La participació del 37’5% a Catalunya i del 46% al total de l’Estat és una dada pèssima però que en cap cas deslegitima, perquè cal recordar que als Estats Units menys de la meitat dels seus habitants amb dret a vot elegeixen el seu president.
En clau catalana, el diferencial de participació amb la resta de l’Estat demostra la bipolarització i espanyolització de la campanya i la major desafecció cap a la política amb el canvi de curs de l’economia i la incertesa i inquietud que genera la crisi econòmica i l’agenda política. Tot i entendre la decepció, l’abstenció i l’apatia no és útil. Tot i que els partits potser no han estat a l’alçada, però tampoc l’electorat. Les eleccions permeten escollir entre diferents alternatives, per tant, després no ens queixem.
Sabíem que la campanya era difícil, perquè si Europa passa de la gent és normal que la gent passi d’Europa. Europa es veu com una cosa llunyana, unes eleccions de segon o tercer ordre, on la construcció política s’ha diferenciat d’una construcció europea social i econòmica, i també amb dèficits democràtics, encara que existeixen 737 eurodiputats no hi s’elegeix un govern. A més a més que alguns partits han plantejat les europees com unes primàries a Moncloa, el PP i el PSOE com una segona volta de les eleccions generals, mentre que CiU volia veure-hi una llavor de canvi, un inici del camí de l’any 2010.
Amb tot plegat, els mitjans també han participat en la devaluació de la campanya, que ha estat frívola i on s’ha parlat més de pòsters, que de propostes. Avions, bigotis, vestits, escortes d’Aznar o altres temes per l’estil han estat el principal motiu de la campanya. A Catalunya, la desmotivació afegida s’ha traduït en apatia i atonia davant una situació política d’incertesa, amb desànim per part dels catalans. La sensació que el finançament ja cansa i que no porta enlloc i la crisi econòmica, se’ns dubte han influït en aquest fet.
El nostre objectiu com Esquerra era revalidar l’escó, i des d’aquest punt de vista hem aconseguit el nostre objectiu, això no vol dir que estiguem satisfets. Hem de reconèixer que estem en un context difícil on tots els partits de govern, les esquerres i la socialdemocràcia, retrocedeixen, la crisi econòmica passa factura, i a nivell intern no podem negar que aquest ha estat un any de canvis. Ara fa un any del Congrés que va rellevar el lideratge del partit.
Però som en un bon punt de partida, existeix un canvi de tendència positiva, per tronar a construir després d’aquest període complex. Una dada esperançadora, malgrat la pèrdua de vots, en termes relatius, percentualment, perdem un 2,6% respecte a l’any 2004, però pugem un 1,4% respecte a les eleccions generals d’ara fa un any. Sortim per tant amb la cara ben alta, Esquerra consolida un espai de pedra picada, i existeix camp per córrer, avui tindríem un diputat més per Barcelona si haguessin estat eleccions generals. Aquesta inflexió positiva ha de servir d’estímul.
Però no hem d’extrapolar, aquestes eren unes eleccions europees i com a tals han de ser jutjades. Reflexionarem sobre la baixada i sobre la baixa participació. A nivell europeu, no estarem sols i l’ALE passa de 42 a 54 eurodiputats, per tant l’Oriol formarà part d’un grup que serà útil, amb força per parar els peus a la dreta i per estirar de la màniga a l’esquerra. Una veu independent que defensarà les coses d’aquí, els Països Catalans. Hem per tant d’agrair l’excel•lent tasca del candidat, ara electe, dels membres de la coalició i als electors, perquè sense que els resultats siguin bons, són esperançadors, marquen correcció d’una tendència en positiu i per tant s’ha de veure com un estímul, però no ens pot permetre caure en el conformisme, cal continuar pedalant.