La por a què diran. Ben segur que m’haureu sentit en més d’una ocasió fer servir aquesta expressió per definir aquest acomplexament que envaeix el PSOE quan la dreta espanyolista crida i que serveix sovint als socialistes espanyols de coartada per deixar de fer tot allò que deien que farien però que potser realment tampoc volien fer.
M’explicaré amb dos exemples concrets però en trobaríem molts més: es promet que es respectarà l’Estatut que vingui del Parlament de Catalunya. La meitat de la meitat. Es fa una llei perquè la documentació incautada per les tropes franquistes a ciutadans, ajuntaments, entitats i Generalitat tornin a Catalunya. Només retornen els del Govern de Catalunya. L’excusa que donen alguns dirigents socialistes en privat en aquests dos casos sempre és allò de ‘escolta tu que tenim una pressió del PP que fa que a Madrid el clima polític sigui irrespirable’. La primera resposta ràpida que sempre els dic és que no prometin allò que no pensen complir si realment ja tenen clar que no ho faran.
Faig aquesta reflexió perquè aquesta setmana li demanàvem a la gent del Partit Socialista que no es deixés arrossegar ni acomplexar per la deriva ultra del Partit Popular i que Zapatero no intentés competir en nacionalisme espanyol excloent amb Rajoy perquè la patent original de l’Espanya única i uniforme l’ostenta i la té registrada el partit dels fills del 18 de julio, del Partit Popular. I l’endemà de les escridassades programades contra Zapatero a la desfilada militar, el consell territorial del PSOE reunit a Toledo enterra aquell tímid intent de debatre sobre el model territorial de l’Estat encetat pels socialistes espanyols l’agost del 2003 a Santillana del Mar. I és que pel document signat ahir a Toledo queda clar que el PSOE fa justament el que li demanàvem que no fes: voler competir amb el PP per escenificar qui és menys receptiu a propostes de profund calat democràtic com per exemple la consulta a la ciutadania basca proposada pel Lehendakari.
Però no només això. Montilla demanava a la cúpula del PSOE que es concretés mínimament la qüestió del nou model de finançament autonòmic i sembla que tant els barons territorials del PSOE com la direcció del partit no en volen ni sentir a parlar. Caldria recordar que l’Estatut fixa per llei que el nou sistema de finançament per Catalunya ha d’estar llest el mes d’agost de 2008. Però és clar, el PSOE ara res de res perquè té por al què diran. A allò que pugui dir el PP a uns mesos de les eleccions.
Una confirmació més per mantenir l’esmena a la totalitat als Pressupostos de l’Estat que ja delataven aquest cop de porta del PSOE al nou sistema de finançament. I és que els comptes de l’Estat no contemplen cap partida que faci pensar que pensen complir el que diu la llei -complir l’Estatut- i tenir el nou sistema de finançament en marxa a partir del mes d’agost del proper any.
Que reflexionin els socialistes espanyols. Aquest cop de porta que dèiem al nou sistema de finançament i que l’esperit de Santillana del Mar hagi passat a millor vida i sigui substituït pel de Toledo -per la seva particular competició amb el PP- és una mala senyal per a poder plantejar qualsevol cosa en la propera legislatura. I sobretot, és una mostra més que ens certifica que la via autonomista està esgotada i ja ha donat de si tot el que havia de donar. L’horitzó és el de construir una nació sobirana, cohesionada i moderna. En això estem i si ens ho creiem, ho aconseguirem. No en tingueu cap dubte, companyes i companys. Endavant!