L’excusa de la crisi ha portat uns pressupostos que no compliran les obligacions del Govern espanyol

El vicepresident del govern i ministre d’economia Pedro Solbes ha presentat els pressupostos per a l’any 2009. Uns pressupostos austers que responen a una situació de crisi econòmica, fet que comportarà la disminució d’ingressos de l’Estat. Enguany s’ha de donar resposta a alguns reptes com l’augment de l’atur, les obligacions derivades de la Llei de Dependència, s’ha de fer front a les inversions en infraestructures, i en I+D+I. Plantegen però molts dubtes de cara a la resposta d’aquests reptes; ja sigui per la recerca de l’austeritat, les prioritats fixades o que aquests pressupostos serveixin per afrontar la crisi econòmica.
La pretesa i anunciada austeritat no és certa. Mentre es preveu un creixement del PIB de l’1% per a l’any 2009, la despesa creix un 3’3%, de tal manera que els pressupostos en realitat no deixen de ser expansius. A més a més, es mantenen despeses innecessàries com la reducció dels 400 euros de l’IRPF, o s’augmenten de manera encoberta els impostos al no deflactar la tarifa de l’IRPF. Tot això sense oblidar que no hi ha cap mesura per tal d’aprimar un Estat que assumeix competències impròpies que porten a dualitats amb les Comunitats Autònomes que només repercuteixen en una menor eficiència de les Administracions alhora que s’imposa un augment de la despesa innecessària.
També és molt discutible que l’estalvi es plantegi en capítols fonamentals dels pressupostos com l’educació, les infraestructures o ciència i innovació quan aquests capítols podrien ser claus per establir fonaments més sòlids que afavoreixin el creixement econòmic i canviïn el model productiu, tal com hem demanat i transmès al ministre Solbes en més d’una ocasió.
No oblidar que també hi ha la crisi econòmica. Els pressupostos no reflecteixen mesures ni macroeconòmiques, ni microeconòmiques –destinades a les famílies i a les empreses-. Serà el sector privat qui es vegi en l’obligació de fer front a la crisi sense més ajudes que les seves idees i els seus recursos. No es planteja la crisi com una oportunitat per tal d’impulsar mesures estructurals i fomentar canvis en el model. Enlloc d’apostar per la creació d’ocupació i per polítiques d’ajuda a les empreses que comportin creixement econòmic que afavoreixin l’augment dels ingressos de l’Estat, es pot comprovar que ni s’aposta per mesures de millora de la competitivitat, ni per afavorir la contractació, ni es reinstauren els beneficis fiscals en l’impost de societats. El creixement i la creació d’ocupació, novament, en mans de la iniciativa privada i sense ajudes del govern espanyol.
Però més enllà de la crítica al pressupost en una visió més general, quan s’entra en el detall es veu que les xifres destinades a Catalunya són del tot insuficients. Segons la Disposició Addicional Tercera de l’Estat, la inversió de l’Estat a Catalunya, excloent el fons de compensació interterritorial s’ha d’equiparar a l’aportació de Catalunya en el PIB estatal. Els pressupostos consignen per a Catalunya un total de 4.626 milions d’euros que no equivalen al 100% de la inversió segons preveu l’Estatut. I la xifra està també distribuïda entre els 3.772 milions d’euros d’inversions en infraestructures, els 147 milions de transferències de capital, que no necessàriament es transfereixen en l’exercici pressupostari, i finalment queden 707M€ pendents d’assignar. D’aquestes xifres es desprèn que només estan segurs 3919’3 milions d’euros, només si s’executa la inversió total prevista. Mentre que Andalucia, Castella i Lleó o Aragó no tenen res pendent d’assignar, Catalunya veu com hi ha una part important sense destí. A aquestes quantitats cal sumar-hi els 800 milions pendents d’executar de l’any 2007, que no es troben concretats en cap partida, tot i existir un fons de 1.000 milions d’euros previstos però que no s’especifica com ni quan es repartiran.
I finalment, sobre finançament autonòmic hi ha un doble càstig. En època de bonança econòmica el govern no va atendre les seves obligacions, quan es va negar a publicar les balances fiscals i establint un model de finançament injust per Catalunya i altres Comunitats. Ara, en el context de crisi utilitza el fals pretext de presentar l’Estat com a protector altruista que atén els subsidis d’atur i paga les pensions contraposant-se a les Comunitats que les dibuixa com sangoneres insaciables i que administren incorrectament els seus recursos i no tenen que atendre les necessitats socials. Contràriament a aquest argument, és en època de crisis quan es disparen les necessitats socials, a les quals són precisament les Comunitats les que li donen resposta. I si no es finança de manera suficient l’Estat castiga doblement les Comunitats.
Respecte al finançament autonòmic, els pressupostos de Solbes deixen a les fosques les Comunitats Autònomes perquè no es concreten les quantitats de la cistella d’impostos però en canvi sí que es concreten els criteris d’anivellament. De moment els indicis no són esperançadors. El finançament territorial creix en els pressupostos un 2’4%, xifra molt inferior a la d’altres comptes de l’Estat on s’incrementava fins al 10%, i a més a més per sota del creixement del PIB nominal, previst en un 3’5%. A part de no saber quina és la xifra que l’Estat destinarà al sistema.

Sembla que l’austeritat de Solbes apunta novament cap a les Comunitats, per tot això, però no només però això, Esquerra presentarà una esmena a la totalitat dels Pressupostos Generals de l’Estat del 2009.

Deixa un comentari