Aquest dimecres he clausurat una taula rodona sobre el Parlament Europeu. En motiu del 50è aniversari de la seva creació he aprofitat per parlar d’aquestes 5 dècades d’evolució positiva de la dimensió representativa o parlamentària del procés de construcció europea. Un procés que afronta nous reptes dels quals es van parlar durant la jornada.
Durant la clausura vaig parlar d’aquests 50 anys i la situació a la qual s’ha arribat i de la visió que tenim d’Europa, amb les seves llums i les seves ombres. Per començar, es preveu l’elecció directa dels eurodiputats que suposa un increment de participació ciudadana en el procés de presa de decisions, amb el què això suposa de major legitimitat institucional. Un procediment de codecisió parlamentària que suposa l’homologació al Consell. Per bé que el Parlament europeu no és encara una autèntica cambra legislativa, fet que afavoreix el distanciament de la ciutadania, i que el seu rol de governança europea és encara secundari.
Cal doncs reforçar la legitimació democràtica del procés de constitució europea a través de potenciar el paper de l’Eurocambra en la seva funció legislativa i pressupostària i a través de l’impuls i control de les instàncies executives del Consell, en la línia del que planteja el manifest de commemoració del 50è aniversari del Parlament Europeu.
Aquesta legitimiació no serà fàcil perquè assistim a un escenari complex. No només per la crisi econòmica, sinó per les dificultat d’arrencar el Tractat de Lisboa després del NO irlandés, un entrebanc seriós. On també hem vist problemes amb les postures com la de la República Txeca o la justícia del Regne Unit dictaminant sobre la necessitat de celebració del referèndum. I sobretot complex per la naturalesa d’alguns reptes supraeuropeus i globals com la crisi financera i econòmica, en bona part provocada pel crash financer dels EUA, o l’alça de preus del petroli i els aliments, nous reptes que també responen a nous fenòmens com el canvi climàtic o el de model energètic. Es tracta de respostes que han d’evidenciar que la Unió Europea no és una estructura superficial. Això és que Europa, pot i vol, regir els destins del món del segle XXI.
El Tractat de Lisboa conté alguns aspectes positius, sobretot després de les disfuncions del tractat de Niça (La Unió Europea a 27 no pot funcionar segons la base de la UE-15), perquè tanca la crisi institucional pel NO a la constitució europea, però també té efectes negatius perquè preveu que la figura del president sigui no electiva o s’aposta per la primacia dels estats, del model intergovernamental.
Sobre el tractat de Lisboa ens hem de preguntar per què hem arribat fins aquí? Perquè es critica, igual que en els procés de la no nata Constitució Europea, que Lisboa és obra d’una elit de buròcrates, de terra opaca, que treballa amb secretisme. Es critica tot el que suposa aixecar la bandera del liberalisme, els interessos monetaristes, i la competència i el mercat i paradoxalment la UE impulsa una actuació concertada del Banc Central Europeu que ha anat al rescat financer o s’aposta per refundar el capitalisme. Així no ha d’estranyar que des del 2000 s’hagin celebrat 9 consultes i referèndums de les quals 6 s’han perdut. Hem d’entendre per tant que el NO irlandés és un NO a una UE naif, abstracte, vaporosa…
L’argúcia consistent en xutar la pilota endavant, donant més temps a Irlanda per trobar solucions o continuar el procés a 20, 22 o 27 velocitats, no serà suficient. Mentre no existeixi una alternativa homogènia d’identitat europea i també social. En polítiques socials s’han impulsat iniciatives molt criticables com el denominat espai de llibertat i seguretat amb la política comuna d’immigració i la directiva de retorn o la directiva sobre el temps de treball, absolutament regressiva i antisocial.
Tot això, mentre es prioritza el model intergovernamental, en detriment del model supraestatal, perquè així ens allunyarem de l’ideal federal que va inspirar els pares d’Europa fa més de 50 anys. Tot això es veu en un Consell Europeu sense prou legitimitat democràtica pròpia d’un Parlament Europeu encara disminuït en la nova arquitectura europea, institució que no és la central de la Unió Europea.
Vull dir que ningú, o molt poca gent, qüestiona avui la Unió Europea, l’europeisme i els valors que això comporta. La clau és quina Europa volem? A través de quins procediments es construeix? Aquest és el repte i el gran desafiament del futur.