s’hagi avançat i arribat fins aquí? És un miracle perquè el govern espanyol ha vist la llum davant la denúncia d’espoli fiscal? És que ZP ha decidit donar un cop de mà? Ha caigut del cavall com Sant Pau? La resposta a tot plegat, naturalment, és que no. S’ha de deixar molt clar que el Govern català es va plantar dues vegades, mostrant fermesa en la negociació; reconèixer que va canviar el ministre d’Economia espanyol que va permetre posar fi a l’ortodòxia i, també que s’han vist obligats a baixar del burro, davant la conjuntura no favorable que vivien.
Esquerra ha mantingut la tensió dins el govern, ha pressionat perquè no s’acceptés un acord a la baixa, s’ha mantingut la fermesa en tots els escenaris on podíem actuar, i la fermesa s’ha fet notar. Això serveix per tancar un carpeta que ha hegemonitzat l’agenda política durant els darrers anys i que ha provocat cansament i fatiga. Afortunadament però no ha acabat en derrota, sinó que s’ha demostrat que la fermesa dóna fruits.