ABSTENCIÓ: EL GOVERN NO POT MIRAR A UNA ALTRA BANDA
La participació a les eleccions municipals no és precisament per tirar coets. Hi ha qui s’afanya a demanar dimissions al govern. És clar que si l’abstenció és alta el govern no pot mirar a una altra banda. Però no deixa de ser grotesc que més cridin els que han fet un discurs alarmista sobre immigració, alimentant el discurs de petits partits xenòfobs, que inciten a l’odi racial. Tampoc hi ha ajudat alguns discursos que han volgut convertir les eleccions municipals en un fals plebiscit entre el tripartit i CiU que la realitat local , i els pactes, s’encarregaran de desmentir. Ja veurem quants pactes hi ha entre CiU-PSC i CiU-PP.
Els nostàlgics de la Catalunya en 2 colors han escampat el mite que hi ha espais captius d’un sol partit , quan hi ha més pluralitat que mai, només cal veure el mapa dels anys 80. Curiosament després demanen no fer frontisme, no aïllar ningú. No hi ha pitjor autoexclusió que aquest tipus de campanyes o campanyes demencials com la del DVD i l’excursió al notari.
Per tant, al Cèsar, el que és del Cèsar, cal ser justos i la responsabilitat és de tots. Entre poc i massa, la mesura passa i hi ha molts factors a corregir. Alguns d‘aquests factors són estructurals com unes eleccions locals que no són vistes com a de primer ordre, però també és cert que l’elector es mobilitza si hi ha coses en joc. També hi ha causes conjunturals; hi ha fatiga després d’un cicle electoral atapeït, i això potser es podria pal·liar amb eleccions concurrents. El sistema electoral podria preveure altres estímuls com allargar la jornada electoral, facilitar el vot per correu o electrònic, disposar urnes mòbils…
S’imposa, doncs, com diu el tòpic, una reflexió, però ràpida i concreta si pot ser abans de les pròximes eleccions. Deia Unamuno que massa introspecció indueix a l’engany i provoca vicis de consciència.
CiU i PP, CURIOSES COINCIDÈNCIES?
No deixa de ser curiós que la petició d’Artur Mas d’avançar les eleccions generals coincideixi amb els desitjos expressats insistentment pel PP i per Mariano Rajoy. CiU i PP no només comparteixen suports i candidats com la musa Maria de la Pau Janer, sinó també estratègies de futur.
Esquerra no comparteix la necessitat d’una convocatòria electoral anticipada a pocs mesos de les eleccions, més quan encara resta una part important del programa legislatiu per exhaurir, com la llei de reforma de la Seguretat Social, la modificació de la llei del Tribunal Consitucional o la modificació de lleis per fer efectiu el desplegament estatutari.
És evident que la voluntat d’Artur Mas d’avançar les eleccions es deguda a la urgència per recuperar la centralitat política i el poder perdut en les últimes eleccions, tot i que Mas i Duran haurien d’aclarir les diferències de criteri. Aquestes diferències ocorren perquè mentre Duran desitja un ministeri a qualsevol preu, Mas només acceptaria un maridatge amb el PSOE si això li permet que el PSC canviï d’aliats a Catalunya. En altres paraules, per a Mas, Duran només serà ministre si Mas és president de la Generalitat de Catalunya.
L’acceptació de la dimissió de Martínez Fraile ha estat una decisió correcta i presa amb la màxima celeritat
L’acceptació de la dimissió del delegat al govern a Madrid, Raimon Martínez Fraile ha estat una decisió correcta, ajustada, i adoptada amb la màxima celeritat.
Una cosa és expressar puntualment una discrepància, fins i tot des de les institucions, però una altra cosa és faltar al respecte a un President de la Generalitat i desprestigiar la pròpia institució. Des d’Esquerra amb l’acceptació de la dimissió de Martínez Fraile donem aquest tema per tancat.
SECRETS A VEUS DE LA POLÍTICA CATALANA
Aquests dies hem vist com el president Maragall s’ha encarregat ( a la seva manera) de confirmar-me alguns secrets a veus de la política catalana. També hem vist que el cap de l’oposició s’ha esquinçat les vestidures perquè Zapatero preferia a Montilla com a candidat del PSC, que no com a president de la Generalitat , perquè Zapatero preferia a Mas, em temo, i el senyor Mas també obviàment, ja se sap allò que deia el poeta Terenci de que “dipositaria totes les meves esperances en mi mateix”.
La realitat és molt ossuda i les coses són com són i no com voldríem que fossin. Aquests dies hem vist com el primer partit de l’oposició fia tot el seu futur a l’expectativa que el PSOE o el PP els necessiti en l’àmbit de la política espanyola ( deu ser que veuen que el Govern d’Entesa va per llarg). És clar que, mentre el senyor Duran i Lleida, legítimament, ja ha sortit al mercat sembla que el Senyor Mas només voldrà maridatge amb el PSOE si el PSC canvia de soci a Catalunya o sigui, l’equació és : Duran serà ministre si Mas és president de la Generalitat.
Sigui com sigui, ja sap senyor president que nosaltres compartim ,a mitges, les paraules de Maragall, amb les que es va treure la principal medalla que portava al coll. El que no va valer la pena va ser l pacte Mas-Zapatero, que va malmetre e gran objectiu col·lectiu que era l’Estatut de 30 de setembre, un esforç que sí valer la pena.
Després d’aquest fracàs, el catalanisme es debat, enmig d’un gran pessimisme per les seves relacions amb Espanya, entre acceptar la “conllevancia” i seguir amb el peix al cove o apostar per canviar l’statu quo, entenent que a via autonomista no dona més de si.
L’Estatut durarà el que durarà, i el poble de Catalunya decidirà una hora o una altra el seu futur. Però com deix Lord Byron “l’adversitat és el camí de la veritat”. La construcció nacional comença molt abans que tinguem les condicions òptimes per canviar els coses. Hem de ser pragmàtics, a la grega, això és dir sí als somnis a la pràctica i preparar-nos pel proper pols amb l’Estat en qüestions com les infraestructures, la recerca, l’habitatge o la immigració.
Ara el cap de l’oposició , en un atac sobtat de centralitat política, després d’algunes marrades les darreres setmanes, ha proposat per correu un mètode de treball ( no sense abans donar la seva visió apocalíptica de la realitat. Però sabem que el Govern ja hi treballa i voldríem saber en quina direcció i amb quin calendari.