Zapatero es troba com en les velles pel•lícules de pirates: a un extrem del tauló, assetjat amb un punxó i a punt per caure a un mar ple de taurons, tot plegat pel seu mal cap. Podria passar que el president que millor va començar sigui el que pitjor acabi. Avui li he recordat durant la pregunta a la sessió de control al Congrés que durant la passada legislatura va començar acompanyat i va acabar sol, ja que qui més qui menys ha passat de l’esperança a la decepció. Es va dedicar a trencar molts gerros, amb una política de terra cremada; del sí a tot per després incomplir de manera sistemàtica que va servir per sepultar la famosa i tant allunyada avui en dia ‘Espanya plural’. El resultat va ser que l’Estatut, el procés de pau i els grups que els hi van donar suport quedessin socarrimats i tothom amb el cartell penjat on es pot llegir: Aquí no es fia.
En l’actual legislatura, la de la geometria variable, les portes segueixen tancant-se-li a Zapatero, i la seva credibilitat està ja sota mínims. Una credibilitat tocada per voler afrontar la crisi sense ajudes, sense reformes, improvisant i sempre a cop de titular. Tot plegat ha provocat que després de les darreres eleccions s’hagi quedat sense oxigen a la cambra baixa.
Però ves per on, el que al començar la legislatura era un problema, Catalunya, ara torna a ser la solució per a ZP. Però ara la carpeta catalana està més oberta que mai, i acumula retards i greuges en matèries com el transport de rodalies, l’aeroport del Prat i sobretot, el finançament. Per tant, tal com li he dit aquest matí, a ZP el que li cal és complir amb Catalunya i fer possible l’acord sobre finançament, sinó molt em temo que aquest salvavides que busca, no el trobarà per enlloc.